Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Eulàlia de Barcelona

10 Respostes

(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)

Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.

El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.

Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.

A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.

El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.

Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.

La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.

Espill de la Vida Religiosa

1 Resposta

(Barcelona, 1515)

Obra de Miquel Comalada. Demostren aquesta paternitat els argumens que dóna una versió castellana d’aquesta obra, apareguda a Lisboa l’any 1541 amb el nom d’aquest autor; així mateix, queda demostrada per la identificació que fa fra José de Sigüenza en l’obra Historia de la orden de San Jerónimo quan cita fra Miquel Comalada amb el nom de Deseoso, traducció de Desitjós, nom amb que es donà a conèixer l’autor de l’Espill.

Escrit en to simbòlic, és una mostra important del moviment Devotio moderna que des del segle XVI es desenvolupà considerablement. L’oració metòdica i els recursos psicològics substitueixen la meditació basada en la contemplació dels passatges evangèlics.

Influïda per Ramon Llull, és una obra d’estructura antiga en la qual es troben els inicis d’una nova espiritualitat.

Entesa Judeocristiana de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1961 – )

Entitat que promou les bones relacions entre els jueus i els cristians.

Després de la Segona Guerra Mundial, a Catalunya, intel·lectuals, polítics i cristians compromesos començaren a interessar-se pels jueus i per Israel. En nasqueren unes esporàdiques manifestacions públiques que feren que la gent preocupada pels estralls de l’antisemitisme, però més encara pel seu possible reviscolament, es conegués.

Aquests, jueus i cristians, ajudats per unes monges de Nostra Senyora de Sió, s’agruparen vers l’any 1961, i el 1967 es constituïren en filial, però amb vida independent, de l’Amistad Judeo-Cristiana, de Madrid, autoritzada l’any anterior. El 1969, el grup català pogué estructurar-se oficialment.

El seu objectiu se centra a fomentar el coneixement i el respecte mutus, superant tots els prejudicis, entre jueus i cristians, mitjançant una acció cultural, no proselitista, de profunditat i continuada, basada, de preferència, en l’estudi del patrimoni comú: Déu, la Bíblia, la història compartida, etc.

Encontre, processó de l’

Deixa un comentari

(Països Catalans, segle XVI)

Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.

L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.

Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.

Empúries, diòcesi d’

5 Respostes

(Catalunya, segle IV – 958)

Territori eclesiàstic. Comprenia la part nord-oriental de l’actual diòcesi de Girona.

Devia haver-hi bisbe des del segle IV, com ho demostrarien les restes de basílica cristiana retrobades a l’antiga ciutat d’Empúries. Els primers anys del segle VI apareixen ja bisbes titulars, i duren fins a la invasió àrab.

Al moment de la conquesta cristiana el seu govern passà a la seu de Girona; tanmateix, vers el 958 Cesari de Santa Cecília de Montserrat intentà, com a metropolità -subreptici- de Tarragona, que el papa Joan XII posés sota seu els antics bisbats visigòtics, entre els quals el d’Empúries, però fracassà per la resistència dels altres bisbes catalans.

Posteriorment, el segle XIV, els comtes d’Empúries la volgueren restaurar a Castelló d’Empúries, però tampoc no hi reeixiren a causa de l’oposició dels prelats de Girona.

Egara, diòcesi d’

14 Respostes

(Catalunya, 450 – 874)

Demarcació eclesiàstica. Segregada vers el 450 del territori diocesà de Barcelona pel bisbe Nundinari i que durà fins a la invasió àrab. Comprenia probablement l’antic municipi romà d’Egara.

El primer bisbe fou Ireneu, clergue de Barcelona, la designació del qual fou denegada en un concili a Roma el 465, cosa que comportà el retorn d’Ireneu a Egara. Sembla que un altre bisbe d’aquesta ciutat, Nebridi (516-27), passà també a Barcelona, on es testimoniat el 540.

Durant el període visigòtic hom coneix el nom d’uns altres sis bisbes d’Egara sobretot per llur assistència als concilis del regne i de la província. El concili de la Tarraconense del 614 fou celebrat a la seu d’Egara.

Després de la conquesta carolíngia, un intent del prevere mossàrab immigrant Baió de restaurar la seu (aleshores ja a Terrassa) fracassà quan un capitular reial de Carles el Calb del 874 clogué l’afer a favor de Frodoí, bisbe de Barcelona.

Dubte, Sant

2 Respostes

(Ivorra, Segarra, 1426)

Fet prodigiós que, segons la tradició (documentada des del 1426), s’havia esdevingut a l’antiga església de Santa Maria dels afores de la població al començament del segle XI, consistent en l’escampament de sang del calze en dubtar el sacerdot de la veritat de la transsubstantació durant la celebració de la missa.

A l’església moderna de Santa Maria (segle XVII) hi havia un retaule amb una imatge romànica de la Mare de Déu i pintures del segle XV, atribuïdes al Mestre de Cérvoles, en el qual, posteriorment, foren afegides al bancal dues escenes del prodigi (Museu de Solsona). Les relíquies foren dutes modernament a l’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra.

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1993 – 2000)

Recull de personatges i esdeveniments rellevants de l’Església catalana.

És una obra en tres volums dirigida per Ramon Corts, Joan Galtés i Albert Manent, que consideren aquest diccionari com un graó vers una història general de l’Església catalana, projecte nascut al Primer congrés d’Història de l’Església Catalana (1993).

Té més de 400 entrades i hi han col·laborat més de 20 persones. Ofereix dades sobre persones i entitats religioses i també sobre matèries, fets històrics i moviments que s’han produït en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense, de la de Barcelona i de la d’Elna-Perpinyà.

Al novembre de 1998 aparegué el primer volum (A-C) i al gener de 2000 el segon (D-O).

La presentació oficial del Diccionari tingué lloc el 22 de gener de 2000 al Palau de la Generalitat de Catalunya, institució que ha finançat l’obra.

Dansa de la Mort

Deixa un comentari

(Països Catalans)

Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.

Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.

Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.

D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.

Cristianisme, Església i Societat

Deixa un comentari

(Barcelona, del 6 al 11 octubre 1999)

Congrés. Organitzat per deu entitats cristianes de base, al qual assistiren prop d’un miler de persones.

Els organitzadors es proposaven descriure i avaluar quins models de vida eclesial i d’actuació poden considerar-se superats o rebutjables i quins models alternatius van apareixent i com acostar-s’hi.

Prèviament a la celebració del congrés els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense en desaconsellaren la participació i l’adhesió.

Les actes foren publicades en forma de llibre l’any 2000. Del congrés sorgí l’Associació Cristianisme Segle XXI, que l’any 2000 promogué una consulta popular sobre com s’haurien de nomenar els bisbes.