Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Marquès i Planagumà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.

Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).

Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.

Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.

Maluquer de Motes i Nicolau, Joan

9 Respostes

(Barcelona, 3 desembre 1915 – 28 setembre 1988)

Prehistoriador i arqueòleg. Fou deixeble de P. Bosch i Gimpera i Lluís Pericot. Catedràtic d’arqueologia a la universitat de Salamanca (1949) i a la de Barcelona (des del 1958).

Va portar la direcció de diverses excavacions, entre les quals cal destacar el jaciment ibèric de Tornabous i els dels poblats ibèrics d’Ullastret. Fundà les revistes “Zephyrus” i “Pyrenae” (1965) i la de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Cal destacar les obres El yacimiento hallstático de Cortes de Navarra (1954-58), La humanidad prehistòrica (1958), Epigrafía prelatina de la Península Ibèrica (1968), Historia económica y social de España. La Antigüedad (1973), en col·laboració, La prehistoria española (1975), Tartessos. La ciudad sin historia (1970 i 1975), El santuario protohistórico de Zalamea de la Serena (1981-83) i Prehistòria i edat antiga (1987).

Fou el pare de Jordi Maluquer de Motes i Bernet.

Lull Santiago, Vicente

Deixa un comentari

(La Plata, Argentina, 1949 – )

Arqueòleg i prehistoriador. Catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1993.

El seu treball d’investigació s’ha centrat en la teoria de la interpretació arqueològica, en l’arqueo-ecologia mediterrània entre el IV i el I mil·lenni aC i en la prehistòria recent del sud-est de la península Ibèrica i les Illes Balears.

Entre les seves publicacions destaquen: La “cultura” de El Argar. Un modelo para el estudio de las formaciones sociales prehistóricas (1983), Arqueología de Europa, 2250-1200 aC. Una introducción a la edad del bronce (1992, en col·laboració) i Cronología de la Prehistoria Reciente de la Península Ibérica y Baleares (1996, en col·laboració).

Martinell i Brunet, Cèsar

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)

Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).

Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.

Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.

Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel

Deixa un comentari

(Lleida, 1946 – )

Historiador. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la mateixa universitat i president de l’Ateneu Popular de Ponent de Lleida.

Ha col·laborat amb l’equip de direcció del Grup Eiximenis de Lleida i amb l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida) en el tema de la relació entre fe cristiana i cultura contemporània.

Publicà, entre altres obres, El Congrés de Sants (1975), Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923 (1988), Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón (1989) i Carlins i liberals a Lleida (1833-1840) (1993).

El 1999 fou guardonat amb el premi Jaume I d’actuació cívica.

Lladonosa i Pujol, Josep

Deixa un comentari

(Alguaire, Segrià, 28 juny 1907 – Lleida, 2 febrer 1990)

Historiador. De jove passà a viure a Barcelona, on col·laborà a “El Matí” i “Esplai”. Membre de l’Académia de Belles Arts de Sant Jordi.

La seva producció comprèn un centenar de títols sobre Lleida i la seva vida universitària entre els quals destaquen Manuel de Montsuar (1950), L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524 (1953), La ciutat de Lleida (1955-59), Història de Lleida (1972-75), Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval (1977), Informe històric sobre topònims. Lérida/Lleida (1977), La Suda, parròquia de la Seu de Lleida (1980) i Història de la ciutat de Lleida (1980). Col·laborà en l’obra col·lectiva Lleida, problema i realitat (1967).

Junyent i Subirà, Eduard

4 Respostes

(Vic, Osona, 18 setembre 1901 – 20 novembre 1978)

Arqueòleg i historiador. Seguí la carrera eclesiàstica al seminari de Vic, en contacte amb J. Gudiol i Cunill; també estudià a l’Institut Pontifici d’Arqueologia Cristiana de Roma (1926-30). Nomenat conservador auxiliar del Museu Episcopal de Vic el 1930. El mateix any obtingué el doctorat amb la tesi Il titolo di S. Clemente in Roma.

Fou també arxiver municipal de Vic des del 1944 i pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres des de l’any 1963. Col·laborà a la revista “Analecta Sacra Tarraconensia” i en l’obra L’art català. També publicà nombrosos treballs al “Butlletí del Centre Excursionista de Vic”, a “Vic” i a “Ausa”.

Autor de diversos estudis sobre Vic com La decoración pictórica de la catedral de Vic (1936), El retablo mayor de la catedral de Vic (1959), etc. Cal esmentar encara altres publicacions, no menys importants dins l’art i l’arqueologia: La basílica del monestir de Sta. Maria de Ripoll (1932), Catalogne romane (1960-61), publicat posteriorment en català, l’Arquitectura religiosa en la Cataluña carolingia (1963) i El monestir de Ripoll (1975). És autor, a més, del Cartulari d’Oliba, comte, abat i bisbe i del Diplomatari de la catedral de Vic, segles IX i X, publicat pòstumament a cura de Miquel dels Sants Gros.

Izard i Llorens, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 octubre 1934 – 16 gener 2024)

Historiador. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a París (1960-61). La seva llarga dedicació universitària l’ha dut successivament a les facultats d’història de la Universitat de Barcelona (1961-65), la Universidad de Los Andes (Mérida, Veneçuela, 1968-70), la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-75) i, novament, a la de Barcelona on, des del 1975, fou titular del departament d’Història d’Amèrica.

Ha combinat el seu treball universitari amb el de recerca i s’ha especialitzat, d’altra banda, en la revolució industrial a Catalunya, tema sobre el qual ha publicat els llibres La revolución industrial en España: expansión de la industria algodonera catalana, 1832-1861 (1968, tesi doctoral), Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1869-1913) (1970), Esclavos y negreros (1975), El segle XIX. Burgesos i proletaris (1978) i Manufactureros, industriales y revolucionarios (1979).

Sobre la història d’Amèrica, ha publicat els llibres Series estadísticas para la historia de Venezuela (1970), El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979) i Tierra firme. Historia de Colombia y Venezuela (1987).

Ha publicat, a més, nombrosos estudis i articles sobre ambdues qüestions, ha col·laborat en diferents obres de divulgació i ha participat en diverses revistes d’història, entre les quals “L’Avenç”, de la qual fou membre assessor.

Institut d’Estudis Catalans

286 Respostes

(Barcelona, 1907 – )

(IEC)  Corporació acadèmica. Dedicada a la investigació científica, fou fundada per Enric Prat de la Riba. Estructurat des de 1911 en tres seccions (filològica, històrico-arqueològica i de ciències), va elaborar sota la direcció de Pompeu Fabra les Normes Ortogràfiques, publicades el 1913 i aviat reconegudes i acceptades arreu, i inicià les seves publicacions, entre les quals es destaca l’“Anuari de l’IEC”.

Va instituir un cartell anual de premis a la investigació i organitzà serveis, laboratoris i seminaris, a més de la Biblioteca de Catalunya (1914).

Institut d'Estudis Catalans (IEC)

Perseguit per la dictadura de Primo de Rivera, encara hagué de viure l’abolició oficial sota el govern de Francisco Franco; però, reconstituït clandestinament el 1942, pogué sobreviure gràcies al mecenatge fins que va ésser finalment tolerat.

El 1977, fou novament reconegut amb caràcter oficial dins l’àmbit dels Països Catalans. El 1991 el Parlament de Catalunya va reconèixer l’autoritat lingüística de l’IEC, que ha portat a la publicació (1995) del nou Diccionari, de caràcter normatiu.

Pertany a la Unió Acadèmica Internacional.

Enllaç web: Institut d’Estudis Catalans

Iglésies i Fort, Josep

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)

Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.

Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.

És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.