Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Smith i Marí, Ismael

2 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1886 – Nova York, EUA, 1 novembre 1972)

Escultor, dibuixant i gravador. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i amb Querol, Vallmitjana, Llimona i Benlliure. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere Carbonell.

Premiat en un concurs d’artistes novells de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. Fou premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures en dibuix i en escultura, i amb segona medalla, a la Sisena Exposició (1911).

Pensionat per l’ajuntament anà a París el 1910, any en que formà part de la junta fundacional de Les Arts i els Artistes i en que exposà al Faianç Català; estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París (1913-14), i viatjà per Anglaterra i els EUA, on l’any 1918 s’establí definitivament a Nova York, on assolí un cert renom.

Retornà fugaçment a Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital psiquiàtric dels Estats Units.

La seva obra es caracteritza pel pas del modernisme al noucentisme. Produí nombrosos retrats, figuretes (retrats i anecdòtiques) i ex-libris. Fou un dels fundadors de “Papitu” i com a dibuixant col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Cu-cut!”.

Com a escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es destacà pels seus retrats d’un barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Les planxes que gravà es troben repartides entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.

Romànic, art

Deixa un comentari

(Catalunya, segles X al XIII)

Corrent artístic i cultural.

ARQUITECTURA: A Catalunya sorgí (segle X) l’anomenat primer romànic català amb carreus rústics, decoració amb arcs cecs i bandes llombardes; al principi s’usà coberta de fusta (Sant Pere del Burgal), però aviat fou substituïda per la volta de canó (Santa Maria d’Amer, Santa Cecília de Montserrat, Sant Martí del Canigó) i, a la primera meitat del segle XI, per una cúpula en el creuer (Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Miquel de Cruïlles). Les formes del primer romànic es fonen amb d’altres del romànic francès o italià (catedral de la Seu d’Urgell, claustre de Sant Cugat del Vallès, catedral de Girona).

ESCULTURA: Les primeres mostres de Catalunya són a Santa Maria de Ripoll i a Sant Benet de Bages. Florí amb caràcters propis a partir del segle XII (claustres de Sant Pere de Galligants, de Sant Joan de les Abadesses, de la catedral de Girona, de Sant Cugat del Vallès, de la catedral de Tarragona i especialment la façana de Ripoll, decorada amb una sèrie de baixos relleus que reprodueixen amb gran exactitud els dibuixos de la Bíblia de Farfa).

PINTURA: a Catalunya hi ha frescs considerats entre els més valuosos de l’estil, procedents de Sant Quirze de Pedret, del grup de Taüll i de Sant Joan de Boí.

Renart i Garcia, Dionís

2 Respostes

(Barcelona, 23 març 1878 – 12 febrer 1946)

Escultor i astrònom. Era fill de Dionís Renart i Bosch i germà de Joaquim. Format amb el seu pare i a Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Concorregué a les exposicions de Belles Arts de Barcelona (1911 amb Eva, 1918 amb La Raça) i de Madrid (1912 amb Al·legoria i Retrats).

Sobresortí en obres d’art aplicat fent els models de bibelots de ceràmica, gerros, medalles, i voris per a joies -per a la casa Masriera-, utensilis diversos, etc; els millors són els que segueixen les formes de l’Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona. És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona. Treballà també com a medallista.

Sobresortí, d’altra banda, pels seus estudis astronòmics; fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, iniciador i organitzador de l’Exposició d’Estudis Lunars celebrada a Barcelona el 1912 i autor d’un mapa en projecció estereogràfica de diversos relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.

Rebull i Torroja, Joan

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 27 gener 1899 – Barcelona, 27 febrer 1981)

Escultor. Format a Reus i a Barcelona, completà la formació a París i Londres. Adoptà l’estil noucentista en el vessant menys hel·lenístic i més inspirat en les formes egípcies i gregues arcaiques, com mostra la seva peça més característica, La gitana nua (1921).

Formà part del grup Els Evolucionistes d’ençà de la seva fundació, i exposà amb els components de Les Arts i els Artistes.

L’any 1939 s’instal·là a París, on treballà i residí fins que tornà a Barcelona el 1948. Posteriorment fixà la residència a Tarragona.

Conreà l’estatuària exempta, en algun cas policromada, i els baix relleu. Guanyà el gran premi d’escultura de la primera Biennal Hispanoamericana (1951). És autor dels relleus de la façana del monestir de Montserrat i del sarcòfag de l’abat Marcet.

Nobas i Ballbé, Rossend

12 Respostes

(Barcelona, 1841 – 5 febrer 1891)

Escultor. Format a l’Escola de Llotja i amb Agapit Vallmitjana. A més d’escultura, cultivà l’aquarel·la. Escultor d’una gran sensibilitat, fou un dels que al seu temps es dedicà amb més intensitat expressiva a la ceràmica, de la qual es conserven nombrosos exemplars en parcs i jardins.

Es donà a conèixer com a escultor amb Segle XIX -més coneguda per Torero ferit (Museu d’Art Modern de Barcelona)-. L’extensa producció de figuretes de fang -la majoria, tipus rurals (Pagesos catalans)- entra dintre les seves millors obres. Entre les seves escultures de grans dimensions cal esmentar les d’Aristòtil i de sant Domènec (a la Universitat de Barcelona), els monuments a Güell i Ferrer (1888) i a Rafael Casanova, que hom ha valorat pel seu alè romàntic, i la del carro d’Apol·lo, a la cascada del Parc de la Ciutadella.

L’obra de Nobas és vigorosa i realista, especialment en els retrats (Elisa Masriera, Marià Fortuny, Museu d’Art Modern de Barcelona), on el marbre és treballat en funció de l’esperit que caracteritza el model.

Al seu taller es formaren, entre altres, Josep Gamot, Manuel Fuxà i Josep Llimona.

Monjo i Garriga, Enric

2 Respostes

(Vilassar de Mar, Maresme, 12 febrer 1895 – Barcelona, 2 octubre 1976)

Escultor. Fill de Rafael Monjo i Segura. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, després d’una etapa en què cultivà intensament el formalisme escultòric, posat de manifest en el mestratge que exercí com a escultor anatòmic a la facultat de medicina i en les nombroses escultures que ornen diversos edificis públics de Barcelona, fou nomenat professor a la referida escola barcelonina de Belles Arts.

De les seves obres cal citar, entre altres, dues estàtues a la plaça de Catalunya de Barcelona, el monument al compositor Juli Garreta a Sant Feliu de Guíxols, l’obra escultòrica de la tomba de Suárez a Londres, etc.

Practicà també l’escultura religiosa, amb realitzacions tan importants com l’arc decorat de l’escala d’accés al cambril de Nostra Senyora, a Montserrat.

Miró i Ferrà, Joan

41 Respostes

(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)

Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.

Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).

El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.

Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.

La granja (1922)

Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.

La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.

El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.

Enllaç web: Fundació Joan Miró

Martínez i Hugué, Manuel

21 Respostes

(Barcelona, 19 abril 1872 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 novembre 1945)

“Manolo”  Escultor i pintor. Format durant tres cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, en l’etapa modernista del cenacle dels Quatre Gats, amb Picasso i altres. Va viure a París durant els anys 1901-08, i després a Ceret (Vallespir) fins al 1927, data en què retornà definitivament als afores de Barcelona, i fixà la seva residència a Caldes de Montbui.

Llevat d’algunes peces grans (La Catalana i el Bon Pastor), treballà quasi sempre en petits formats, en pedra i en bronze, i féu un tipus d’escultura que uneix al sentit profundament clàssic de la massa una desvetllada atenció respecte als problemes plantejats pel desenvolupament de la plàstica moderna; són molt típics d’ell els arrodoniments musculars.

Les seves representacions més freqüents són personatges populars, com toreros, ballarines, pagesos, andaluses, etc. Una sinceritat absoluta i una característica empremta racial de tipus mediterrani apropen la seva obra a la d’Arístides Maillol.

Martí i Badenes, Marcel

Deixa un comentari

(Alvear, Argentina, 1925 – Peratallada, Baix Empordà, 11 agost 2010)

Escultor. Als tres anys fou dut a Barcelona. Estudià a l’Escola de Belles Arts i amb Prat i Ubach. Fins al 1953 s’havia dedicat a la pintura. Féu les seves primeres exposicions individuals d’escultura a Barcelona, en 1948. El mateix any es traslladà a París. Devers el 1958 s’afermà en una línia no figurativa.

Treballà amb gran diversitat de materials, i ha utilitzat per als conjunts embolcalls de teixit encolat, pintat i envernissat. El seu art és d’una gran originalitat. La seva exposició de Barcelona de 1965 fou un èxit total, i coincidí amb la publicació d’una monografia sobre la seva obra, escrita per Gustau Gili i Torra. L’exposició era formada d’una curiosa sèrie d’estatuetes o fetitxes de bronze, de composició simètrica.

El 1958 li fou concedit el premi Manolo Hugué, i el 1960 el premi Juli González.

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).