Arxiu d'etiquetes: humanistes

Barberà, Josep de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Santes Creus, Alt Camp, 1624)

Primer abat temporal de Santes Creus (1619-24). Introduí la congregació cistercenca de la corona d’Aragó, tant a Santes Creus com a Poblet, i en fou el primer vicari general català.

Fou amant de les humanitats i gran amic personal i protector de Vicenç Garcia, rector de Vallfogona; fou també famós predicador.

En 1621 formà part de l’ambaixada catalana que requerí Felip IV perquè comparegués a Barcelona i hi jurés les Constitucions de Catalunya.

Ardèvol, Jeroni

Deixa un comentari

(la Fatarella, Terra Alta, segle XV – Barcelona, 1551)

Llatinista. Professor d’humanitats a l’estudi general de Barcelona, conegut per haver estat mestre de llatí d’Ignasi de Loiola (1524-26).

Regentà les càtedres el curs 1525-26 i també el 1532-33, llavors en forma col·legiada amb Martí Ivarra, Cosme Mestre i Arnau de Santjoan, en virtut d’un contracte que especificava detalladament el pla d’estudis i els texts emprats.

Alegre i de Llobera, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1449 – 1508)

Humanista. Fou tresorer a Palerm (1460), cònsol dels catalans a Sicília (1479); va ocupar càrrecs al Consell de Cent de Barcelona (1480-86).

La seva importància radica en les traduccions dels clàssics com Comentaria tria primo bello punico (1472), d’Aretino, sobre la versió italiana de Leonardo Bruni, i la dels quinze llibres de la Metamorfosi (1494), d’Ovidi, dedicada a la infanta Joana d’Aragó, filla dels Reis Catòlics.

Obres originals seves són Rahonament entre Francesc Alegre y Esperança, retòrica elucubració amorosa en forma epistolar. Del mateix estil són Sermó d’amor i Requesta d’amor recitant una alteració entre la voluntat i la Raó. Més interessant és el Somni recitant lo procés d’una qüestió enamorada, obra de caràcter al·legòric d’influència italiana que és una breu divulgació amb cites d’autors clàssics i humanistes.

La seva prosa d’estil retòric i retorçat, plena d’inversions de tipus llatinitzant, representa la crisi de l’humanisme a Catalunya.

Albanell i Girón de Rebolledo, Galceran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1561 – Madrid, 10 maig 1626)

Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.

Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.

Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.

Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.

Aimeric, Mateu

1 Resposta

(Bordils, Gironès, 27 febrer 1715 – Ferrara, Itàlia, 1799)

Filòsof, historiador i humanista. Jesuïta (1733), fou catedràtic de filosofia de la Universitat de Cervera i rector de diversos col·legis del seu orde.

És el representant més destacat de l’escola filosòfica eclèctica cerverina, que proposava una renovació de l’escolàstica. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là a Itàlia.

De les seves obres sobresurten: Sistema Antiquonovum jesuiticae philosophia (1747), De vita et mort lingua latinae (1780) i una Historia geográfica y natural de Cataluña (1767).

Agustí i Albanell, Antoni

13 Respostes

(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)

Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.

El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).

Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).

Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.

Viñas i Sala, Tomàs

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 3 desembre 1864 – Barcelona, 21 febrer 1929)

Escolapi, humanista i crític. Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià (Bages) i a Lleó. Exercí el magisteri a Catalunya fins al 1901, que passà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae.

Recorregué totes les províncies de l’orde, i és autor de tres volums sobre escriptors de l’orde (Roma 1908-11) i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde.

Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l’Atlàntida de Jacint Verdaguer (editada el 1929), un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor (1924), Versiones latinas de poesías hispánicas (1927) i altres obres, en especial traduccions del llatí.

Torrents i Bertrana, Ricard

2 Respostes

(Folgueroles, Osona, 10 gener 1937 – )

Escriptor i estudiós de la literatura catalana. Ha estudiat teologia, ciències bíbliques i filologia catalana, i compaginà la tasca d’editor a Eumo Editorial amb la de professor universitari als Estudis Universitaris de Vic, que dirigeix.

S’ha especialitzat en la literatura de la Renaixença i en Verdaguer, sobre el qual ha realitzat diversos estudis erudits publicats en revistes especialitzades, i d’altres de divulgació com Verdaguer, un poeta per a un poble (1980) o Ruta Verdagueriana de Folgueroles (1992). També ha estudiat l’obra de M. Martí i Pol.

Presidí la “Societat Verdaguer” i fou membre del consell de redacció de les publicacions “Reduccions” i “Anuari Verdaguer”. El 1999 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans.

Riba i Bracons, Carles

57 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

Aritzeta i Abad, Margarida

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 20 juliol 1953 – )

Escriptora i estudiosa de la cultura catalana. Guanyà el premi Víctor Català el 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans (1981); posteriorment publicà les novel·les Grafèmia (1982), Un febrer a la pell (1983), premi Sant Joan de novel·la 1982, Vermell de cadmi (1984), Emboscades al gran nord (1985) i El darrer toro (1987).

A conreat també la literatura per a infants (La volta al món de Gilbert el lloro, 1987, Temps de secada, 1987 i El castell del Tascó, 1988) i la novel·la de gènere negre: El correu de Trípoli (1990) i Tie break (1991).

Especialitzada en l’obra del Baró de Maldà, ha publicat Viatge a Montserrat i anada a Maldà (1986). Ha continuat l’edició crítica de textos amb Lluís Ferran de Pol. “Rem quatre” (1997) i Opotom el Vell o l’intent de comprendre a Miscel·lània d’homenatge a Tísner (1996). També ha publicat el Diccionari de termes literaris (1996).