(Barcelona, segle XVIII – 1819)
Científic i eclesiàstic. Era doctor en dret. Fou cabiscol de la catedral de Barcelona.
Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Hi presentà, del 1790 al 1805, sis memòries sobre temes agronòmics.
(Arbúcies, Selva, 1833 – Banyoles, Pla de l’Estany, 1893)
Eclesiàstic. Fou professor del seminari de Vic, canonge de la seu i secretari del bisbat.
Passà després al de Girona. Hi ocupà el càrrec de vice-rector del seminari.
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Jurista i eclesiàstic. Amb Berenguer de Tagamanent i Jaume Albertí formà la delegació del regne de Mallorca que a les Corts catalanes de Tortosa volia fer intervenir al compromís de Casp.
Presentà a l’assemblea de Tortosa, amb caràcter particular, una bona memòria jurídica sobre els fets relatius a l’elecció del nou monarca (novembre 1411).
Exclosa de les deliberacions de Casp la delegació mallorquina, secundà Berenguer de Tagamanent en la seva digna i coratjosa actitud.
(Catalunya, segle XV – Lleida, 1545)
Eclesiàstic. Era doctor en arts i en teologia, i gran coneixedor de les llengües hebraica, grega i llatina.
(Catalunya, segle XIII – Illes Balears, segle XIII)
(o Morella) Prelat. Fou bisbe de Mallorca.
Amb Jaume I el Conqueridor i diversos prelats catalans, assistí al concili de Lió de 1274.
Veure> Ramon Montsalvatge i Nogué (eclesiàstic evangèlic català, 1815-93).
Galceran de Miralles (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Serví Alfons II el Franc. Figurà entre els ostatges lliurats pel monarca arran de la seva entrevista amb Jaume II de Mallorca i Carles d’Anjou, entre la Jonquera i Panissars (1290).
Melcior Miralles (València ?, abans 1419 – 1502) Cronista i eclesiàstic. Mestre en arts i teologia; el 1435 fou nomenat capellà d’Alfons IV el Magnànim. És un dels autors del Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, obra de gran interès històric.
Miquel Miralles (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escriptor. Participà a diversos certàmens literaris. Fou anomenat gran trobador.
Rafael Miralles (Catalunya, segle XVII) Eclesiàstic. Fou canonge penitencier de Lleida. És autor d’una Relación sumaria de la vida de San Carlos Borromeo.
(Catalunya, segle XI)
Clergue. De la família vescomtal barcelonina. Era fill del bisbe Guislabert de Barcelona.
Consta com un dels prohoms de la cort de Ramon Berenguer I de Barcelona que ajudaren el comte en la primera redacció dels Usatges vers el 1070.
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1444 – Bunyol, Foia de Bunyol, 9 juny 1516)
Eclesiàstic i conseller reial. Doctor en dret per Salamanca, el 1468 es féu cartoixà a Valldecrist, en la qual exercí de mestre de novicis i procurador. Fou visitador de la província de Catalunya i de les cartoixes alemanyes.
Ambaixador prop d’Alexandre VI per encàrrec de Ferran II el Catòlic, el qual el nomenà (1504) conseller i confessor seu. Nomenat prior d’Escaladei, no hi residí mai a causa de les constants missions reials, i això motivà la censura del capítol general de l’orde.
Ferran II aconseguí el seu nomenament com a bisbe de Tortosa (1513-16) i inquisidor general d’Aragó i de Navarra (1513-16).
(Cervera del Maestrat, Baix Maestrat, vers 1558 – Pèrfugas, Sardenya, 1613)
Eclesiàstic i traductor. Ingressà a l’orde de Montesa (1580), i gestionà la incorporació d’aquesta a la corona (1592); el rei li donà el títol de prior de Sant Jordi d’Alfama i el nomenà capellà d’honor seu.
Fou bisbe d’Empúries (1607-12) i de Sàsser (1612-13), a Sardenya.
De jove féu una traducció catalana de les Èglogues de Virgili. Deixà escrits dos volums de sermons.
