(Barcelona, 2 agost 1218)
Advocació mariana. Patrona de la ciutat, nomenada el 1837 pel consell de la ciutat arran d’una plaga de llagostes.
Tanmateix, ja el 1249 hi existia un temple que li era dedicat i que fou construït com a conseqüència d’una pretesa aparició de la Mare de Déu el 1218 a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i Jaume I el Conqueridor i manant-los la creació d’una orde per a redimir captius.
(Catalunya, segle X)
Nom donat a les Genealogies de Roda, quan hom creia que el còdex que les contenia procedia del priorat de Santa Maria de Meià, perquè havia estat en poder del seu prior, Manuel Abad y Lasierra, vers la fi del segle XVIII.
(Montellà i Martinet, Baixa Cerdanya, segle XII)
Antipendi de fusta pintat, procedent d’una església pròxima a Martinet i conservat al Worcester Art Museum (EUA).
Es representada en un estil molt primitiu l’Ascensió del Crist, amb la Mare de Déu i els Apòstols a la part inferior.
Hom l’ha atribuït al pintor que decorà l’absis de Ginestarre de Cardós.
(Vic, Osona, 1916)
Membre d’una associació religiosa, fundada per Manuel Mascaró i Borràs per a l’educació i l’acolliment d’orfes i abandonats.
El 1936 l’associació es traslladà a Sabadell, on hi ha la seva única casa de família.
(o de la Brufaganya) Personatge llegendari del Camp de Tarragona, de la contrada tarragonina de la Brufaganya.
Segons la tradició, féu trenta anys de penitència a l’indret on hi ha el santuari de Sant Magí de Brufaganya. Hom li atribueix l’evangelització d’aquella zona, fins que, pres, fou dut a Tarragona i fou decapitat, el 25 d’agost del 306. Unes altres fonts indiquen el 10 o el 19 d’agost. La seva festa se sol celebrar aquesta darrera data.
Hi ha moltes llegendes i tradicions lligades a la seva vida, com la que diu que féu brollar les anomenades fonts de Sant Magí, al peu del santuari.
En la seva festa hom reparteix aigua, duta en bótes, d’aquestes fonts.
A Tarragona era el patró dels pescadors del barri del Serrallo.
(Europa, segle XIV)
Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.
Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.
Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.
Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.
El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I el Caçador concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.
Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.
El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.
La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.
(Catalunya, segle V – )
Demarcació eclesiàstica amb seu a Lleida, dins la província eclesiàstica Tarraconense. Documentada des del segle V, el cristianisme hi havia arrelat al segle IV. Extingida durant la dominació àrab, a mitjan segle X fou creada la diòcesi de Roda, origen de la recuperació de la de Lleida.
Després de la conquesta, el bisbe de Roda-Barbastre, Guillem Pere de Ravidats, traslladà la seu a Lleida (1149) i consagrà catedral l’antiga mesquita major. La nova demarcació, unint a l’antic bisbat de Roda els territoris conquerits, comprenia els Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues.
El 1203 les terres de l’Alcanadre passaren a la diòcesi d’Osca. Així quedà fixat el territori diocesà fins a l’arranjament de límits de 1955, en què Lleida perdé 35 parròquies, que passaren als bisbats de Saragossa, Barbastre, Osca, Urgell i Solsona, i només guanyà les de Maials, Arén, Peralta de la Sal i Sarroqueta.
El 1995 se’n segregaren 111 parròquies de la Franja de Ponent adscrites als arxiprestats de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental, el Cinca Mitjà, la Llitera i el Baix Cinca, que s’incorporaren a la diòcesi de Barbastre, que prengué el nom de Barbastre-Montsó, amb concatedral a Santa Maria del Romeral de Montsó. Aquesta qüestió resta oberta a causa de l’escàs territori restant a Lleida.
La catedral, la Seu Vella, és del segle XIII; però, convertida en caserna (Guerra de Successió), el culte la perdé i calgué bastir-ne una altra (neoclàssica). L’Arxiu Capitular serva una valuosa documentació des de l’època del bisbat de Roda, i el diocesà en conserva la més moderna.
El Seminari, fundat el 1722, després d’ésser clausurat l’Estudi General de Lleida arran de la guerra de Successió, ha ocupat diversos edificis al llarg del temps; té una biblioteca rica en manuscrits i incunables. Notable Acadèmia Bibliogràfica Mariana (1862).
Enllaç web: Bisbat de Lleida
Priorat benedictí (Santa Maria de la Llacuna), filial de Sant Llorenç del Munt.
L’església de Santa Maria fou donada el 1020 pels comtes de Barcelona a Sant Llorenç del Munt, i el 1060 el prevere Selva, que des d’aleshores la regia, la deixà lliure, amb la condició que hi fos fundat un priorat. No tingué mai comunitat important.
Resten pocs vestigis de l’església, de cinc absis, que tingué funcions de parroquial de la Llacuna des del 1310.
(Barcelona, segle XIII)
Cartulari de la catedral de Barcelona, que inventaria els seus béns i drets adquirits. Alguns documents són datats del segle IX.
És obra de tres o quatre mans distintes. Conté un total de 2.750 documents, dividits en seccions regionals, sense ordre cronològic.
Joan Mas en publicà un regest a Notes històriques del bisbat de Barcelona.
(Vic, Osona, 1215)
Cartulari de l’arxiu capitular del bisbat de Vic.
Recull donacions i testaments a favor de l’església de Vic. Els documents són bàsicament dels segles XI al XIII.
És un volum en pergamí i cobertes de pell de 152 folis. El féu recopilar el canonge Guillem de Mont-ral.
