(Calella, Maresme, 16 gener 1896 – Barcelona, 20 gener 1985)
Frare caputxí. Prengué hàbit el 1912.
El 1922 anà a les missions de l’orde a l’Amèrica Central, i l’any següent passà a les de Caquetà (Colòmbia), on fou nomenat vicari apostòlic amb la dignitat de bisbe titular de Crata (1947).
Després de la nova divisió de les missions del Caquetà restà de vicari apostòlic a Sinundoy, on promogué la construcció d’un seminari i de moltes escoles.
És autor de relacions missionals i pastorals.
(Altafulla, Tarragonès, 1749 – Tarija, Bolívia, 1814)
Franciscà. Professà arts al convent de Reus, i després s’afilià al col·legi missional d’Escornalbou.
L’any 1778 anà a Amèrica. Organitzà (1780) el col·legi de missions de Tarija i es dedicà sobretot als indis chiriguanos, grup no sotmès al poder colonial.
Entre els seus escrits figuren Descripción de las misiones… del colegio de Tarija (1799) i Manual de misioneros.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1842 – segle XIX)
Missioner dominicà a la Xina. Fou ordenat a Filipines (1865) i destinat a Formosa.
Publicà una notable col·lecció de refranys xinesos, Diccionario tónico sínico-español (1896), Diccionario español-chino, i deixà inèdita Historia de la misión de Formosa.
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 11 gener 1859 – Santa Isabel, Fernando Poo, 21 abril 1918)
Missioner i etnòleg claretià. Fou el tercer prefecte apostòlic (1890) i el primer bisbe-vicari apostòlic (1904) de Fernando Poo.
Hi impulsà l’agricultura i els estudis etnològics, lingüístics i geogràfics. Fundà “La Guinea Española”, única publicació periòdica d’aquells territoris. Inventà una esclofolladora de cacau i una desfibradora d’abacà.
La seva obra principal és la Segunda memoria de las misiones de Fernando Poo y sus dependencias (1899).
(Verdú, Urgell, 24 juny 1580 – Cartagena de Indias, Colòmbia, 8 setembre 1654)
Missioner jesuïta.
Proclamat apòstol de les Índies i canonitzat per Lleó XIII, el seu zel missioner el portà a Cartagena d’Índies, on s’ocupà dels esclaus negres i els presos.
Patró de Colòmbia, la seva festa se celebra el 9 de setembre.
(Centelles, Osona, 1817 – Arenys de Mar, Maresme, 1893)
Frare caputxí. Féu la Primera Guerra Carlina amb els insurrectes. Havent emigrat el 1839, prengué l’hàbit a França.
Anà al Brasil el 1854, on fundà el convent caputxí de Sao Paulo. Tornà a Catalunya devers el 1888.
És autor de diversos llibres, com Compendio de filosofia racional (Sao Paulo, 1864), Sermones (Río de Janeiro, 1867) i Historia de la filosofía (Barcelona, 1889).
En atenció als seus mèrits tenia el títol de provincial titular de Catalunya.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 23 març 1901 – Barcelona, 22 febrer 1942)
(Josep Canyes i Santacana) Frare caputxí. Dirigí el col·legi de teologia dels pares caputxins de Sarrià (Barcelona).
A la mort del pare Miquel d’Esplugues, el 1934, fou director de la Fundació Bíblica Catalana. Preparà la versió del llibre de Jeremias i d’altres traduccions.
El 1936 anà a les missions de Sinundoy (Colòmbia). Morí poc després d’haver-ne tornat.
(Barcelona, 1799 – Mardin, Mesopotàmia, 1873)
Arquebisbe missioner. Caputxí des del 1820, el 1835 era vicari del convent de Martorell (Baix Llobregat). Exiliat arran de l’exclaustració, residí a Verona.
Fou un dels missioners més destacats de l’orde a la seva època. Fou nomenat arquebisbe titular de Marcianòpolis. L’any 1841 s’embarcà cap a Mesopotàmia en companyia d’altres missioners caputxins, on es lliurà a una actuació missionera intensíssima. El 1863 fou nomenat delegat apostòlic de Mesopotàmia, Kurdistan, Armènia i Persia.
Escriví diverses lletres i relacions, algunes parcialment estampades, com Les hérésies et les missions catholiques en Mésopotamie (1863-65), Lettre… au sujet de la reprise du Synode chaldéen (1866), Origine della missione dei pp. Cappuccini in Mesopotamia.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 7 octubre 1592 – Nagasaki, Japó, 8 setembre 1628)
Dominicà i sant. Missioner a les illes Filipines (1615) i al Japó (1621), en els temps de la persecució; fou pres, i després, mort a la foguera.
Escriví una Relación verdadera de la prisión y martirio de los beatos fr. Luis Flores y fr. Pedro de Zúñiga, confrares seus.
Pius IX el beatificà el 1867.
(Cambrils, Baix Camp, 1805 – Ceret, Vallespir, 1877)
Frare caputxí. El 1858 anà a Guatemala per establir-hi un noviciat del seu orde. Hi féu de professor.
Quan els caputxins foren expulsats de Guatemala (1872) passà a ensenyar a Nord-amèrica i a Tolosa de Llenguadoc.
És autor de diversos llibres docents i d’un Cronicón de la misión de los padres capuchinos en Centro-América (1844-1872), que el cardenal Vives i Tutó féu publicar el 1888.
Dades dels Països Catalans 