(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
(Prats de Lluçanès, Osona, 13 agost 1879 – Girona, 30 octubre 1936)
Escriptor. Germà de Josep. Era mestre. Fou catedràtic de les Escoles Normals de Cadis i Girona. En aquesta ciutat fou diverses vegades regidor municipal.
Fundà i dirigí la revista gironina “El Tradicionalista” (1908), transformada després en el diari “El Norte”.
És autor del recull poètic Rebrolls, d’unes Nociones de Aritmética de caràcter docent, i d’unes Notas pedagógicas.
Morí afusellat al començament de la guerra civil.
(Girona, 10 agost 1927 – 9 novembre 2020)
Escultor. Estudià a les escoles de belles arts d’Olot i de Barcelona.
Evolucionà des de l’estil figuratiu de les seves primeres escultures (Crist jacent de la catedral de Girona, 1958) cap a composicions més abstractes, molt lliures i personals (Blocs de ciment, 1968; Mòmies, 1973).
Ha treballat en l’execució de vidrieres per a edificis diversos (Vila-roja, 1966; església de Campredó, 1984), en un intent d’integració de les arts de la qual és partidari. També ha tractat la ceràmica i ha conreat la pintura.
Pertanyia a la Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1985).
(Girona, 26 juliol 1935 – 17 febrer 2006)
Polític i assagista. S’ha destacat en les seves campanyes i accions per la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Ha publicat, entre altres treballs, La persecució política de la llengua catalana (1985) i, en col·laboració amb F. Cruañas, Els drets lingüístics dels catalans.
A partir del 1977 ha estat repetides vegades senador per Girona en les llistes del Partit dels Socialistes de Catalunya i també diputat al Parlament de Catalunya per ERC.
(Girona, 1851 – 1901)
Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.
Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.
Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.
(Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Treballà a Girona i al Llenguadoc, del 1309 al 1336.
Mestre major de les seus de Narbona i Girona (1321-30), on possiblement acabà l’absis que el seu germà Enric havia iniciat el 1312.
L’any 1322 realitzà el sepulcre del bisbe gironí Guillem de Vilamarí, li són atribuïts també els sepulcres de Bernat de Vilamarí (1291-1312) i de Pere de Rocabertí (1318-24), tots tres a la catedral de Girona.
Fou germà seu Enric de Faveran (Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV) Arquitecte. Treballà a les catedrals de Narbona i de Girona. En aquesta dirigí les obres fins al 1321, data en que fou succeït al càrrec pel seu germà Jaume, amb el qual col·laborà.
(Girona, 1160 – 1238)
Figura central del cercle cabalístic de Girona. Continuador i divulgador de les doctrines esotèriques elaborades a Provença.
És autor de comentaris a les Hagador talmúdiques, d’un famós comentari al Càntic dels càntics i de dues cartes sobre doctrina cabalística.
(Vic, Osona, 18 desembre 1851 – Girona, 10 maig 1925)
Catedràtic. Germà d’Antoni.
Professà una càtedra d’agricultura a Toledo i a Girona. Fou batlle d’aquesta ciutat de 1895 a 1897.
Publicà Elementos de Agricultura i altres escrits sobre la matèria.
(Girona, 1320 – 4 gener 1399)
Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.
Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.
Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.
Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.
(Grions, Selva, 1553 – Girona, 30 octubre 1607)
Historiador i eclesiàstic. Dominicà, el 1605 fou nomenat mestre de filosofia i de teologia al convent que l’orde tenia a Llutxent (Vall d’Albaida).
Estudià en diversos arxius del Principat, publicà Flos sanctorum o historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602) i traduí al castellà les vides dels sants dominicans escrites per Antoni.
Dades dels Països Catalans 