(Igualada, Anoia, 13 març 1951 – 5 gener 2022)
Polític i escriptor. Llicenciat en dret, ha tingut diversos càrrecs públics, entre els quals regidor municipal, president de la Diputació Provincial de Barcelona, que traslladà del palau de la Generalitat de Catalunya a un nou estatge i on impulsà una gran transformació, i vice-president de Parlament de Catalunya.
Assagista i narrador, ha publicat Pels camins de la història d’Igualada, Materials d’obra, El cor de l’espiral i Capsa de records.
(Montblanc, Conca de Barberà, 1320 – Barcelona, 1390)
(o Jaume Sacoma) Funcionari reial. Membre de la cancelleria reial des del 1342, fou secretari (1351) i després protonotari (1365) de Pere III el Cerimoniós.
Fou un dels renovadors de la prosa catalana -es conserven diverses cartes reials redactades per ell entre el 1355 i el 1360-. El 1367 inicià la traducció completa al català de la versió medieval de la guerra de Troia de Guido delle Colonne Historia destructionis Troiae (1287).
La seva prosa, clara i precisa, adaptà del llatí diversos recursos sintàctics.
(Catalunya, segle XII – Barcelona, 1229)
Canonge de la seu de Barcelona i tresorer de Jaume II de Catalunya.
Fundà l’hospital que dugué el seu nom, al qual deixà els seus béns en morir. El 1219 havia aconseguit la protecció papal per a la fundació. L’hospital d’en Colom fou l’antecessor immediat del de la Santa Creu, creat el 1401 en el mateix emplaçament per la unió de diversos hospitals anteriors.
Se’n conserva una sala que fou després capella de l’hospital de la Santa Creu i és actualment sala d’exposicions.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Funcionari i religiós. Era receptor depenent de la inquisició el 1705.
Es mostrà partidari de Carles d’Àustria. En 1713-14 fou comissari de bescanvis de l’exèrcit català. La seva missió fou duta amb gran dignitat tot i l’actitud dels borbònics, els quals assassinaven tots els presoners sense fer gairebé excepció, excepte al camp de Barcelona, on ell actuà, ja que els assessinats no es produïren.
Després de la capitulació, fugí a Mallorca, d’on fou expulsat després de la capitulació de l’illa (1715) i no li fou permesa la tornada al Principat i hagué d’exiliar-se.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1414)
Noble palatí. Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i d’Elisenda de Queralt.
Era coper de l’infant Martí quan aquest el féu alcaid de Sogorb (1387). Fou també coper de la reina Violant de Bar. Prengué part en l’expedició de Sicília en ajut de Martí I el Jove (1393) i li foren donats els béns, confiscats, que tres sicilians rebels tenien a Vilafranca, donació que li fou confirmada essent ja majordom del rei Martí I l’Humà (1396). Lluità encara com a capità a Sicília el 1398.
Fou protagonista de diverses qüestions cavalleresques. Intervingué activament en les bandositats de València com a membre del bàndol dels Soler. Prengué part en la batalla de Sanluri, a Sardenya (1409). Assistí a les Corts Catalanes reunides a Barcelona en produir-se la mort del rei Martí (31 maig 1410).
Com altres membres de la seva família, va prendre partit contra el comte d’Urgell i va tenir una part molt activa al Parlament català reunit durant l’interregne (1410-14). Fou ambaixador en les negociacions amb els parlaments d’Aragó i de València. Morí essent camarlenc de l’infant Alfons.
(Catalunya, segle XIV – Palerm, Itàlia, 1392)
Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i germà de Pere i de Berenguer Arnau (II).
Succeí al seu pare en la baronia de la Llacuna i estigué empresonat en poder de la gent de l’infant Jaume de Mallorca a l’època de la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382).
Fou majordom de Joan I el Caçador i morí al setge de Palerm. No tingué successió masculina, i l’heretà el seu germà Berenguer Arnau (II).
(Catalunya, segle XIV – 1433)
Baró de la Llacuna. Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i d’Elisenda de Queralt.
Es casà successivament amb Teresa de Boixadors (1387), amb Beatriu de Rajadell (1419) i amb Joana de Vilanova.
Exercí diversos càrrecs palatins ja a la cort de l’infant Martí. Participà en l’expedició organitzada per l’infant Martí en ajut de Castella en la guerra contra Portugal (1381), en la defensa de Catalunya contra la invasió dels Armanyac (1389-90) i en l’expedició a Sicília del 1392.
Entre 1392 i 1393 actuà com a ambaixador entre l’infant Martí i el seu germà, el rei Joan I el Caçador, i retornat a l’illa, caigué presoner d’Antoni de Ventimiglia el 1394. Tornà a Catalunya (1397) en companyia de Martí I l’Humà, esdevingut rei, del qual fou conseller.
De temperament bel·licós, intervingué en combats cavallerescs, i es desafià amb Pere de Montagut. Prengué part en les lluites de bandositat valencianes, al costat dels Soler.
El rei Martí li concedí el càrrec de castellà i procurador general de la Vall d’Aran (1404), i posteriorment (1409) prengué part en l’expedició a Sardenya.
Durant l’interregne, i per oposició a Jaume II d’Urgell, ajudà Ferran I d’Antequera, amb el qual col·laborà quan fou rei.
(Catalunya, segle XIV – 1405)
Funcionari reial. Senyor de Montagut, Querol, Subirats i Sant Martí Sarroca. Fill d’Hug de Cervelló i d’Elionor de Cardona.
De jove estigué a Sardenya al servei reial (1345), i prengué part en la guerra de Castella. Pere III el Cerimoniós li vengué el mer imperi de Querol i de Montagut (1363). Assistí a les corts de Barcelona i de Tarragona (1368 i 1370) i a les de Montsó (1388).
Regí la governació general de Rosselló i Cerdanya (1361) i fou castellà de Perpinyà. Fou enviat al rei de França per tal d’arranjar uns deutes entre les dues corts (1363). Nomenat governador de València a la mort de Garcia de Lloris (1370), des de l’any següent fins al 1376 fou sovint ambaixador a la cort pontifícia i a Castella per tal de fer la pau amb Enric II i de concordar el matrimoni del fill d’aquest amb Elionor d’Aragó. Llavors li fou donada l’administració del dret de quema, que tingué tota la vida. Així mateix, fou enviat a fer una lliga amb el rei de Navarra.
En morir Berenguer d’Abella obtingué el càrrec de governador de Catalunya (1374) i intervingué en algunes qüestions amb l’arquebisbe de Tarragona pel senyoratge de la gent del Camp. Adquirí els castells de Subirats (1377) i d’Avinyó (1381). Pel seu intens treball a la cort, li fou posat com a lloctinent a la governació al seu fill Hug Alemany de Cervelló i de Queralt (1379).
Ramon fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics i substituït per Pere d’Avinyó. Gran amic de Joan I el Caçador, fou rehabilitat per ell i nomenat de bell nou governador de Catalunya (1389). Tot seguit s’ocupà dels tractes matrimonials de la infanta Violant amb Lluís d’Anjou i de la pau amb Carles VI de França. El 1390 era ambaixador, encara, a Avinyó.
Joan I li féu donació del castell de Sant Martí Sarroca (1391), on Ramon havia combatut abans contra el partit de Sibil·la de Fortià, i més endavant li vengué el lloc de Cabra (1391). Assistí a les noces de la infanta Joana (1392). Li fou creat el títol de conestable, o lloctinent de senescal, en absència de l’infant Martí. El càrrec de governador fou deixat sovint per Ramon a mans de lloctinents.
El rei Martí I l’Humà li posà com a ajudant el seu fill Guerau Alemany (1397), però Ramon, fins que pogué, continuà recorrent els pobles catalans per afers de govern. Finalment, en veure’l vell i malalt, el rei li féu deixar el càrrec i el donà provisionalment a un altre fill, fra Guillem Ramon Alemany, comanador d’Alcanyís, i, definitivament, a Guerau Alemany (estiu del 1404), tot prometent a Ramon que li restituiria el seu ofici quan és veuria en forces per a regir-lo.
(Barcelona, segle XII)
Magnat del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, castlà i governador de Siurana. Signà documents comtals del 1139 al 1162, que fou testimoni del testament del comte.
Intervingué activament en la reconquesta del Priorat juntament amb els germans Ponç de Bas i Ramon de Cervera i amb Arbert (II) de Castellvell. El 1149 signà la carta de poblament de Tarragona.
El 1153 emprengué la reconquesta de Siurana, féu el repartiment del seu territori i en fou nomenat castlà i governador, successivament. Delimità aquest territori (1154) a base de les informacions dels musulmans emigrats a Tortosa i a València.
El mateix 1154 l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort li cedí en feu dos terços de la vila de Reus amb l’encàrrec de repoblar-la.
Fou el pare de Bertran de Castellet (Catalunya, segle XII) Magnat. Actuà entre el 1173 i el 1190 al costat d’Alfons I de Catalunya. El 1187 Berenguer de la Guàrdia li cedí el castell de Pierola, cessió que li fou confirmada el 1190 pel rei en vida seva i de la seva filla Saurina de Castellet.
(Barcelona, 1756 – França ?, 1812)
Cap de policia. Agent de negocis, afrancesat i anticlerical foribund, fou el comissari de policia de Barcelona durant part de l’ocupació francesa, regidor municipal i comissari del govern francès a l’ajuntament de Barcelona.
Figurà també en la Comissió d’Emigrats que s’encarregà del segrest i apropiació dels béns dels ciutadans absents. Desarticulà tres conspiracions contra els ocupants (1808-09).
Pel novembre de 1810 el governador Augereau el destituí a conseqüència dels abusos comesos, i el deportà a França.
Dades dels Països Catalans 