(París, França, 13 març 1753 – Ivry, França, 23 juny 1821)
Duquessa de Chartres i d’Orleans. Filla de Lluís de Borbó, muller de Lluís-Felip-Josep d’Orleans i mare del rei Lluís-Felip I de França.
Els historiadors catalans s’han interessat pels seus sojorns a la Jonquera, Figueres, l’Escala i Sarrià, on constituí un petit saló alhora literari i polític. També residí a Maó.
(París, França, 8 setembre 1621 – Fontainebleau, França, 11 desembre 1686)
Noble i militar.
Per allunyar-lo de França, durant la minoritat de Lluís XIV, Mazzarino el nomenà virrei de Catalunya, però fracassà en l’atac a Lleida, en poder de les tropes de Felip IV (1647).
Ressentit pel poder de Mazzarino passà al servei d’Espanya; conquerí Rocroi i obtingué la victòria de València (1656) sobre els francesos.
(Barcelona, 1873 – Niça, França, 1964)
Dibuixant i joier. Fou un dels dibuixants més importants del modernisme català i participà en la primera exposició d’Els Quatre Gats, així com en diverses publicacions.
La seva obra més característica són les il·lustracions per al poema Boires Baixes (1902), de Josep M. Roviralta.
El 1900 s’establí a Niça com a joier.
(Lleida, 5 novembre 1901 – París, França, 1980)
Polític sindicalista. De família pagesa, a nou anys entrà com a aprenent de caixista en una empresa. Fou empresonat arran de la vaga general de l’agost de 1917.
Fou un dels fundadors de “Lucha Social” (1919) i de “La Batalla” (1922). Afiliat a la Federació Comunista Catalano-balear, fou empresonat quatre anys durant la Dictadura de Primo de Rivera. Pel febrer de 1929 s’exilià a París.
Tornà a Barcelona pel febrer de 1931 i fou elegit membre del comitè executiu del Bloc Obrer i Camperol. Membre del grup dirigent de l’Aliança Obrera de Catalunya (1933), el 1935 fou fundador i membre del comitè executiu del POUM.
Durant el famós procés contra aquest partit a Barcelona (Fets d’octubre 1934), fou condemnat a 15 anys de presó.
A la darreria del gener de 1939, amb altres presos, s’alliberà a Agullana i entrà a França. A l’exili fou empresonat i tancat en un camp de càstig pel govern de Vichy.
(Barcelona, 22 gener 1933 – París, França, 12 gener 2019)
Compositor. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Jordi. Deixeble dels mestres Joan Massià i Eduard Toldrà, i després de Nadia Boulanger, a París. És l’últim representant del moviment neoclàssic a Catalunya.
Ha estat president de les Joventuts Musicals de Barcelona (1955) i de la Federació Internacional de les Joventuts Musicals (1962). El 1979 prengué la direcció del Conservatoire Américain de Fontainebleau i després fou director de l’École Normale de Musique de París.
D’entre les seves obres destaquen: Misa en Epiphania Domini (1957), Homenatge a Gaudí (1966) o La pell de brau (1967), sobre poemes de Salvador Espriu.
(Catalunya Nord, vers 970 – Provença, França, 26 setembre 1020)
(dit “Tallaferro“) Comte privatiu de Besalú (994-1020). Primogènit d’Oliba Cabreta i Ermengarda.
Inicialment governà, en condomini amb els seus germans Guifré II i Oliba, els comtats heretats del seu pare: Cerdanya, Besalú, Conflent, Vallespir i Berga. Vers el 993, però, impugnà l’indiviso i es reservà els territoris de Besalú-Vallespir, que d’ençà d’aleshores constituiren un comtat independent.
Es casà vers el 992 amb Toda, filla del duc de Gascunya, Guillem Sanç, i d’Urraca de Pamplona. Fundà el monestir de Sant Pau de Fenollet (1000).
Comandà la defensa de la frontera sud-oriental contra un atac d’Abd al-Malik (1003). Acompanyà Ramon Borrell I en l’expedició de Còrdova (1010) i prestà suport a Gausfred II de Rosselló contra Hug I d’Empúries.
Féu diversos viatges a Roma amb els seus germans, el primer potser ja el 998, després el 1011 i l’hivern de 1016-17, on obtingué la creació de l’efímer bisbat a Besalú. Gaudí d’una preeminència moral damunt els altres comtes catalans.
Morí negat al Roine durant el viatge que féu a Provença per tal de gestionar el matrimoni del seu fill Guillem I de Besalú amb Adelaida de Provença. Fou enterrat a Ripoll.
(Barcelona, 31 gener 1899 – Clichy, París, França, 24 juliol 1974)
Polític i periodista. Militant d’Estat Català del 1924 al 1926, el 1928 participà en la fundació del Partit Comunista Català i en dirigí el seu òrgan (“Treball”). En fusionar-se aquest per formar el Bloc Obrer i Camperol (1930), se n’allunyà, i el 1932 ingressà a la Unió Socialista de Catalunya.
Col·laborà en els periòdics “L’Opinió”, “Justícia Social” i “Treball”, òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del qual esdevingué cap de redacció.
El 1939 s’exilià a França i participà en la resistència antinazi.
Historià el moviment obrer català, restant adscrit a la facció comorerista del PSUC.
(Barcelona, v 1880 – París, França, 1946)
Pintor. Residí habitualment a París.
Excel·lí com a aquarel·lista. Obtingué grans èxits internacionals. Exposà a França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Estats Units, Argentina, Uruguai i Brasil.
Té a Poblet un quadre que representa les ruïnes del monestir abans de la reconstrucció.
En 1947 fou celebrada a Barcelona una exposició d’obres seves, en homenatge pòstum.
(Castella, segle XIII – Narbona, França, 17 juliol 1272)
Amistançada de Jaume I de Catalunya. Filla de l’infant Alfonso, senyor de Molina i de Mesa, i néta d’Alfons IX de Lleó.
Climent IV denegà (1265) el consentiment a llur matrimoni, al·legant la situació del rei respecte a Teresa Gil de Vidaure.
Designà Jaume I hereu dels seus béns al regne de Galícia.
(Catalunya, 1115 – Melguèlh, Llenguadoc, març 1144)
Comte de Provença (1131-44). Fill segon de Ramon Berenguer III de Barcelona i de Dolça I de Provença, i germà de Ramon Berenguer IV.
A la mort del seu pare rebé el comtat de Provença (1131) i els vescomtats de Gavaldà i Carlat, tenint alguns territoris de condomini amb el comte de Tolosa, aviat hi hagué friccions. Hagué de lluitar també contra els Baus i altres famílies occitanes rebels.
Berenguer Ramon, que s’havia casat amb Beatriu, comtessa de Melguèlh, morí en un combat contra corsaris o possiblement contra genovesos aliats de l’emperador alemany.
Dades dels Països Catalans 