Arxiu d'etiquetes: militars

Hessen-Darmstadt, Jordi de

12 Respostes

(Darmstadt, Àustria, 25 abril 1669 – Barcelona, 14 setembre 1705)

Mariscal de camp imperial. Arribà a la Península (1695) comandant un exèrcit de 2.000 alemanys enviats per l’emperador Leopold I per defensar la frontera catalana en la guerra contra França.

Signada la pau de Ryswick (1697), Catalunya fou restituïda a Espanya. En no acceptar Barcelona el virrei comte de Corzana, fou nomenat per al càrrec Jordi de Darmstadt (1698), sota pressió austríaca.

Destituït per Felip V de Borbó l’any 1702, intervingué a Andalusia amb les tropes aliades contra el Borbó. El 1704, i després d’un intent fallit de desembarcar a Barcelona, ocupà Gibraltar. L’any següent (1705) desembarcà a Barcelona amb la flota anglesa de Peterborough que portava l’arxiduc Carles d’Àustria. Poques setmanes després, i juntament amb Peterborough, atacà Montjuïc, i fou mort en el combat, abans d’ésser ocupada la fortalesa.

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Díaz i Sandino, Felip

1 Resposta

(Caldes d’Estrac, Maresme, 25 setembre 1891 – Colòmbia, 1960)

Militar d’aviació. Participà en el desembarcament d’Alhucemas el 1925 i conspirà contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment entre els anys 1920-30. Durant la II República fou un dels organitzadors de la Unió Militar Republicana Antifeixista.

Pel juliol de 1936 comandava l’aeròdrom militar del Prat, i, al costat dels republicans, intervingué decisivament en l’assalt al quarter de les Drassanes de Barcelona. Ascendit a tinent coronel el 1936, fou nomenat conseller de Defensa de la Generalitat (juliol-desembre 1936) i comandant en cap de l’aviació a Catalunya.

El 1938 passà a dirigir aquest cos a tota la IV Regió Militar. En acabar la guerra s’exilià a França; posteriorment passà a Colòmbia.

Comerma i Batalla, Andreu Avel·lí

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)

Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).

Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.

Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.

Carulla i Estrada, Josep Maria

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1 octubre 1839 – Granada, Andalusia, 4 febrer 1919)

Escriptor. Professà l’ideari carlí i tradicionalista. El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX.

A la Tercera Guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany i assessor jurídic del pretendent Carles VII. Fundà a Madrid la revista “La Civilización” (1874-80) i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una curiosa versió de la Bíblia en versos castellans. Publicà Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a su Santidad el papa Pío IX (1875), biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’arquebisbe de Sevilla Joaquim Lluch i Garriga (1880), traduccions del francès, i una versió castellana de la Divina Comèdia (1874).

Cabrinetty i de Cladera, Josep

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 1822 – Alpens, Osona, 9 juliol 1873)

Militar. Entrà a l’exèrcit el 1837 i lluità en la Primera Guerra Carlina, en que obtingué el grau de sots-tinent per la seva participació en l’assalt al castell de Morella, que dirigí Espartero. Hagué d’exiliar-se l’any 1843, però tornà el 1847. Quan fou proclamada la república (1873), era brigadier i comandant general de Lleida. Des d’aleshores, operà contra els escamots carlins, sobretot a la província de Girona.

Perseguí aferrissadament Francesc Savalls i l’obligà a aixecar el setge de Puigcerdà, però morí en el combat d’Alpens d’un tret al clatell quan entrava a cavall a la plaça del poble, hom digué que havia estat assassinat pels seus soldats. La notícia de la derrota i de la seva mort donà lloc a manifestacions anticarlines i a favor de la República a Barcelona (11 juliol).

Cabrera i Grinyó, Ramon

44 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)

Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.

Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.

No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.

Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).

Busquets i Bragulat, Juli

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 maig 1932 – 21 juliol 2001)

Militar i polític. Ingressà a l’exèrcit el 1949, hi mantingué actituds crítiques que li valgueren diverses sancions. Essent comandant d’enginyers i diplomat d’estat major, fou un dels fundadors (1974) de la Unión Militar Demócrata (UMD), de la qual fou primer secretari; el 1975 passà mig any a la presó d’El Hacho, a Ceuta.

Després d’abandonar l’exèrcit (1977), fou diputat del PSC-PSOE (1977-89). Professor de la Universitat de Barcelona (1961-69) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (des del 1969).

És autor dels llibres El militar de carrera en España. Estudio de sociología militar (1967), Introducción a la sociología de las nacionalidades (1971) i de Pronunciamientos y golpes de Estado en España (1982).

Batet i Mestres, Domènec

2 Respostes

(Tarragona, 30 agost 1872 – Burgos, Castella, 18 febrer 1937)

Militar. Ingressà a l’acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919.

L’any 1921 fou designat jutge especial encarregat d’instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic.

Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Fou processat per la Dictadura de Primo de Rivera, acusat de complicitat en l’alçament contra el règim, però fou absolt (1926).

El 1931, en proclamar-se la República, fou ascendit a general i, poc després, fou nomenat cap de la Divisió orgànica (Catalunya). Com a tal, quan es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934, aconseguí de dominar-los amb el mínim de vessament de sang. Posteriorment (març 1935) fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Designat capità general de Burgos (maig 1936), des d’on intenta fer avortar l’alçament militar (16 juliol). Però en fracassar (18 juliol) refusà de sumar-se a l’alçament nacional, i per això fou empresonat i, posteriorment, condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937 i executat per les forces insurrectes.

Amat i de Junyent, Manuel d’

5 Respostes

(Vacarisses, Vallès Occidental, 1704 – Barcelona, 14 febrer 1782)

Militar i administrador. Fill de Josep d’Amat i de Planella. Membre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1721), visqué a Malta (1721-28) i a Madrid i participà a les campanyes d’Àfrica i d’Itàlia. Visqué també uns anys a Mallorca. Exercí, durant sis anys, la Capitania General de Xile (1755-61).

El 1761 fou nomenat virrei del Perú, càrrec que exercí fins al 1776. S’esforçà a restablir l’autoritat en el virregnat i reprimí diversos sollevaments. Davant el perill d’una guerra amb Anglaterra, bastí notables fortificacions, creà un cos de milícies cíviques i reorganitzà l’exèrcit. També finançà expedicions a Tahití i a l’illa de Pasqua.

Fou representant del despotisme il·lustrat i es preocupà de fomentar la cultura i de fer progressar l’economia. El 1767 expulsà els jesuïtes del virregnat.

Els seus amors amb l’actriu peruana anomenada La Perricholi, de qui tingué un fill, Manuel d’Amat i Villega, que juntament amb San Martín firmà l’acta d’emancipació d’Espanya, inspiraren una narració de Merimée i una opereta d’Offenbach.

De tornada a Barcelona es casà amb Maria Francesca de Fivaller, coneguda popularment per la Virreina.