(Lleida, segle XV – Nàpols, Itàlia, segle XV)
Legista. Regent de la cancelleria reial (1479). Descendent de jueus conversos, fou acusat de judaïtzant (1486).
Doctor en drets civil i canònic, Bardaixí es defensà bé i recorregué a la Santa Seu. El papa excomunicà l’inquisidor (1487).
Tanmateix, preferí d’escapar-se cap a França. Posteriorment s’establí al regne de Nàpols, on serví alhora els reis de Nàpols i Ferran II de Catalunya.
(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)
Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.
Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.
Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.
Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.
(Barcelona, 13 novembre 1919 – Milà, Itàlia, juny 1994)
Escultor i pintor. El seu estil pot incloure’s en l’expressionisme amb una forta tendència vers l’abstracció. Participà en el primer Saló d’Octubre (1948) i exposà en diversos països.
D’entre les seves obres cal fer esment de l’escultura gegantina del port de Barcelona, titulada Sideroploide (1960-63), feta de metall, evocació simbòlica del món mariner.
(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)
Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.
Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.
Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.
També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.
(Bonestarre, Pallars Sobirà, 1665 – Cotrone, Calàbria, Itàlia, 4 setembre 1732)
Militar. Coronel de fusellers, lluità contra els filipistes en la guerra de Successió des del 1712 en la zona de Girona.
Quan els aliats es retiraren, se sotmeté a l’acord de la Junta de Braços de continuar la resistència catalana contra les autoritats borbòniques. El 1713 es refugià a Barcelona i col·laborà en les operacions de defensa. Actuà després amb força èxit al Lluçanès i al Maresme, conjuntament amb el marquès de Poal.
Però, quan la ciutat de Barcelona es rendí (setembre 1714), es va acollir a la capitulació. Tot i això, fou empresonat a Girona, però pogué fugir (abril 1715) i refugiar-se a Viena a la cort de l’arxiduc.
Encarà lluita a Grècia contra els turcs i fou fet presoner en el setge de Zuornic. Obtinguda la llibertat (1718), aconseguí el govern del castell de Cotrone, al regne de Nàpols, on va morir.
(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)
Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.
La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.
Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.
El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.
El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.
(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)
Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.
Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).
Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.
Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.
El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.
(Barcelona, 1180 – Palerm, Itàlia, 2 febrer 1209)
Comte de Provença (1185-1209). Fill d’Alfons I de Catalunya i de Sança de Castella. L’any 1185, Alfons I li cedí els comtats de Provença i de Millau, Gavaldà i Roerga, però a causa de la seva edat, foren administrats per un procurador. El testament del rei de Catalunya (1196) hi afegí els seus drets sobre Montpeller.
Tres anys abans havia estat signat el contracte matrimonial d’Alfons amb Garsenda de Forcalquier, néta primogènita de Guillem VI, comte de Forcalquier, que la dotà amb la major part dels seus dominis.
La revocació de Guillem VI de part d’aquesta donació provocà la guerra amb Alfons, que reclamà la intervenció del seu germà, Pere I de Catalunya, i fou signada la pau (1202).
Trencada dos anys després, Guillem VI féu presoner Alfons i s’apoderà dels seus estats; el monarca català restablí novament la situació.
L’any 1208 anà a Barcelona, per tal d’acompanyar la seva germana Constança d’Aragó a Sicília, on foren celebrades les noces amb l’emperador Frederic II; poc després morí a Palerm.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – Florència, Itàlia, segle XVI)
Escriptor. Germà de Francesc. Publicà un discurs de prosa didàctica en italià. imprès el 1556 a Florència, on residí i treballà al servei del gran duc Francesc de Mèdicis.
També escriví un recull de poesies en castellà, dedicades a evocar la tràgica sort del seu germà.
(Nàpols, Itàlia, 1430 – Roma, Itàlia, 19 febrer 1479)
Amant d’Alfons IV el Magnànim.
Cortejada per diverses personalitats del cercle d’humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l’arc del Castell Nou, a Nàpols.
Mort Alfons IV, Lucrèzia s’adherí als nobles contraris al rei Ferran I de Nàpols, fill d’aquell.
Dades dels Països Catalans 