Arxiu d'etiquetes: documents

Liber iudiciorum

(Europa, segle VII)

Obra medieval (Llibre dels judicis). compilació de lleis formada per tal d’unificar la legislació dels gots i dels hispans. A Catalunya, tot seguit d’iniciada la conquesta cristiana, la seva aplicació coexistí amb alguns capitulars dels francs i la del dret canònic.

El jurista Bonhom en féu una gran tasca de divulgació, en publicar-ne una edició, amb el títol de Liber iudicum popularis.

El monestir de Montserrat conserva fragments d’una versió en català de la fi del segle XII (Libre Jutge), que precedeix en més de mig segle la traducció castellana i mostra la seva popularitat com a font de dret.

Una part dels Usatges de Barcelona és còpia d’aquesta llei.

Liber Feudorum Maior

(Catalunya, 1192)

Cartulari dels dominis del comtat de Barcelona. Elaborat per Ramon de Caldes, degà de l’església de Barcelona, a instància d’Alfons I el Cast.

Hi ha transcrites les escriptures de compravenda, aliances polítiques i matrimonials i juraments de vassalls referents al patrimoni reial.

Segons diversos Regesta, constava de 888 folis miniats, dels quals només en resten 88.

L’edició moderna de Francesc Xavier Miquel i Rosell (1945-47) el reconstrueix gairebé en la seva totalitat.

Liber Feudorum Ceritaniae

(Cerdanya, 1172 – 1176)

Cartulari de la corona catalano-aragonesa. Conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Conté les escriptures del segle XI, sobretot, referents al patrimoni reial del comtat de Cerdanya i de l’altra banda dels Pirineus.

El manuscrit és miniat i una part de la documentació es també integrada al Liber Foudorum Maior.

Consta de 379 folis i 272 escriptures.

Liber Dotationum Antiquarum

(Vic, Osona, 1215)

Cartulari de l’arxiu capitular del bisbat de Vic.

Recull donacions i testaments a favor de l’església de Vic. Els documents són bàsicament dels segles XI al XIII.

És un volum en pergamí i cobertes de pell de 152 folis. El féu recopilar el canonge Guillem de Mont-ral.

Liber Dotaliorum Ecclesiae Urgellensis

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XIII – segle XVIII)

Cartulari conservat a l’arxiu capitular del bisbat d’Urgell.

Recull donacions i privilegis a favor de l’església de Santa Maria d’Urgell i a la seva canònica.

Consta de dos volums i conté 1.230 documents.

Estatut Interior de Catalunya (1979)

Deixa un comentari

(Catalunya, 1979 – )

Conjunt de lleis que desenvolupen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l’autogovern català.

Comprèn la llei del Parlament de Catalunya.

Estatut Interior de Catalunya (1933)

2 Respostes

(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)

Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.

Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.

Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.

Estatut de la Mancomunitat de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 9 gener 1914 – 1930)

Norma jurídica que regulava les funcions essencials de la Mancomunitat de Catalunya.

Proposat per l’assemblea de diputacions catalanes, fou aprovat pel govern espanyol el 26 de març de 1914.

Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979)

20 Respostes

(Catalunya, 18 desembre 1979 – )

(o Estatut de Sau)  Llei orgànica. Va ésser sotmés a referèndum del poble català el 25 d’octubre, ratificat pel Congrés de Diputats i pel Senat i promulgat pel rei d’Espanya.

Defineix Catalunya com a nacionalitat i hi estableix tres institucions: el Parlament, assemblea legislativa unicameral, elegida per quatre anys per sufragi universal; el president de la Generalitat, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu, òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives.

L’Estatut atribueix a l’administració de Catalunya unes competències exclusives i altres de compartides, amb possibilitat d’ampliació de competències, i estableix l’oficialitat del català, llengua pròpia de Catalunya, juntament amb el castellà, llengua de l’Estat.

Un precedent fou l’Estatut de Catalunya de 1932.

Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932)

53 Respostes

(Catalunya, 9 setembre 1932 – 5 abril 1938)

Instaurada la II República (1931) i restablerta la Generalitat, uns quants mesos més tard (1932) quedà redactat l’Estatut de Núria, i fou àmpliament aprovat als ajuntaments i en plebiscit popular.

Combatut per les dretes en la discussió a les Corts, quedaren retallades algunes de les seves atribucions. Després del fracassat cop del general Sanjurjo (10 agost 1932), fou aprovat per 314 vots a favor i 24 en contra.

Aquest text estatuari definia Catalunya com a regió autònoma i instituïa com a òrgans de representació de la Generalitat el Parlament, la presidència de la Generalitat i el consell executiu. Entre les competències traspassades figuraven la legislació sobre qüestions de dret civil i penal, la cura de la hisenda local, el règim administratiu i municipal i l’ordre públic. L’estat central es reservà competències en les relacions internacionals, l’exèrcit i la marina de guerra, les duanes i la legislació laboral.

La crisi del 6 d’octubre de 1934 provocà la suspensió momentània del govern de la Generalitat i l’empresonament dels seus dirigents. El gener de 1935, el govern de Lerroux promulgà una llei que reformà l’Estatut, suspenia indefinidament el Parlament català i creava el càrrec de governador general de Catalunya, nomenat directament pel govern central com a representant de l’estat amb funcions de president de la Generalitat.

Després de les eleccions de febrer de 1936, fou restablert totalment l’Estatut i foren reintegrats als seus càrrecs els dirigents de la Generalitat.

Durant la guerra civil, el govern del general Franco decretà l’abolició de l’Estatut, que es féu efectiva amb l’ocupació de Catalunya.