Arxiu d'etiquetes: militars

Durana Atauri, Blas

Deixa un comentari

(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)

Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.

Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.

Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.

La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.

Dulce y Garay, Domingo

Deixa un comentari

(Sotés, Rioja, 7 maig 1808 – els Banys d’Arles, Vallespir, 23 novembre 1869)

Militar. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40 contra els carlins (preses de Morella i Berga).

Fou governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i 1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i capturà el pretendent Carles VI. L’èxit li valgué el marquesat de Castelflorite.

El seu mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors: protegí Narcís Monturiol i afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861).

Duhesme, Philippe-Guillaume

7 Respostes

(Bourgneuf, França, 1766 – Genappe, França, 1815)

(comte de Duhesme)  Militar. Durant la guerra del Francès (1808), al comandament de les tropes que operaven a Catalunya, ocupà Barcelona.

Governador general de la ciutat, no pogué completar l’ocupació del Principat i, per l’excessiva duresa de la seva política, fou destituït (1810).

Dugommier, general

6 Respostes

(Basse-Terre, Guadalupe, França, 1 agost 1738 – Mont-roig, Alt Empordà, 18 novembre 1794)

(Jacques-François Coquille)  Militar. Pel gener de 1794, durant la Guerra Gran, fou nomenat comandant en cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793.

Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d’abril obtingué la primera gran victòria sobre l’exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li comportà la recuperació d’una gran part del territori. Presentà (12 maig) un pla d’annexió de Catalunya a França.

Conquerí el fort de Sant Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20.000 homes) en el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon.

L’atac previst al Principat no s’inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l’avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión havia bastit per protegir Figueres.

En l’acció moriren Dugommier i el comte de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.

Du Plessis-Besançon, Bernard

1 Resposta

(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)

Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.

Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.

Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.

En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).

Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.

El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.

Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.

Domenge, Pere

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, segle XIV – Catalunya, segle XIV)

Militar. Manava, amb el grau de capità, el contingent de voluntaris vallencs que acudiren a la defensa de Tarragona contra les naus castellanes que, després d’haver estat rebutjades de Barcelona, es retiraven tot fent depredacions a la costa catalana (1359).

Desvilar, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Marí. Es destacà comandant una galera a les guerres de Pere II el Gran contra els angevins.

A les ordres de l’almirall Pere de Queralt, excel·lí a la batalla naval de Nicòtera (Calàbria, lliurada el 14 o el 16 octubre 1282), i que fou un gran triomf català. Batuts ja els angevins en l’encontre, a dues milles de terra, quatre de llurs galeres fugiren fins a la platja, on les tragueren de l’aigua.

Pere Desvilar hi anà amb la seva galera i una altra, i desembarcà ardidament en aquell punt. Combaté contra un bon reforç de cavalleria enemiga que hi arribà. Assolí la victòria i es retirà remolcant les quatre galeres enemigues.

Desvalls i de Vergós, Manuel

6 Respostes

(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)

Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.

Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.

Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.

Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).

S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.

Desvalls i de Vergós, Antoni

20 Respostes

(el Poal, Pla d’Urgell, 21 febrer 1666 – Viena, Àustria, 7 juliol 1724)

Militar austriacista. Marquès del Poal. Seguí la carrera militar, i el 1700 era capità.

El 1705 s’adherí al partit de l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. Recorregué l’Urgell i la Segarra i les ciutats de Lleida i Fraga, que guanyà a la causa de l’arxiduc, i expulsà els borbònics de la Ribagorça.

Més tard féu aixecar el setge de Cardona (1711), plaça defensada pel seu germà Manuel, i hi residí fins al gener de 1714, data en què inicià el sosteniment de les revoltes populars a les comarques, com a cap de les forces catalanes de fora de Barcelona.

Adherit a la decisió del consell de guerra de continuar la lluita (1713), planejà la tramesa d’una columna a Barcelona, que fracassà. Es replegà amb les seves forces a la vall del Llobregat i ocupà momentàniament Manresa (8 setembre).

Després de la caiguda de Barcelona, capitulà juntament amb el seu germà Manuel (18 setembre).

Passà a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI. L’any 1716 comandava una divisió imperial contra els turcs.

Fou el pare de Manuel Desvalls i d’Alegre  (Àustria ?, segle XVIII – 1760)  Exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor del futur emperador Josep II.

Desvalls, Joan

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Conseller de Martí I de Catalunya. Conseller de Barcelona diverses vegades. Conclogué el matrimoni de Martí I el Jove amb Blanca de Navarra (1401).

Capità de tres naus de l’armada que anà a Sardenya (1409) per tal d’ajudar l’infant Martí el Jove.

Prengué part en el combat naval de Limaire i destacà en la batalla de Sanluri, on fou un dels tres catalans que entraren amb el seu estendard al castell assetjat; envià una relació dels fets als consellers de Barcelona.

L’any 1420 tornà a ésser conseller segon de Barcelona.