(Barcelona, 28 juny 1922 – 28 agost 2009)
Dramaturg.
Ha escrit comèdies com Amor… direcció prohibida!, i algunes peces de teatre infantil, molt notables, entre les quals destaquen l’escenificació de La princesa Pell d’Ase i Patufet (1964).
(Vic, Osona, 13 novembre 1751 – Madrid, 31 desembre 1812)
Dramaturg. Escriví, a Madrid, drames històrics a l’estil de Calderón: Federico II (1788), Cristobal Colón (1789), El barón de Trenk (1807). També fou autor del text de tonadillas, sarsueles: El puerto de Flandes (1781, amb música de Pau Esteve), melòlegs, oratoris: Ester (1807) i òperes: Los esclavos felices (1793, musicada el 1820 per Arriaga).
Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà a La derrota de los pedantes (1789) i a La comedia nueva o El café (1792).
Del 1806 al 1808 dirigí, a Barcelona, la companyia de teatre castellà; hi estrenà (1807) les obres del seu rival Moratín: El barón i El sí de las niñas.
Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid arruïnat.
(Barcelona, 7 octubre 1921 – Vilabella, Alt Camp, 9 agost 2000)
Dramaturg, poeta i assagista. Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní.
Treballà com a escenògraf i figurinista, també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp.
S’inicià en la poesia amb Poemes d’Adam (1967). Bon coneixedor de la literatura grega, ha publicat nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs aplegades en tres volums sota el nom Variacions sobre mites grecs (1977-78).
Les obres obres dramàtiques (Peces breus, 1981-82) deixen oberta la possibilitat d’un muntatge decantat cap a l’expressionisme. Com assagista ha escrit obres de síntesi i divulgació històrica com Iniciació a Catalunya (1975) i El pi de les tres branques (1977) sobre els Països Catalans.
(Barcelona, 1980 – 1998)
(CDGC) Institució. Creada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té com a funció la recuperació del teatre clàssic català, així com la promoció de la nova dramatúrgia catalana, sense descartar els grans textos del repertori universal.
Ha estat dirigit per Xavier Fàbregas, per Hermann Bonnín, aquest del 1981 al 1988, i després per Domènec Reixach.
La seva seu fou al Teatre Romea, però desenvolupà la seva activitat en altres escenaris de diverses ciutats catalanes. A partir del 1994, també programà i gestionà el teatre Poliorama.
El 1998 es dissolgué i s’integrà en el Teatre Nacional de Catalunya.
(Alcover, Alt Camp, 28 gener 1958 – )
Dramaturg i narrador. La seva activitat literària es vincula al col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp.
Es donà a conèixer com a dramaturg amb L’espiral (Exercici d’autofàgia), premi Recull 1986, que s’inscriu en l’estètica de l’absurd.
Amb el grup Teatre Instantani escriví i dirigí El telèfon (1989). A partir d’aleshores ha treballat i col·laborat en diverses companyies i directors teatrals.
El 1993 guanya el premi de novel·la Ciutat d’Alzira amb Rei de mi, i el 1996 publicà Dimes i l’altre, aplec de textos dramàtics breus.
(Barcelona, 14 febrer 1921 – Sentmenat, Vallès Occidental, 30 abril 2011)
Dramaturg i actor. Promotor de Teatre a Domicili (1958) i d’El Carro de Tespis (1962).
Autor de Vendaval (1956), Camí d’estrelles (1959), Aventures de Pin i Pineta (teatre infantil, estrenada el 1957), Rambla avall (estrenada el 1967).
El 1954 estrenà La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra.
Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 27 abril 1854 – 3 desembre 1925)
Poeta i dramaturg. Pagès d’ofici, el 1877 entrà al cor El Porvenir.
Col·laborà a “La Renaixença” i participà en els jocs florals de Barcelona.
És autor de poesies per a cor, predominantment cants al treball (Lo teixidor, Lo jornaler), de la composició Clavé i la seva obra (1907), de la sarsuela en un acte Les bodes de can Bardissa (1887) i del quadre dramàtic Los consells del senyor Anton.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 31 agost 1950 – )
Crític teatral, traductor i dramaturg. Diplomat en direcció escènica per l’Institut del Teatre, on fou professor.
Estrenà diverses obres i ha publicat altres peces teatrals. Com a productor ha estrenat peces d’autors estrangers.
Fou guardonat amb el premi Víctor Català de narrativa per Pols de terrat (1979), el Miquel de Palol de poesia per Tres quaderns (1985) i el Joan Alcover de poesia per Amb afecte (1987).
Exercí la crítica teatral a l’“Avui”, “El Observador” i “Serra d’Or”.
(Vic, Osona, 4 març 1816 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1870)
Autor dramàtic.
D’idees liberals, va escriure drames romàntics, sarsueles i poemes en castellà, però la seva obra més apreciada avui són els quadres de costums escrits més tard en català La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867).
(Mataró, Maresme, 23 octubre 1957 – )
Dramaturg, enginyer i guionista de televisió. Format en el teatre independent amb el grup Xaloc de Mataró.
D’ençà de la seva primera obra es mostrà interessat per la tecnologia i la cibernètica.
La primera estrena professional arribà amb Estrips.
Dades dels Països Catalans 