Membre de l’institut religiós femení fundat el 1849 per Pere Bach i Targarona, prevere de l’Oratori.
L’institut fou aprovat per Roma el 1864. Des del 1858 eren de clausura de dret episcopal, que els fou treta modernament per lliurar-se a tasques més socials (residència femenina de joves i ancianes).
Té la casa mare a Vic (els Saits) i una altra a la Gleva.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
(Barcelona, 1958 – 1965)
Editorial creada per a produir literatura protestant. Ha editat títols en català i castellà sobre Sagrada Escriptura, teologia, història, catequesi i novel·la, així com nombrosos opuscles i calendaris de fulls diaris.
Fundà la revista “Portavoz”, fins que el 1965 la direcció passà a una editora que rebé el mateix nom que aquesta publicació periòdica.
(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)
Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.
El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.
Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.
A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.
El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.
Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.
La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.
(Barcelona, 1515)
Obra de Miquel Comalada. Demostren aquesta paternitat els argumens que dóna una versió castellana d’aquesta obra, apareguda a Lisboa l’any 1541 amb el nom d’aquest autor; així mateix, queda demostrada per la identificació que fa fra José de Sigüenza en l’obra Historia de la orden de San Jerónimo quan cita fra Miquel Comalada amb el nom de Deseoso, traducció de Desitjós, nom amb que es donà a conèixer l’autor de l’Espill.
Escrit en to simbòlic, és una mostra important del moviment Devotio moderna que des del segle XVI es desenvolupà considerablement. L’oració metòdica i els recursos psicològics substitueixen la meditació basada en la contemplació dels passatges evangèlics.
Influïda per Ramon Llull, és una obra d’estructura antiga en la qual es troben els inicis d’una nova espiritualitat.
(Catalunya, 1961 – )
Entitat que promou les bones relacions entre els jueus i els cristians.
Després de la Segona Guerra Mundial, a Catalunya, intel·lectuals, polítics i cristians compromesos començaren a interessar-se pels jueus i per Israel. En nasqueren unes esporàdiques manifestacions públiques que feren que la gent preocupada pels estralls de l’antisemitisme, però més encara pel seu possible reviscolament, es conegués.
Aquests, jueus i cristians, ajudats per unes monges de Nostra Senyora de Sió, s’agruparen vers l’any 1961, i el 1967 es constituïren en filial, però amb vida independent, de l’Amistad Judeo-Cristiana, de Madrid, autoritzada l’any anterior. El 1969, el grup català pogué estructurar-se oficialment.
El seu objectiu se centra a fomentar el coneixement i el respecte mutus, superant tots els prejudicis, entre jueus i cristians, mitjançant una acció cultural, no proselitista, de profunditat i continuada, basada, de preferència, en l’estudi del patrimoni comú: Déu, la Bíblia, la història compartida, etc.
(Països Catalans, segle XVI)
Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.
L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.
Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.
(Catalunya, segle IV – 958)
Territori eclesiàstic. Comprenia la part nord-oriental de l’actual diòcesi de Girona.
Devia haver-hi bisbe des del segle IV, com ho demostrarien les restes de basílica cristiana retrobades a l’antiga ciutat d’Empúries. Els primers anys del segle VI apareixen ja bisbes titulars, i duren fins a la invasió àrab.
Al moment de la conquesta cristiana el seu govern passà a la seu de Girona; tanmateix, vers el 958 Cesari de Santa Cecília de Montserrat intentà, com a metropolità -subreptici- de Tarragona, que el papa Joan XII posés sota seu els antics bisbats visigòtics, entre els quals el d’Empúries, però fracassà per la resistència dels altres bisbes catalans.
Posteriorment, el segle XIV, els comtes d’Empúries la volgueren restaurar a Castelló d’Empúries, però tampoc no hi reeixiren a causa de l’oposició dels prelats de Girona.
(Catalunya, 450 – 874)
Demarcació eclesiàstica. Segregada vers el 450 del territori diocesà de Barcelona pel bisbe Nundinari i que durà fins a la invasió àrab. Comprenia probablement l’antic municipi romà d’Egara.
El primer bisbe fou Ireneu, clergue de Barcelona, la designació del qual fou denegada en un concili a Roma el 465, cosa que comportà el retorn d’Ireneu a Egara. Sembla que un altre bisbe d’aquesta ciutat, Nebridi (516-27), passà també a Barcelona, on es testimoniat el 540.
Durant el període visigòtic hom coneix el nom d’uns altres sis bisbes d’Egara sobretot per llur assistència als concilis del regne i de la província. El concili de la Tarraconense del 614 fou celebrat a la seu d’Egara.
Després de la conquesta carolíngia, un intent del prevere mossàrab immigrant Baió de restaurar la seu (aleshores ja a Terrassa) fracassà quan un capitular reial de Carles el Calb del 874 clogué l’afer a favor de Frodoí, bisbe de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 