(Catalunya, segle XVII)
Eclesiàstic. Fou lector de teologia. És autor d’un estudi sobre sant Antoni de Pàdua que fou reeditat diverses vegades.
Mestres, Miquel
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics
Mestre, Bernat
(Catalunya, segle XVI – abans 1602)
Heraldista i eclesiàstic. Domer de l’església de Sant Pere de les Puel·les.
Fruit dels seus estudis d’heràldica és el llibre Nobiliari de Catalunya o Armeria catalana.
Mercader i Escolano, Lluís
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1444 – Bunyol, Foia de Bunyol, 9 juny 1516)
Eclesiàstic i conseller reial. Doctor en dret per Salamanca, el 1468 es féu cartoixà a Valldecrist, en la qual exercí de mestre de novicis i procurador. Fou visitador de la província de Catalunya i de les cartoixes alemanyes.
Ambaixador prop d’Alexandre VI per encàrrec de Ferran II el Catòlic, el qual el nomenà (1504) conseller i confessor seu. Nomenat prior d’Escaladei, no hi residí mai a causa de les constants missions reials, i això motivà la censura del capítol general de l’orde.
Ferran II aconseguí el seu nomenament com a bisbe de Tortosa (1513-16) i inquisidor general d’Aragó i de Navarra (1513-16).
Masdéu i de Montero, Joan Francesc de
(Palerm, Itàlia, octubre 1744 – València, 11 abril 1817)
Escriptor i eclesiàstic. Germà de Baltasar i de Josep Antoni. Alumne dels jesuïtes de Cordelles, entrà a la Companyia el 1759. Durant l’exili visqué a Ferrara i Ascoli, i es dedicà al magisteri i, sobretot, a la investigació.
Quan tornà per primera vegada (1799), se li confià els registre dels arxius de Lleó. En el seu retorn definitiu (1815) estigué primer a Barcelona i després a València.
La seva obra principal és Historia crítica de España y de la cultura española (Madrid, 1783-1805), que tingué dificultats amb la Inquisició per la seva defensa de l’església nacional visigòtica. Traduí a l’italià autors espanyols i moltes de les seves obres han restat inèdites, entre elles dues propostes de reforma eclesiàstica dirigides al rei Ferran VII de Borbó i a l’arquebisbe de Toledo.
Masdéu i de Montero, Baltasar de
(Palerm, Itàlia, 1741 – Palma de Mallorca, 1820)
Escriptor i eclesiàstic. Germà de Joan Francesc i de Josep Antoni, i fill de pare barceloní i militar al servei de Carles III de Catalunya (Josep Ignasi de Masdéu i de Grimosacs).
Jesuïta, a Catalunya, des del 1755, fou professor de lletres humanes al col·legi de Cordelles i passà a Quito, on el sorprengué la supressió de la Companyia. Residí a Ravenna i a Faenza.
Ensenyà filosofia a Piacenza (1799-1806), i influí en el naixement del neoescolasticisme italià. Passà a Cremona i a Bolonya i el 1812 tornà a la Península i col·laborà en les tasques de restauració de la Companyia. Finalment (1815), fou professor de filosofia a Palma de Mallorca.
Autor d’Ethicae seu moralis philosophiae epitome (1804).
Marimon i Salvador, Felip
(Cervera del Maestrat, Baix Maestrat, vers 1558 – Pèrfugas, Sardenya, 1613)
Eclesiàstic i traductor. Ingressà a l’orde de Montesa (1580), i gestionà la incorporació d’aquesta a la corona (1592); el rei li donà el títol de prior de Sant Jordi d’Alfama i el nomenà capellà d’honor seu.
Fou bisbe d’Empúries (1607-12) i de Sàsser (1612-13), a Sardenya.
De jove féu una traducció catalana de les Èglogues de Virgili. Deixà escrits dos volums de sermons.
Margarit -varis bio-
Berenguer Margarit (Catalunya, segle XII) Cavaller de l’Hospital. Probable membre del llinatge.
Berenguer Margarit (Catalunya, segle XIV) Probable germà de Bernat (I). Fou tresorer de Pere III el Cerimoniós (1351-63).
Bernat Margarit (Catalunya, segle XV) Probable fill de Joan (II) i germà de Miquel i Francesc (o Franci). Fou abat de Sant Pere de Rodes i bisbe de Catània.
Bernat de Margarit (Catalunya, segle XV – segle XVI) Frare cartoixà. Professà a Scala Dei el 1500. Fou prior d’aquest establiment i més tard de les cartoixes de Valldecrist i de Montalegre. Pertanyia al llinatge noble del seu cognom.
Francesc Margarit (Catalunya, segle XV) (o Franci) Probable fill de Joan (II) Margarit i germà de Bernat i Miquel.
Francesc de Margarit (Catalunya, segle XV) Noble. Com altres familiars seus, figurà entre els qui reteren Girona a Joan de Lorena, el 1469, i els qui lliuraren la plaça a Joan II el Sense Fe, el 1471. Fou nomenat veguer de la ciutat.
Guillem Guerau Margarit (Catalunya, segle XII) Templer (1150). Membre del llinatge.
Llàtzer de Margarit (Girona, segle XVI) Fill de Jeroni de Margarit i de Requesens.
Lluís de Margarit (Catalunya, segle XV – segle XVI) Marí. Senyor de Castell-Empordà, successor de Pere. Serví amb honor als exèrcits de l’emperador Carles I de Catalunya i a les guerres d’Hongria. Era el pare de Leandre de Margarit-Desvern i de Gallart.
Miquel Margarit (Catalunya, segle XV) Probable fill de Joan (II) Margarit i germà de Bernat i Francesc (o Franci). Fou capità de Llançà.
Pere Margarit (Catalunya, segle XII) Templer (1145). Membre del llinatge.
Vicenç Margarit (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Un dels primers membres d’aquest llinatge. Acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de València.
Maiques i Pérez, Miquel
(Bocairent, Vall d’Albaida, 29 octubre 1489 – Sàsser, Sardenya, 18 novembre 1576)
Eclesiàstic augustinià. Format a les universitats de València i Lleida, hi ensenyà posteriorment filosofia i teologia.
Prior del convent de València i definidor provincial, el 1536 va ésser nomenat bisbe auxiliar a Sogorb (titular de Tarso) i a Lleida (titular d’Ales, Sardenya), i passà a arquebisbe de Sàsser el 1573.
Magre i Tolrà, Jaume
(Cervera, Segarra, segle XVI – Madrid, 7 desembre 1640)
Eclesiàstic. Era doctor en ambdós drets. Ocupà el càrrec de capellà del rei Felip IV. Més tard fou degà del capítol de Vic (1625) i mestrescola a Lleida (1639).
Treballà com a cronista del noble llinatge dels Queralt.
Macià, Joan
(Canet de Mar, Maresme, segle XVII – Vic, Osona, 1725)
Eclesiàstic. Fou canonge degà del capítol vigatà.
És autor de diverses obres religioses, escrites en llatí.
Dades dels Països Catalans 