Arxiu d'etiquetes: lloctinents Catalunya

Fernández de Velasco y Tovar, Francisco Antonio

13 Respostes

(Madrid, 1646 – 1716)

Militar. Lluità a Catalunya (1674) contra els francesos.

Lloctinent de Catalunya (1696-97), hagué de lliurar Barcelona a l’exèrcit francès del duc de Vendôme (1697). Felip V de Borbó el nomenà per al mateix càrrec el 1703.

La seva actuació, altament impolítica i recelosa dels catalans, comportà reiterades violacions a les constitucions catalanes i contribuí a decantar un bon sector del país cap al bàndol austriacista. Malgrat les seves mesures de defensa de Barcelona, hagué de capitular davant les forces de l’arxiduc Carles III i lliurar-li la ciutat (1705).

Acollit als termes de la capitulació, passà a Màlaga i retornà al servei de Felip V. Participà en el fracassat setge de Barcelona, el 1706.

Fernández de la Cueva y de la Cueva, Francisco

Deixa un comentari

(Cuéllar, Castella, abril 1575 – Madrid, 1637)

Lloctinent de Catalunya (1616-19), virrei de Sicília (1627-32) i president del Consell d’Aragó (1632-37). Setè duc d’Alburquerque.

Durant la lloctinència es valgué del suport de la burgesia per imposar-se al món nobiliari.

Féu desaparèixer gairebé totalment el bandolerisme aristocràtic, contra el qual desplegà una política de força (decretà centenars d’execucions, entre les quals, la de Joan Sala “Serrallonga”).

Després fou destinat a l’ambaixada d’Espanya a Roma.

Enric “Fortuna”

14 Respostes

(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, v1445/1530-

10 Respostes

(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)

Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.

En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.

En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.

La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.

En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.

El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.

Cárdenas y de Portugal, Bernardino de

2 Respostes

(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)

Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.

Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.

Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.

Bournonville i de Perapertusa, Francesc de

1 Resposta

(Barcelona, 1660 – 1731)

Militar. Primer marquès de Rupit i tercer vescomte de Jóc. Nebot d’Alexandre de Bournonville, fou capità de les seves guàrdies cuirasseres, lloctinent de Catalunya i regidor degà del primer ajuntament borbònic de Barcelona (1718).

Com a president nat del braç militar, gosà proposar-ne la convocatòria, però no hi reeixí. Sota amenaça de dimissió, féu valer les seves prerrogatives com a regidor degà per al dret d’iniciativa i la direcció del municipi, malgrat l’oposició del corregidor.

Bournonville, Alexandre de

3 Respostes

(Brussel·les, Bèlgica, 5 gener 1616 – Pamplona, Navarra, 20 agost 1690)

Príncep de Bournonville (1658). Militar i polític. El 1676 passà a Catalunya amb el càrrec de mestre de camp.

Residí a Sicília (1677) i tornà a Barcelona com a lloctinent de Catalunya (1678-84), durant un període de treva entre Lluís XIV de França i Carles II, que ell aprofità per a construir fortificacions.

Esclatada novament la guerra (1684), resistí el setge de Girona posat per les tropes franceses.

Borja i de Castre-Pinós, Pere Lluís Galceran de

3 Respostes

(Gandia, Safor, 1528 – Barcelona, 1592)

Lloctinent de Catalunya (1590-92). Darrer mestre de Montesa (1540-87), primer marquès de Navarrés. Era fill del tercer duc borgià de Gandia Joan de Borja i Enríquez.

A la mort del seu pare (1543) regí el ducat de Gandia per encàrrec del seu germanastre Francesc de Borja i d’Aragó, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1545 fou confirmat com a mestre de Montesa per la intervenció del rei.

Fou capità general de Tilimsen i Tunis (1567) i alcaid d’Orà i de Massalquivir, ciutats que fortificà. El 1571 retornà a la península ibèrica i renuncià (1587) al maestrat de Montesa a favor de la corona, tot i que es reservà el títol fins a la mort.

La seva preocupació principal durant la lloctinència de Catalunya fou la persecució de bandolers, contra els quals mobilitzà sometents.

Poeta, fou elogiat per Cervantes i per Gil i Polo; Jaume Joan Falcó li dedicà unes poesies llatines, i Francesc Garrido, la seva traducció castellana de l’Orlando innamorato de Boiardo (1577).

Borja i d’Aragó-Gurrea, Carles de

3 Respostes

(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)

Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.

Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.

Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.

La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.

Borja i d’Aragó, Francesc de

23 Respostes

(Gandia, Safor, 28 octubre 1510 – Roma, Itàlia, 30 setembre 1572)

Primer marquès de Llombai. Lloctinent de Catalunya, duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús. Era fill de Joan de Borja i Enríquez i de Joana d’Aragó (filla d’Alfons d’Aragó, bastard de Ferran II).

A disset anys entrà al servei de Carles V, que li atorgà el títol de marquès de Llombai. Es casà amb Elionor de Castro, dama portuguesa, cambrera de l’emperadriu (1529).

El 1539 fou nomenat virrei de Catalunya. Durant el seu virregnat, fins al 1543, s’hagué de preocupar principalment del bandolerisme, de la defensa contra la pirateria i de reforçar la frontera francesa per la guerra amb aquest país.

Morta la seva muller, va ingressar als jesuïtes (1546), de la qual va ésser comissari general d’Espanya i de les Índies i elegit general el 1564. Fundà el Col·legi de Gandia, convertit després en la Universitat de Gandia, primer centre d’estudis superiors dels jesuïtes.

Fou canonitzat l’any 1671.