(Barcelona, 21 setembre 1958 – )
Escriptor i crític literari.
Destaca per la seva obra narrativa (Neguit, 1988; Càlida nit, 1990, Noms a la sorra i Alfons XIV. Un crim d’Estat, finalistes del premi Sant Jordi 1994 i 1996; El fil de plata, 1998) i per la dramàtica (Històries negres, 1987; Frenopàtic, 1988; El pont de Brooklyn, 1995).
És també divulgador dels clàssics catalans i traductor.
(Roda de Ter, Osona, 1862 – Granollers, Vallès Oriental, 1926)
Escriptor. Es donà a conèixer amb el llibre de poemes Brots (1888), i dirigí, a Barcelona, el periòdic “El Obrero”, on es publicava els seus articles patriòtics radicals en llengua catalana.
Retirat per raons de salut a Roda de Ter (1890), on es dedicà a l’ensenyament, escriví un drama sobre Bac de Roda, L’hereu de la forca (1919), el llibre de poemes La barca d’or (1928), etc.
(Barcelona, 14 octubre 1849 – Reus, Baix Camp, 1929)
Escriptor. Fou catedràtic dels instituts de Maó i de Reus i president del Centre de Lectura de Reus.
Autor de diverses obres de caràcter didàctic, de diversos estudis d’història local gironina i de col·laboracions a la “Revista de Gerona”.
Prengué part, més tard, en el moviment renaixentista barceloní i fou un dels fundadors i president de la secció de literatura de la Jove Catalunya.
Deixà inèdits uns volums d’efemèrides reusenques i de biografies de fills il·lustres de Reus.
(Barcelona, 1908 – 1982)
Fotògraf i escriptor. Fill d’Albert Bastardas i Sampere, i germà de Rafael i de Joan . Col·laborador gràfic de la Gran Enciclopèdia Catalana.
És autor de les fotografies sobre llibres d’art, de diversos articles en revistes i dels llibres El Berguedà (1978, en col·laboració amb Jordi Vigué) i Les creus al vent (1983).
És important el seu arxiu fotogràfic, incrementat l’any 1977 amb el fons de l’arxiu de Gabriel Roig.
(Figueres, Alt Empordà, 1824 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1905)
Guitarrista i escriptor. Germà de Bonaventura. Féu llarga estada a París, on oferí diversos concerts. En tornà en 1865. Visqué a Tortosa amb el seu germà.
Traduí amb Víctor Balaguer la novel·la Los desposados de la muerte, sobre original del vescomte d’Arlincourt. Escriví en castellà algunes obres teatrals.
Viatjà a Cuba i als Estats Units, i el 1852 arribà a Mèxic, on s’establí.
(Barcelona, 3 juny 1896 – 29 març 1987)
Arquitecte i escriptor. Fill de Bonaventura Bassegoda i Amigó, i germà de Pere-Jordi.
Premiat als Jocs Florals (1912) i en altres certàmens; la col·lecció “Lectura Popular” publicà un aplec de les seves poesies, d’inspiració modernista, amb traduccions d’autors diversos: Roses místiques (1974) i Les cançons del meu molí (1976).
Llicenciat en arquitectura l’any 1924, dirigí l’edificació de l’Exposició Internacional de Barcelona (1928). Va ser secretari de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Va escriure, entre d’altres, les monografies: Voltes primes de formigó armat (1936), La bóveda catalana (1947), Equivalencias catalanas en el léxico de la construcción (1966), Atlas de tècnica edificatoria (1985), així com sobre la marina del Masnou (Maresme), d’on fou arquitecte municipal, i sobre les Ordinacions d’En Santacília.
Fundador de l’Institut Garcia Fossas d’Igualada. Fou el pare de Bonaventura i Joan Bassegoda i Nonell.
(Bassegoda, Alt Empordà, segle XIX – Barcelona, segle XX)
Família d’arquitectes i escriptors.
Procedent del poble de Bassegoda i establerts a Barcelona al començament del segle XIX, com a paletes.
Fou iniciada pels germans:
Pere Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1817 – Barcelona, 1908) Mestre d’obres i contractista. Fou autor de la casa de Ròmul Bosch i Alsina i de la de davant la Companyia Telefònica, totes dues a la plaça de Catalunya.
Josep Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1820 – Barcelona, 1914) Paleta.
Bonaventura Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Emporda, 1822 – Barcelona, 1889) Paleta. Fou el pare de Bonaventura, Joaquim i Ramon-Enric Bassegoda i Amigó.
(Barcelona, 3 agost 1922 – 6 març 2020)
Biòleg. Director de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona d’ençà del 1983, membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Fou president de la Societat Catalana de Biologia (1975-79), membre de la secció de Zoologia de la Institució Catalana d’Història Natural.
Ha publicat La pesca en España, Cataluña (1955), en col·laboració amb Manuel Rubió i E. Morales, Quelques caractéristiques des propriétés biologiques et dynamiques des espéces vivantes en eaux profondes (zone Méditerranée) (1959), Consideraciones sobre el crecimiento de la caballa (Scomber scombrus) en el Mediterráneo español (1959-60), Aspectos del crecimiento relativo en peces del Mediterráneo occidental (1964), una comunicació sobre La producció pesquera i l’explotació dels grans sistemes productius en el mar (1974) i La pesca a Catalunya (1981).
(Reus, Baix Camp, 26 abril 1850 – Barcelona, 3 abril 1880)
Poeta i prosista. Germà de Francesc. La seva obra, en català i en castellà, es debat entre un romanticisme tardà i el naturalisme, entre l’intimisme i l’anàlisi crítica.
Tot i morir jove, les seves inquietuds el van portar aviat a destacar en la vida cultural de la seva ciutat i també de Barcelona, on col·laborà en les més importants publicacions de l’època. Va ser premiat als Jocs Florals de 1876, i va traduir Catul, Heine i Darwin.
El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus, construït el 1920, porta el seu nom en memòria d’un dels socis més destacats.
(Torrecilla de Cameros, Logronyo, Rioja, 1880 – Barcelona, 1939)
Polític i escriptor, llicenciat en dret.
Durant la guerra civil dirigí a Barcelona durant uns mesos (1936) l’Oficina Jurídica, que actuava com a tribunal revolucionari. Fou afusellat després del gener de 1939.
Publicà Un tribunal revolucionario. Cuenta rendida por el que fue su presidente (1937).
Dades dels Països Catalans 