(Perpinyà, 22 agost 1787 – París, França, 21 gener 1849)
Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu i Mundi, amb qui col·laborà fins que s’establí a París, on féu d’editor i de periodista. Entrà en política, s’arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l’estudi de la llengua i la literatura pròpies.
Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833).
(Serrallonga, Vallespir, 16 gener 1810 – París, França, 28 febrer 1889)
Poeta. Residí a París, on fundà el cercle catalanista Lo Pardal.
Autor de diversos poemes en català, que recollí a Records del Rosselló (1887). Publicà també el drama francès Vasconcellos (1902).
(Perpinyà, 28 octubre 1870 – París, França, 7 agost 1962)
Escultor. Format amb el seu pare, que era marbrista, i a París. Fou Prix de Rome el 1900 i viatjà, becat, per Espanya, Itàlia, Bèlgica i Holanda. Fou membre del Salon des Artistes Français, on exposà des del 1894, i cavaller i oficial de la Legió d’Honor.
Típic representant de l’academicisme anecdotista aplicat sobretot a monuments públics, és autor de Muntanyes regalades i l’Àliga esclafada (ambdós a Perpinyà), el Mausoleu Zacaries Astruc (cementiri de Montparnasse, a París), la Victòria o monument als morts del Voló, el monument als morts d’Illa. etc. També conreà molt el retrat i la peça de col·leccionisme.
(Montlluís, Alta Cerdanya, 1753 – París, França, 1817)
Clarinetista i compositor. Formà part d’una banda militar a Montlluís (1767-79), i més tard (1779) fou primer clarinet de la banda del duc d’Orleans a París. Deixeble de Michel Yost, el 1784 actuà amb èxit al Concert Spirituel.
Fou primer clarinet de la capella reial (1785) i professor del seu instrument al conservatori de París des de la seva fundació (1795) fins al 1802, en que cessà per una reforma del professorat. Gràcies a Lesueur, pogué entrar a la capella de música de Napoleó (1804) i fou segon clarinet de l’orquestra de l’Opéra fins a la mort.
Deixà set concerts per a clarinet i orquestra, simfonies concertants i sonates, duos, etc.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(Perpinyà, 1811 – Pau, Bearn, 1883)
Marí. Fill d’Agustí de Selva i Donat. Anà a les Antilles, on portà a terme treballs hidrogràfics a la badia de Samana.
Participà amb les tropes franceses a la guerra de Guinea (1855) i a la de Mèxic (1862), i a la mar Bàltica (1870) en la guerra contra Prússia.
(Vilanova de Raó, Rosselló, 31 octubre 1898 – París, França, 30 octubre 1990)
Demògraf i economista. Estudià a Montpeller i s’establí a París, on dirigí l’Institut National d’Études Démographiques (1945-62) i dirigí la revista “Population”. Formulà una nova ciència, la demografia social.
El seu estudi Théorie générale de la population (1952-54) fou traduït a un gran nombre d’idiomes. Altres obres seves són Richesse et population (1944), Bien-être et population (1945), De Malthus a Mao-Tsé-Tung (1958), Malthus et les deux Marx (1963), Le socialisme en liberté (1970), Croissance zéro (1973), Éléments de démographie (1977), Le travail noir et l’économie de demain (1984).
Fou el creador de la denominació tercer món aplicada als països no industrialitzats d’Àsia, Amèrica i Àfrica. La seva contribució al volum Région Languedoc-Roussillon. Économie et population (1957) és important per a l’estudi de la Catalunya del nord de l’Albera.
Jordi Nadal és el principal introductor de Sauvy dins el pensament demogràfic català.
(Perpinyà, 24 juny 1837 – París, França, 10 maig 1904)
Químic i físic. Estudià a l’École Polytechnique de París, on més tard (1883) fou professor. S’especialitzà en explosius i pòlvores i el 1886 ingressà a l’Académie des Sciences.
Publicà obres com Recherche théorique sur les effets de la poudre (1875), Cours d’artillerie (1893) i Introduction à la théorie des explosifs (1893).
També estudià la llum polaritzada i la compressibilitat dels gasos.
(Castelló de la Plana, 6 desembre 1844 – París, França, 24 desembre 1898)
Mezzo-soprano. Estudià amb Baltasar Saldoni, a Madrid. Es destacà per les seves interpretacions d’Azucena, en Il Trovatore, de Verdi, i de Leonora, en La favorita, obra amb la qual assolí un èxit sorollós al Teatro alla Scala de Milà, juntament amb J. Gayarre (1876). També cantà amb ell a Amèrica.
A l’època de les seves actuacions al Teatro Real, de Madrid, esdevingué l’amant del rei Alfons XII de Borbó, amb qui tingué dos fills que portaren el cognom matern. La reina Maria Cristina l’obligà a abandonar el país. Posteriorment fou protegida d’Isabel II de Borbó.
(Llíria, Camp de Túria, 1827 – França, segle XIX)
Guerriller carlí. Llaurador, s’uní a les forces de Ramon Cabrera (1833). El 1840 passà a França i s’establí a Lió com a agricultor.
Lluità novament a la segona guerra Carlina (en què fou greument ferit) i a la tercera, en què fou segon comandant de la zona de València (1873). En aquesta ocasió s’apoderà de Conca, però, rebutjat per Valerià Weyler a Bocairent, hagué de retirar-se.
Assolí el grau de general de l’exèrcit carlí, però, derrotat aquest, hagué de tornar a França, on féu de venedor ambulant.
Dades dels Països Catalans 
