(Gandia, Safor, 19 desembre 1518 – Viterbo, Laci, Itàlia, 16 setembre 1540)
Cardenal (1539). Fill del primer matrimoni de Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia.
Fou comanador major de l’orde de Montesa (1537-40) i bisbe de Squillace.
(Gandia, Safor, 1435 – València, 1459)
Poetessa. Germana del papa Alexandre VI. Vers el 1448 es maridà amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i de Murla. El 1452 comprà als hereus de Joan de Vilanova la senyoria d’Atzeneta.
Mantingué una disputa poètica amb Ausiàs Marc sobre la vista i l’oïda en les fortunes d’amor.
(Gandia ?, Safor, segle XVII – Sucre, Bolívia, 1644)
Eclesiàstic. Arquebisbe de La Plata. Rebesnét de Francesc de Borja i d’Aragó. El 1620 sortí de la Companyia de Jesús i entrà al monestir benedictí de Sahagún (Lleó). Ensenyà teologia al col·legi de San Vicente de Salamanca.
Felip IV el nomenà predicador reial (1634) i el presentà per a la seu de La Plata (Sucre), on arribà el 1636.
Escriví diverses obres, que han romàs manuscrites.
(Gandia, Safor, 5 octubre 1930 – Madrid, 18 maig 2022)
“El Litri” Matador de toros. El sobrenom ja l’emprà el seu pare, torero andalús.
Prengué l’alternativa a València el 1950. S’ha caracteritzat per un estil d’alta qualitat artística i per un coratge excepcional.
(Gandia, Safor, 11 abril 1755 – Vara del Rey, Cuenca, 5 gener 1813)
Escriptor. Estudià a Salamanca. Es posà en contacte amb els il·lustrats: es casà amb la filla de l’erudit Andreu Piquer.
És autor d’Odas i Epigramas (1784), però, sobretot, de Sátiras (que la censura impedí de publicar), on al concepte optimista de “segle de llums” oposa críticament el de “segle d’aparences”.
També escriví, entre el 1786 i el 1790, Cartas políticoeconómicas al conde de Lerena, una de les primeres i més incisives manifestacions del pensament liberal peninsular; aquesta obra, no editada fins al 1841, fou atribuïda erròniament a altres autors, però fins al 1967 no li ha estat definitivament atribuïda, per François López.
(Gandia, Safor, 2 febrer 1610 – Manila, Filipines, 30 juliol 1674)
Missioner a les Filipines, entre els aborígens bisaies, durant trenta-cinc anys. S’esforçà per defensar-los dels abusos dels dominadors.
Deixà manuscrita una Historia de las islas e indias de Bisayas (1668). També escriví un Tesoro de la lengua bisaya en que se ajustan casi 20 mil palabras.
Guillem de Castelló (Eivissa, segle XIII – Illes Balears, segle XIII) Corsari. El 1282 anà a Alcoll amb l’expedició de Pere II de Catalunya. Tres anys després, envaïda Catalunya pels croats de França, atacava eficaçment el tràfic naval francès, embarcat al lleny armat del famós corsari Albesa.
Joan Castelló (Catalunya, segle XV – segle XVI) Músic. Mestre de capella de la catedral de Barcelona; tingué molt de renom. Sembla que fou mestre de Mateu Fletxa el Vell. És conegut també amb el nom de Castells.
Joan Castelló (Pollença, Mallorca, 1673 – Palma de Mallorca, 1754) Religiós observant. És autor d’escrits de caràcter religiós.
Pere Castelló (Gandia, Safor, segle XVII – Castella ?, segle XVII) Frare jerònim. Excel·lí pels seus coneixements teològics, lingüístics i musicals. Fou visitador general de l’orde a Castella. És autor d’una Apología en defensa de la doctrina de San Jerónimo, doctor de la Iglesia.
(Gandia, Safor, 7 novembre 1943 – )
Geògrafa. Es doctorà en geografia per la Universitat de Barcelona (1975) i fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1969.
Dirigí la revista “Quaderns d’anàlisi geogràfica” i s’ha especialitzat en temes de geografia rural i en història del pensament geogràfic.
Ha publicat Métodos y conceptos en geografía rural (1981) i Tendencias recientes de la geografía humana anglosajona (1986).
(Gandia, Safor, 9 octubre 1912 – Barcelona, 1 febrer 2003)
Advocat i escriptor. Estudià filosofia i dret a la Universitat de València.
Fou un dels fundadors de la Federació Universitària Espanyola. Ingressà a les Joventuts Comunistes i amb Josep Renau i altres fundà la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris.
Després de la guerra civil -fou cap d’estat major d’una divisió- fou empresonat.
Col·laborador en diverses revistes, ha publicat els assaigs Viure a Madrid (1973), Dia a Dia des dels Països Catalans (1976), Sumaríssim d’urgència (1979), La clau d’un temps (1982) i els reculls de contes Terra guanyada i altres contes (1986) i València dins la tempesta (1987).
(Gandia, Safor, 1528 – Barcelona, 1592)
Lloctinent de Catalunya (1590-92). Darrer mestre de Montesa (1540-87), primer marquès de Navarrés. Era fill del tercer duc borgià de Gandia Joan de Borja i Enríquez.
A la mort del seu pare (1543) regí el ducat de Gandia per encàrrec del seu germanastre Francesc de Borja i d’Aragó, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1545 fou confirmat com a mestre de Montesa per la intervenció del rei.
Fou capità general de Tilimsen i Tunis (1567) i alcaid d’Orà i de Massalquivir, ciutats que fortificà. El 1571 retornà a la península ibèrica i renuncià (1587) al maestrat de Montesa a favor de la corona, tot i que es reservà el títol fins a la mort.
La seva preocupació principal durant la lloctinència de Catalunya fou la persecució de bandolers, contra els quals mobilitzà sometents.
Poeta, fou elogiat per Cervantes i per Gil i Polo; Jaume Joan Falcó li dedicà unes poesies llatines, i Francesc Garrido, la seva traducció castellana de l’Orlando innamorato de Boiardo (1577).
Dades dels Països Catalans 