(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare del Temple. Actuà amb els croats a Terra Santa.
Fou emissari de la plaça d’Acre, atacada pels turcs (1291), a la de Trípoli, en unió de tres catalans més: els templers Bartomeu de Vilafranca i Guillem de Villalba, i l’hospitaler Llop de Lliurans.
Tots quatre foren capturats. Continuaven presos el 1303, any en què el rei Jaume II el Just s’interessava encara perquè fossin alliberats.
(Aldaia, Horta, 1846 – Montserrat, Bages, 18 març 1909)
Músic i monjo del monestir de Montserrat.
Després d’haver estat organista a Salamanca i a Covadonga, actuà com a mestre de capella de les seus d’Àvila, Valladolid i València.
L’any 1888 ingressà com a monjo a Montserrat i, l’any següent, fou nomenat mestre de l’Escolania, que reorganitzà notablement.
És autor d’una àmplia, bé que desigual, producció religiosa.
(Barcelona, segle XIV – 1394)
Escriptor i dominic. Estudià teologia a Barcelona (1357), Girona, Lleida, Tolosa (1372) i París (1376).
Continuà la versió catalana del De consolatione philosophiae, de Boeci, que havia iniciat Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, presoner de Pere III de Catalunya, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del 1493.
El 1385 Pere III el Cerimoniós li encarregà la traducció i l’adaptació del Speculum historiae, de Beauvais, que el 1360 havia començat Jaume Domènec. El resultat fou una història universal titulada Compendi historiae, obra en la qual són incorporades diverses fonts catalano-aragoneses.
El 1386 Pere III el nomenà predicador de la capella reial. El 1390 fou elegit prior del convent de Barcelona.
Ha estat confós, erròniament, amb el seu homònim Antoni Ginebreda bisbe d’Atenes mort el 1390.
(Barcelona ?, vers 1700 – Barcelona, 1762)
Frare mercenari. Entre els seus càrrecs figuraren el de prior de Barcelona (1749) i provincial d’Aragó (1752).
Li foren publicats dos sermons en castellà. Deixà inèdites les obres Flors de llatinitat més florida, collides del català, del francès i del castellà i Apuntaments dels miracles de Nostra Senyora de la Serra de la vila de Montblanc.
(Cabra del Camp ?, Alt Camp, segle XV – segle XVI)
Lul·lista. Deixeble i amic íntim de Pere Daguí. Monjo de Santes Creus, actuà editorialment a Barcelona i a València.
A Barcelona, on residí del 1489 al 1491, publicà Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, esdevingué la seva obra més important (Ars metaphysicalis, 1506) acabada a València amb la col·laboració intel·lectual i econòmica de renaixentistes castellans i italians.
En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra, creada el 1505, agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i Joan Bonllavi i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d’Olesa i Nicolau de Pacs.
Intentà un retorn a l’autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre.
(Catalunya, segle XIII)
Frare del Temple. Anà al concili de Lió (1274), presidit pel papa Gregori X i celebrat amb l’assistència de Jaume I el Conqueridor, al qual acompanyà, tot i que era un dels assistents més vells, ja que feia una seixantena d’anys que era frare.
Fou especialment consultat durant la discussió d’un projecte de croada a Terra Santa.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1291 – Girona, 24 setembre 1341)
Frare dominicà i sant. Estudià a Girona i a Montpeller.
Ingressà al convent de predicadors de Girona, on excel·lí per la seva vida austera i humil. Féu gran penitència a la Cova de Marsella, on visqué com a ermità fins que la seva precària salut motivà que els seus superiors el reclamessin.
No trigà a reprendre l’ermitatge en una cova propera a Girona, on es lliurà a les mortificacions més dures. Morí en olor de santedar.
La seva memòria fou objecte de veneració popular. Innocent XIII el canonitzà.
(Manresa, Bages, 1808 – Nàpols, Itàlia, 1874)
Monjo de Montserrat des del 1826.
Durant l’exclaustració es refugià a Montecassino (1836-41). Fou nomenat superior del priorat montserratí de Nàpols (1841), on residí fins a la mort, llevat dels anys 1853-55, que ocupà accidentalment la presidència de Montserrat.
És autor d’un poema titulat Joan Garí, l’ermità de Montserrat (Manresa 1868).
(Catalunya ?, segle XIII – Barcelona ?, segle XIV)
Frare dominicà. Resident al convent de Barcelona.
És autor de la traducció catalana de l’obra llatina De moribus hominum et de officiis nobilium super ludo scarorum, a la qual extreu conseqüències morals i polítiques del joc dels escacs. Hi ha avui quatre manuscrits de la versió catalana, que no fou impresa fins al 1900.
Cessoles ha estat situat a la comunitat dominicana de Reims per algun investigador francès.
(Martorell, Baix Llobregat, segle XVII – Montserrat, Bages, 1 gener 1688)
Escriptor i monjo de Montserrat.
Escriví, entre altres llibres, tres volums d’addicions a l’obra del seu mestre Jeroni Lloret Sylva Allegoriarum Sacrae Scripturae (1570). Només se n’ha conservat, però, l’Onomatologia Beatae Virginis Mariae, inèdita, en la qual recollí 7.640 epitets donats a la Mare de Déu pels autors eclesiàstics.
Dades dels Països Catalans 