(Barcelona, 1589 – 1653)
Polític. Ciutadà honrat (1613) i noble (1643).
Regent del Consell d’Aragó a Madrid, en ésser consultat per Olivares sobre el millor sistema de sotmetre els catalans als seus projectes, li desaconsellà l’aplicació de la violència.
Romangué en el seu càrrec durant la guerra dels Segadors.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
(Lleida, Segrià, 7 octubre 1642)
Fet d’armes, durant la Guerra dels Segadors, ocorregut al lloc anomenat pla de les Forques.
L’exèrcit castellà del marquès de Leganés va topar amb el catalano-francès que comandava el mariscal de La Mothe.
Aquest pogué evitar, gràcies a la victòria assolida, que els castellans ocupessin Lleida.
(Barcelona, segle XVII – maig 1646)
Ciutadà de Barcelona. Diputat i fiscal de la generalitat.
Durant la guerra dels Segadors estigué implicat en una conspiració contra els francesos, originada a Tarragona per l’agost de 1645 i seguida per molts nobles, eclesiàstics i ciutadans de Barcelona i, en especial, pel batlle de Mataró.
Fou detingut el 16 de març de 1646, i fou ajusticiat al principi del maig. El govern francès, però, intentà després de rehabilitar-lo.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. A la batalla de Montjuïc (26 gener 1641) era un dels defensors del castell. Fou el primer a assenyalar els reforços catalans que arribaven a la fortalesa, circumstància que havia de decidir la gran topada d’aquella jornada.
Combaté durant tota la guerra dels Segadors, en què anà ascendint. Decidida la guerra el 1652, amb la caiguda de Barcelona, lluità contra els francesos. Fou mestre de camp del terç de València. El 1654 era cap de la guarnició de Barcelona.
Combaté posteriorment les infiltracions franceses a l’Empordà i al Ripollès.
(França, segle XVII)
Militar. En 1639-40 fou comandant del castell de Salses durant l’ocupació francesa. Durant la guerra dels Segadors representà el govern de Lluís XIII en les converses de Narbona (juliol 1640) i en el pacte de Ceret (setembre 1640), celebrats amb el representant de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Vilaplana, per tal d’assegurar l’ajut francès al Principat contra Felip IV.
El desembre de 1640 entrà a Barcelona amb tropes franceses i fou nomenat mestre de camp general d’aquestes i de les forces catalanes. Anà tot seguit a defensar Tarragona, però pactà amb el capità general de les tropes castellanes, marquès de Los Vélez, fet que produí una gran indignació popular a Barcelona.
Obligat a anar a deturar l’exèrcit castellà a Martorell, canvià d’itinerari i fugí amb les seves tropes a França, saquejant els pobles que trobà pel camí. Més tard intentà de justificar-se acusant els catalans de manca de combativitat.
(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)
Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.
Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.
Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.
En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).
Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.
El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.
Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1609 – Sant Celoni, Vallès Oriental, 1642)
Comanador de Sant Joan. Oncle de Ramon de Copons i de Grimau.
Durant la Guerra dels Segadors fou destacat a Tivenys pel comte de Savallà, amb el terç de la vegueria de Tortosa per impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez, alhora que ho feien Ramon de Guimerà a Xerta i Josep de Margarit i de Biure a Tivissa (1640).
Aconseguí només de prendre per assalt Horta de Sant Joan, amb l’ajuda de les companyies de miquelets del capità Francesc Cabanyes.
El 1642, a les ordres del mariscal La Motte, caigué mortalment ferit a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, 1686)
Polític. Fill de Felip de Copons i Malet, senyor de Puig-roig. Jutge de l’audiència de Barcelona, durant la Guerra dels Segadors fou partidari de França.
Vers el 1652 s’establí al Rosselló, on cooperà eficaçment a la imposició del règim francès: el 1660 fou nomenat conseller del Consell Sobirà del Rosselló, i més tard, president, càrrec que també ocuparen el seu nét Francesc de Copons i de Reard el 1719, i el fill d’aquest, Francesc Copons i d’Oms (1715-86), des del 1748.
(Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp, 10 desembre 1640)
Acció militar de la guerra dels Segadors, que s’escaigué entre el Coll de Balaguer i la mar, prop del barranc de la Batalla, entre l’exèrcit del rei Felip IV de Castella, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces de la Generalitat de Catalunya, dirigides per Bernat de Boixadors, comte de Savallà.
Les forces castellanes, superiors en combativitat i en nombre (23.000 infants, 3.100 cavalls i 24 peces d’artilleria), derrotaren les catalanes (un miler d’homes que havien fortificat improvisadament el Coll de Balaguer), que es retiraren desordenadament a Vandellòs o a Cambrils.
Les forces castellanes ocuparen l’Hospitalet de l’Infant l’endemà del combat.
Dades dels Països Catalans 