(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 13 juliol 1714)
Militar. Lluità a la guerra de Successió contra els borbònics.
El 1713 es trobava a Barcelona i fou nomenat tinent coronel del regiment regular d’infanteria de la Mare de Déu dels Desemparats, que agrupava els valencians que es trobaven a la ciutat.
Morí durant el gran atac contra la primera paral·lela d’aproximació a la plaça, oberta com a primer pas de les activíssimes operacions d’expugnació empreses pel duc de Berwick.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Família de l’estament militar. Amb domini sobre les baronies d’Anglesola i de Bellpuig, el vescomtat de Vilamur i altres possessions a Aragó. Els primers Anglesola col·laboraren amb Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV de Barcelona en la conquesta de la vall del Segre.
Diversos membres de la família intervingueren activament en el període de crisi successòria al comtat d’Urgell, en prestar suport a les pretensions de la casa de Cabrera, enfrontada amb Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran, que volien annexionar el comtat a la corona. Després de la victòria de Pere II sobre els nobles coalitzats (Balaguer, 1280), els Anglesola es convertiren en fidels aliats de la corona.
Tres són les línies que es formaren de l’esmentada família: la dels senyors de la baronia d’Anglesola, de la qual sortí la branca dels senyors de Miralcamp i de Mollerussa; la línia dels senyors de la baronia de Bellpuig, de la qual sortí la branca dels senyors de Butsènit i de Vila-sana; i la línia dels senyors de Vallbona.
(Barcelona, 24 setembre 1773 – Madrid, 27 juliol 1865)
Militar. Germà de Sever Lleonard. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la guerra contra Napoleó, li valgué el grau de coronel; l’agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt.
Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 setembre) i fou ascendit a brigadier; però després d’un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 octubre). Restà presoner a França fins al 1814.
Fou acusat d’haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838).
(Lleida, segle III – Badalona, Barcelonès, 305)
Personatge i sant. Segons la tradició llegendària, hauria nascut a Lleida, fou soldat de la guàrdia pretoriana de Dioclecià.
Fou martiritzat a Badalona, juntament amb 73 companys, durant la persecució de l’emperador.
És commemorat com a sant per l’església catòlica i venerat com a patró de Lleida i de Badalona des del 1627 i del 1672, respectivament.
(Catalunya, segle III aC)
(llat: Amusicus) Cap iber dels ausetans, segons Titus Livi. Aliat dels cartaginesos, fugí amb Asdrúbal quan, l’any 217 aC, els romans atacaren i sotmeteren els ausetans.
(Bonestarre, Pallars Sobirà, 1665 – Cotrone, Calàbria, Itàlia, 4 setembre 1732)
Militar. Coronel de fusellers, lluità contra els filipistes en la guerra de Successió des del 1712 en la zona de Girona.
Quan els aliats es retiraren, se sotmeté a l’acord de la Junta de Braços de continuar la resistència catalana contra les autoritats borbòniques. El 1713 es refugià a Barcelona i col·laborà en les operacions de defensa. Actuà després amb força èxit al Lluçanès i al Maresme, conjuntament amb el marquès de Poal.
Però, quan la ciutat de Barcelona es rendí (setembre 1714), es va acollir a la capitulació. Tot i això, fou empresonat a Girona, però pogué fugir (abril 1715) i refugiar-se a Viena a la cort de l’arxiduc.
Encarà lluita a Grècia contra els turcs i fou fet presoner en el setge de Zuornic. Obtinguda la llibertat (1718), aconseguí el govern del castell de Cotrone, al regne de Nàpols, on va morir.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 1645)
Diputat i assessor militar de la Generalitat. S’oposà als francesos durant la Guerra dels Segadors.
Arran d’una conjura antifrancesa de prohoms del país, fou detingut i executat.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1818 – Alcalá de Henares, Madrid, 1884)
Militar i escriptor. Fou diputat a Corts i comandant general dels republicans de Catalunya durant la guerra dels Matiners (1848-49).
Fou perseguit per la seva obra Los mártires de la libertad española (1855), d’idees extremadament liberals.
Escriví altres obres: Juicio crítico de la guerra d’Àfrica (1861), Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España (1870), Un ejército para el rey o un ejército para la patria (1877).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1810 – 21 novembre 1877)
Militar, escriptor, guitarrista i compositor. Participà en l’alçament contra Espartero (maig-juny de 1840), aixecant partides juntament amb Prim. Per això fou nomenat brigadier, càrrec que rebutjà dues vegades.
Posteriorment s’adherí (setembre 1843) a la Junta Suprema que dirigia la revolta de la Jamància, i fou nomenat capità general dels exèrcits de Catalunya amb el grau de mariscal de camp.
Publicà la novel·la El monje gris o los catalanes y aragoneses en Oriente, estudio de costumbres de la Edad Media (1863) i compongué una òpera (El Guerrillero).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1784 – Catalunya, 1851)
Militar. Es distingí a la lluita contra la invasió napoleònica, en la qual caigué presoner.
Fou nomenat mariscal de camp el 1814.
Dades dels Països Catalans 