(Vic, Osona, 18 desembre 1851 – Girona, 10 maig 1925)
Catedràtic. Germà d’Antoni.
Professà una càtedra d’agricultura a Toledo i a Girona. Fou batlle d’aquesta ciutat de 1895 a 1897.
Publicà Elementos de Agricultura i altres escrits sobre la matèria.
(Girona, 1320 – 4 gener 1399)
Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.
Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.
Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.
Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.
(Grions, Selva, 1553 – Girona, 30 octubre 1607)
Historiador i eclesiàstic. Dominicà, el 1605 fou nomenat mestre de filosofia i de teologia al convent que l’orde tenia a Llutxent (Vall d’Albaida).
Estudià en diversos arxius del Principat, publicà Flos sanctorum o historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602) i traduí al castellà les vides dels sants dominicans escrites per Antoni.
(Girona, 1747 – 1818)
Il·lustrat. El 1774 fou nomenat cavaller.
Creà una colònia agrícola (Vilagaià, Bages) en uns terrenys seus; hi reuní més de vint-i-cinc colons, que reberen casa i terres, on iniciaren el conreu de vinyes i oliveres.
Regidor perpetú de Girona, fou creat noble i baró de Vilagaià el 1796.
Nomenat vicepresident de la Junta de Comerç durant l’ocupació francesa.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1291 – Girona, 24 setembre 1341)
Frare dominicà i sant. Estudià a Girona i a Montpeller.
Ingressà al convent de predicadors de Girona, on excel·lí per la seva vida austera i humil. Féu gran penitència a la Cova de Marsella, on visqué com a ermità fins que la seva precària salut motivà que els seus superiors el reclamessin.
No trigà a reprendre l’ermitatge en una cova propera a Girona, on es lliurà a les mortificacions més dures. Morí en olor de santedar.
La seva memòria fou objecte de veneració popular. Innocent XIII el canonitzà.
(Agullana, Alt Empordà, 15 abril 1886 – Girona, 2 febrer 1969)
Metge i polític republicà. Exercí a Girona.
Milità en el catalanisme i fundà el setmanari “Catalanitat” (1910) i el Centre Nacionalista Republicà, a Girona. Fou elegit diputat al Parlament català el 1932.
Exiliat a França el 1939, en tornà el 1948 i s’establí a Palamós.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 11 desembre 1874 – Girona, 30 juliol 1926)
Sacerdot i doctor en filosofia i lletres. Amplià estudis a Lovaina i a Alemanya.
Fou catedràtic de psicologia, lògica i ètica de l’institut de Girona (1912).
Publicà Teoría del conocimiento humano según la filosofía de santo Tomás (1898), Resumen de la lógica (1914), etc.
(Sant Cebrià dels Alls, Baix Empordà, 20 abril 1857 – Girona, 18 novembre 1928)
Pedagog i editor.
Fou el promotor de l’editorial Dalmau Carles Pla, que publicà nombroses obres pedagògiques, d’una gran difusió en tota la Península i en alguns països sud-americans, i que el 1931 inicià la “Biblioteca Pedagògica Catalana”.
(Barcelona, segle XVIII – Girona, segle XIX)
Historiador. Era lector de teologia de l’orde franciscà.
Fou destinat al convent de Girona, on es distingí durant la guerra del Francès com a capità de la setena companyia de la Croada.
Féu l’elogi fúnebre del general Álvarez de Castro i escriví una Historia político-crítica-militar de la plaza de Gerona (1887), obra que només fou publicada en part.
(Garriguella, Alt Empordà, 9 abril 1936 – Girona, 30 maig 2016)
Escriptor. S’ha dedicat a l’ensenyament. Dirigí una col·lecció literària.
Ha publicat el llibre de proses Turistes, sirenes i gent del país (1966).
Dades dels Països Catalans 