Arxiu d'etiquetes: Itàlia (nascuts a)

Cabrera, Joan I de

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)

Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).

Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477)  (o Joan Bernat)  Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.

Joan I de Cabrera també fou el pare de:

Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV)  En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.

Caterina de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Morí sense successió.

Isabel de Cabrera  (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV)  Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.

Boscolo, Alberto

Deixa un comentari

(Càller, Sardenya, Itàlia, 22 agost 1920 – Roma, Itàlia, 20 agost 1987)

Historiador. Catedràtic d’història medieval a la universitat de Càller (1959). Ha promogut les recerques arxivístiques, especialment als territoris de la corona catalano-aragonesa. Membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ha publicat molts estudis sobre política, societat i economia en els segles XIV i XV, com: I parlamenti di Alfonso il Magnanimo (1953), La politica italiana di Ferdinando I d’Aragona (1954), Medioevo aragonese (1958), La politica italiana di Martino il Vecchio (1962), Il feudalesimo in Sardegna (1968), Sibilla di Fortià, regina d’Aragona (1969), Bernat Descoll, funcionari i cronista del rei Pere “el Cerimoniós” (1975), I catalani nel Mediterraneo nel Basso Medioevo: aspetti e problemi (1983).

Blanca de Tarent

3 Respostes

(Itàlia, segle XIV – Catalunya, segle XIV)

Dama. Fou la primera muller de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, fill del rei Jaume II de Catalunya. S’hi casà el 1327 i li donà una filla, Blanca d’Empúries.

Després de la seva mort, el seu marit tornaria a casar-se (1337) amb Maria Álvarez de Xèrica.

Battistuzzi, Achile

Deixa un comentari

(Trieste, Itàlia, 1830 – Barcelona, 1891)

Pintor. S’instal·là a Barcelona vers el 1866, i es dedicà a la pintura de vistes urbanes (Pla de la Boqueria, 1873) i a l’escenografia.

Berneri, Camillo

2 Respostes

(Lodi, Llombardia, Itàlia, 20 maig 1897 – Barcelona, 5 maig 1937)

Anarquista. A la guerra civil de 1936-39 s’uní a la columna italiana de la divisió Ascaso. Fou assassinat durant els Fets de Maig.

És autor de Mussolini a la conquista delle Baleari (1937).

Baratta i Rossi, Faust

1 Resposta

(Carrara, Itàlia, 1832 – Barcelona, 27 novembre 1895)

Escultor. Germà d’Àngel Baratta i Rossi (Itàlia, segle XIX – Barcelona, segle XIX), també escultor, que col·laborà amb ell.

Fidel seguidor del neoclassicisme. Féu les escultures del monument Al geni català (1856), situat al Pla del Palau, obra de l’arquitecte Francesc Daniel i Molina. També realitzà alguns panteons del cementiri del Masnou.

Fou el pare de Faust Baratta i Oliver.

Ariosto, Filippo

Deixa un comentari

(Itàlia, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)

Pintor. Actiu a Barcelona.

És autor de la col·lecció de retrats de comtes i reis catalans (1587-88), d’escàs valor artístic, feta per decorar la sala del consistori de la diputació del general.

La major part de la col·lecció és exposada al Museu Militar de Barcelona.

Angiolillo, Michele

2 Respostes

(Foggia, Itàlia, 5 juny 1871 – Bergara, País Basc, 20 agost 1897)

Anarquista.

Com a protesta per les tortures de què van ésser objecte els anarquistes espanyols empresonats a causa de l’atemptat de Canvis Nous (Barcelona, 1896), assassinà Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Àgueda (8 agost 1897).

Morí executat.

Francina Rossa

Deixa un comentari

(Itàlia, segle XV – Catalunya ?, segle XV)

Amistançada de Joan II de Catalunya, després que aquest, ja vell, restà vidu de la seva segona muller Joana Enríquez (1468).

El rei, per assegurar-li un bon retir, la volgué casar amb Jaume (II) d’Arenós, el fill, però, aquest la refusà.

Fou cantada per alguns poetes del seu temps.

Flor, Roger de

17 Respostes

(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)

Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.

Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).

Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.

L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.

Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.

L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).

Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.

Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.

Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.