(Gandia, Safor, 1803 – Damasc, Síria, 1860)
Beat franciscà. Amb el llec Francesc Pinazo fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels drusos musulmans.
Fou beatificat per Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Gandia, Safor, 1803 – Damasc, Síria, 1860)
Beat franciscà. Amb el llec Francesc Pinazo fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels drusos musulmans.
Fou beatificat per Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Gandia, Safor, 15 novembre 1839 – València, 26 març 1909)
Organista. Deixeble de Pérez i Gascón. Organista de les esglésies de Sant Andreu de València i de la Mare de Déu dels Desemparats. Fou un dels promotors del Conservatori de València, institució que dirigí durant uns quants anys.
És autor de motets i altres obres polifòniques. És considerat el darrer representant de l’escola valenciana d’orgue.
(Gandia, Safor, 21 març 1828 – Madrid, 1 novembre 1895)
Eclesiàstic. Estudià a la Universitat de València i ingressà després al seminari, on s’ordenà de sacerdot el 1852. Es doctorà en dret canònic (1853) i en teologia (1857). Es dedicà a la vida parroquial i a la predicació.
Fou canonge de Tortosa i magistral i vicari general de València (1851-66), predicador de la cort (1864) i auditor de la Rota de Madrid (1866). El 1868 fou nomenat bisbe d’Oviedo i el 1881 arquebisbe de Valladolid.
El seu pas per les diòcesis es materialitzà en obres (com la torre de la catedral i el seminari de Valladolid) i en sàvies disposicions pastorals. El 1869 anà al concili I del Vaticà, i hi fou secretari de l’episcopat espanyol. Traslladat a Sevilla el 1889, fou promogut cardenal el 1893.
És autor de sermons i altres escrits de tipus pastoral.
Fou germà seu, Pasqual Sanz i Forés (Gandia, Safor, segle XIX) Historiador. Publicà diversos opuscles sobre la història de Gandia: El castillo de Bayrén, Castelar en Gandia i Apuntes para la historia de Gandia… (1879).
(Gandia, Safor, 1576 – Malta, 1666)
Canonista i jesuïta (1590). El 1611 passà a Malta, on professà en la Companyia de Jesús el 1614.
Ensenyà durant divuit anys la teologia moral i fou consultor de la inquisició de Malta, on gaudí de l’amistat del gran mestre Alofi de Wignancourt i de l’inquisidor i delegat apostòlic (1635-39) Fabio Chigi (després papa Alexandre VII), el qual en les seves Musae iuveniles (Anvers, 1654) l’exhortava a enllestir l’obra De materiis tribunalium S. Inquisitionis (en tres volums, Roma 1651-56).
(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)
Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.
Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.
Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.
Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.
Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.
Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.
La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.
És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.
Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.
En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.
(Bétera, Camp de Túria, 4 juliol 1903 – Gandia, Safor, 11 maig 1987)
Eclesiàstic i crític d’art. Fou rector de l’església de Sant Joan de la Ribera, de València, i professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des del 1939. El 1946 se n’anà a Roma on es llicencià en arqueologia cristiana.
Féu diversos viatges a Europa becat pels governs de França i de la RF d’Alemanya. Alternà la docència amb conferències i articles sobre l’art d’avantguarda. El 1975 s’uní al grup L’Eixam.
Publicà diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964).
(Gandia, Safor, 1358 – 29 octubre 1425)
Duc de Gandia, comte de Ribagorça i de Dénia. Fill i successor d’Alfons I de Gandia.
Fou lloctinent general del regne d’Aragó (1402-04) i presentà la seva candidatura en la reunió de Casp. A despit d’ésser derrotat per Ferran I d’Antequera, col·laborà amb ell i, quan Jaume d’Urgell es revoltà, va intervenir decididament en el setge de Balaguer, on fou derrotat Jaume.
(Gandia, Safor, 1332 – 5 març 1412)
Comte de Ribagorça i Prades, marquès de Villena i duc de Gandia. Fill de l’infant Pere I d’Empúries i de Joana de Foix. Pel seu pare era cosí de Pere III el Cerimoniós. D’ell heretà els comtats de Ribagorça i Prades.
Fou capità general del regne de València. Ajudà Enric de Trastàmara en la seva lluita contra Pere el Cruel i això li valgué el marquesat de Villena. Posà fi a la invasió del comte d’Armanyac (1389-90) i, més tard, fou nomenat tutor d’Enric III de Castella.
El 1399 rebé el títol de duc de Gandia, gràcies als serveis prestats al rei Martí I l’Humà. Quan aquest morí sense fills, Alfons de Gandia presentà la seva candidatura a la successió, però morí el 1412 abans de celebrar-se la reunió de Casp.
Fou succeït pel seu fill Alfons II de Gandia.