(Manresa, Bages, vers 1650 – 1709)
Frare caputxí. Prengué hàbit al convent de Sarrià el 1663. Fou provincial de l’orde en 1696-99 i en 1704-07.
És autor d’una Enseñanza práctica de la vida espiritual (1693, reeditada el 1696 i 1796), i d’una Colección de meditaciones para la práctica de la oración mental (1700).
(Lleida, vers 1414 – mar Mediterrània, 1454)
Frare mercenari. Tingué bon prestigi per les seves intenses activitats.
Navegant cap a Àfrica amb la missió de redimir captius, la seva nau fou capturada pels turcs. Aquests el martiritzaren amb sagetes i llançaren el seu cadàver al mar.
L’Església el declarà venerable.
(Cervera, Segarra, segle XVI – San Liberatore di Maiella, Itàlia, 30 agost 1622)
Erudit i monjo de l’abadia de Montserrat.
Deportat a Nàpols per Felip II de Catalunya, s’escapà a l’abadia de Montecassino, on va escriure De vera existentia corporis sancti Benedicti in Cassinensi Ecclesia (1607) i Chronicon monasterii Cassinensis (1616).
Des del 1610 portà el títol d’abat de San Salvatore de Castellis.
(Catalunya, segle XIII – Trípoli ?, Turquia, després 1303)
Frare de l’Hospital. Actuà a Terra Santa amb els croats.
Fou emissari dels defensors de la plaça d’Acre, atacada i finalment presa pels turcs en 1291, a la de Trípoli.
L’acompanyaven en la seva missió tres catalans més: els templers Guillem de Villalba, Bartomeu de Vilafranca i Guillem d’Hostalric. Tots quatre foren capturats.
Continuaven presos en 1303, any en què Jaume II el Just s’interessava encara perquè fossin alliberats.
(Catalunya, segle XIII)
Frare dominicà. Fou posat de confessor de la guarnició del Puig de Santa Maria, durant les campanyes de Jaume I de Catalunya per conquerir València.
Pel gener de 1238, quan el rei visità aquella posició, després de la mort de Bernat Guillem de Montpeller, féu avinent al monarca que la majoria de cavallers, després de prop de dos anys de lluita i de perills, pensaven retirar-se del Puig quan Jaume I els deixés.
L’endemà el rei demanà a Pere de fer un parlament als cavallers, exhortant-los a no deixar el Puig i els prometé que ell no sortiria de terra valenciana fins a retre’n la capital, llavors tots acordaren de restar a la posició.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Frare dominicà. Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou un dels qui més canalitzaren l’esperit religiós del poble a favor de la resistència.
Dirigí moltes pregàries públiques per la bona marxa del conflicte, en especial per l’èxit dels qui lluitaven fora de la capital.
Ocupada la ciutat, els borbònics el detingueren i passà un any d’empresonament a Tortosa. Sembla que després fou expulsat del país.
(Signy l’Abbaye, França, 5 desembre 1654 – Montserrat, Bages, 18 novembre 1723)
Escriptor i monjo benedictí, més conegut per fra Josep de les Llànties.
Malgrat no tenir estudis i haver volgut romandre sempre entre els llecs, redactà nombroses obres espirituals, recollides en l’Opera Omnia (1725), que tingueren diverses reedicions.
(Reus, Baix Camp, segle XV)
Frare mercenari. Es distingí en la tasca de redempció de captius, pròpia de l’orde.
El 1430 tornava de Tunis amb 124 alliberats. La seva nau fou capturada pels corsaris, els quals el mataren amb sagetes després de fer-lo presoner.
(Igualada, Anoia, 1834 – 1897)
Frare caputxí. Prengué l’hàbit el 1863.
Destinat a Guatemala, restà en aquest país fins a l’exclaustració que hi fou decretada el 1872. Visqué aleshores a d’altres estats de l’Amèrica Central.
Hi organitzà diversos establiments de l’orde, la qual el considera un dels seus missioners més abnegats i alhora més efectius dels que ha tingut en terres americanes.
(Tarragona, segle XIX – segle XX)
Frare franciscà. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde. Dirigí la “Revista Franciscana”.
Publicà els reculls poètics Flores y frutos, Mis tempestades sonoras i Campanes al vol, així com el llibre narratiu Leyendas franciscanas.
Dades dels Països Catalans 