(Gràcia, Barcelona, 9 maig 1875 – Barcelona, 1931)
Folklorista i escriptor. Pare de Josep Barrillón i Paradell.
Destacà com a figurista original, utilitzant sovint materials comestibles i infonent a les seves composicions una gran intenció satírica. Obtingué premis importants.
Treballà també com a decorador i excel·lí com a pessebrista.
(Catalunya, segle XVI)
Frare franciscà. Autor de la curiosa obra titulada Centuria o historia de los famosos hechos del gran Conde de Barcelona D. Bernardo Barcino y D. Zinofre, su hijo, y otros caballeros de la provincia de Barcelona.
El llibre fou imprès a Barcelona el 1600 i reimprès a la darreria del segle XVIII, en cinc volums, sota el títol de Blasón de Cataluña.
El caràcter dels fets descrits a l’obra popularitzaren el mot barrellada com a sinònim de ficció inversemblant.
(Figueres, Alt Empordà, 1842 – Malgrat de Mar, Maresme, 22 setembre 1916)
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 4 octubre 1910 – Sabadell, Vallès Occidental, 19 agost 1999)
Escriptor. Professor de català. Promotor d’activitats culturals a Sabadell.
És autor de les novel·les Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1963), en què reflecteix el terror provocat per un règim totalitari i el desencís d’un activista polític, respectivament.
També ha escrit algunes comèdies (Mercè, Les flors del demà i Final i preludi) i llibres de memòries (Un de nosaltres, 1985; Solament el record, 1990).
(Guissona, Segarra, 1865 – Barcelona, 1938)
Escriptor humorístic. Conegut pel pseudònim de Pepet del Carril.
Telegrafista de ferrocarril a Barcelona i a Granollers, col·laborà en tots els períodics humorístics catalans de l’època i a “La Renaixença”, fou director de “La Tomasa” i de “L’Avi”.
Escriví comèdies: Sota terrat, Los papers de l’ama, i nombrosos sainets i monòlegs.
(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)
Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.
Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.
Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).
(Vic, Osona, 1873 – Barcelona, 1920)
Eclesiàstic. Fou president de l’Associació d’Eclesiàstics de l’Apostolat Popular, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, famós predicador i director literari de diverses editorials.
Col·laborà a gairebé totes les revistes catòliques i socials de Catalunya, dirigí els setmanaris “Aurora Social” i “Revista Social” i prengué part activa en diverses assemblees culturals.
És autor de Balmes i la seva obra apologètica social (1904) i El clasicismo poético de Manuel de Cabanyes (1909).
(Barcelona, 1854 – 1903)
Excursionista i escriptor. Professor mercantil, fou un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques.
Col·laborador de la revista “L’Excursionista”, i de l’Album Monumental-Pintoresc de Catalunya (1879). Publicà diverses monografies, com La Seu de Tarragona, Lo castell de Burriach i Lo monestir de Santes Creus.
(Barcelona, 3 agost 1840 – 2 novembre 1905)
Advocat i escriptor. Dedicat a la crítica literària, molts dels seus escrits es publicaren a la revista “La Renaixença”. Fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1875, i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Entre les seves obres, a part el gran nombre d’articles que publicà, cal fer esment de la traducció al català de l’Oda als trobadors catalans (1861), de F. Mistral, i al castellà dels poemes d’Horaci, Mireio (1868) de F. Mistral , i Lohengrin (1882), de Wagner.
Afiliat al partit conservador, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1875-77).
(Vic, Osona, 9 maig 1852 – Madrid, 1934)
Enginyer militar i escriptor. Prengué part en la tercera guerra carlina i fou ascendit a capità. Amb el grau de coronel (1877), fou nomenat professor d’història militar a Guadalajara.
És autor de l’obra Estudios de arte e historia militar (1881-84), que consta de tres parts (Política de guerra, Política militar i Creación y organización de los ejércitos), i que constitueix un important estudi teòric i pràctic sobre la guerra.
Altres obres: Minas militares (1886), Historia de la guerra de 1914 (1922) i Expedición de catalanes y aragoneses a Oriente a principios del siglo XIV (1929).
Dades dels Països Catalans 