(Figueres, Alt Empordà, 29 gener 1905 – 20 agost 1975)
Pianista i compositor de sardanes: Capvespre, Sant Pere de Roda, Roses, vila de sirenes, Homenatge a la Verge montserratina, Rondalla, Torrentera avall, Un cel blau, Els oronells, Deixondiment de festa, etc.
Obtingué gairebé tots els primers premis dels concursos de composició sardanística celebrats als Països Catalans.
Compongué altres obres per a cobla La filadora i Nadala (glosses) i Miniatures i Impressions pirenenques (suites) i peces per a piano, obres líriques, etc.
El seu pare fou Ramon Basil i Burjó(Figueres, Alt Empordà, 1874 – 3 abril 1938) Compositor de sardanes.
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
Polític i veterinari. Era amic de Josep Rubau i Donadeu, i el 1864 fou elegit secretari del comitè empordanès del partit democràtic; conspirà contra Isabel II de Borbó i fou regidor de l’ajuntament de Figueres en ésser destronada la reina.
El 1871 dirigí el setmanari “El Ampurdanés”, fundat el 1860. El febrer de 1872 fou votat alcalde de Figueres.
És autor d’El republicanismo ampurdanés desde 1868 hasta 1914, que formà part del llibre Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-14).
Com a veterinari, participà en la creació de la Liga Nacional de Veterinarios Españoles (1883) i fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Girona (1906-23).
Constituí a Figueres un laboratori municipal on estudià la triquina, la tuberculosi i la fil·loxera. Introduí a l’estat espanyol el consum de carn de cavall, amb autorització del 1914.
Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.
En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.
Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.
Historiador i crític d’art. El 1922 entrà al servei de Monuments i Museus. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid i de la de Sant Jordi de Barcelona, i professor de l’Escola Superior de Belles Arts i de l’Escola de Llotja de Barcelona.
Entre els llibres que publicà sobresurten Les taules pintades a Castelló d’Empúries (1922), El arte popular en España (1948), Un siglo olvidado de pintura catalana (1951), Historia de la pintura hispánica. El monasterio de Sant Pere de Roda (1958), Las rutas del románico (1965), El arte del siglo de oro, etc.
Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.
Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.
Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.
Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.
Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.
Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
Poeta i dramaturg. Catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Prengué part de manera activa en el moviment renaixentista de Rubió i Ors. Va intervenir en la campanya de restauració dels Jocs Florals, i hi col·laborà el mateix any de la restauració (1850) amb Són ells!, poema dins el corrent romàntic, com Els aires de la pàtria (1863) i Embarcament de l’exèrcit català per la conquista de Mallorca (1878), premiats en els Jocs Florals.
L’any 1861 assistí a les de “Feligrige” a Tarascó, fet que permeté per primera vegada establir relacions entre els escriptors catalans de la Renaixença i els occitans. Posteriorment publicà el recull de les seves poesies esparses, amb el títol de Vidrims (1881), i el seu millor poema, Mallorca cristiana (1886), que narra la conquesta de Mallorca per Jaume I.
La seva obra dramàtica oscil·la entre el quadre de costums, com La romeria de Requesens (1864), i el drama de tipus històric, com La campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià (1900). Col·laborà sovint a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Corona de Aragón” i “Diario de Barcelona”.
Dades dels Països Catalans 