(Barcelona, segle XIII)
Metge pertanyent a la comunitat hebrea barcelonina.
Gaudí de la gran estima de Jaume I el Conqueridor. El serví com a escrivà, intèrpret i home de la major confiança personal, almenys en 1265 i 1266, en ocasió del lliurament dels sarraïns d’Elx i de la conquesta de Múrcia.
En aquesta avinentesa li foren confiades algunes missions discretes i delicades.
(Barcelona, segle XIV)
Diplomàtic i home de gran fortuna. Pertanyent a la comunitat hebrea de Barcelona.
Fou enviat com a ambaixador a Tunis, en representació del rei Jaume I el Conqueridor, l’any 1293, per tal d’obtenir del soldà Otman el pagament del tribut anual concertat amb Pere II de Catalunya, el 1277, i que havia caigut en desús. La gestió topà amb la negativa del soldà.
(Tarassona, Aragó, vers 1445 – Cuixà, Conflent, 1505/07)
Diplomàtic i eclesiàstic. Secretari de Ferran II de Catalunya, es va fer eremita de Montserrat i fou superior dels ermitans montserratins (1482); traduí per a ells del llatí a l’aragonès el tractat De religione (1489).
Interessat pel lul·lisme, es relacionà amb Arnau Descós i Pere Daguí. En un viatge diplomàtic a França, enviat per Ferran II per gestionar la devolució dels comtats de Rosselló i Cerdanya, conegué Francesc de Paula, es féu mínim (1491) i introduí l’orde a la Península.
Nomenat pel papa Alexandre VI vicari apostòlic de les Índies Occidentals (1493), acompanyà Colom en el segon viatge. Morí essent abat comendatari de Cuixà.
Indegudament li ha estat atribuïda la paternitat del Llibre d’amoretes, versió catalana d’un opuscle anònim francès de sabor franciscà.
(Catalunya, segle XIV – vers 1410)
Diplomàtic. Fill de Ramon de Blanes, i germà de Francesc i de Jofré.
Serví Pere III el Cerimoniós, sobretot durant el període de la guerra contra Castella. El 1362, tractant de reforçar Calataiud, caigué presoner de les tropes castellanes que assetjaven aquella plaça.
Cavaller i majordom del rei Martí I l’Humà. El 1396 fou enviat com a ambaixador al rei d’Anglaterra per la reina Maria de Luna, i el 1397 dugué a terme una altra ambaixada a França.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i diplomàtic. Després de participar en la guerra de Sardenya tornà al Principat per aconseguir que Joan de Corbera fos reconegut com a lloctinent d’aquella l’illa (1411).
Conseller del rei Alfons IV el Magnànim, amb la col·laboració de Bernat de Corbera va intervenir en diverses missions diplomàtiques: Milà (1426), Gènova (1428) i l’Imperi (1433).
Fou conseller del rei quan aquest s’establí a Gaeta, i des del 1436 ho fou de la reina Maria de Castella, a Barcelona.
(Catalunya, segle XIII)
Jurista. Era ardiaca del capítol de Lleida. Amb Arnau Desjardins, bisbe de Tortosa, i Domènec de Terol formà la comissió que, en 1277, féu la redacció definitiva del Llibres deis Costums de Tortosa.
Ramon de Besaú substituí a l’esmentada comissió l’abat de Sant Feliu de Girona, Josep de Bonal, que no pogué exercir les seves funcions.
A més de la seva aportació abans esmentada, redactà, ell tot sol, les explicacions d’aquella obra i també les de la Carta de la Paeria.
Realitzà serveis diplomàtics per compte d’Alfons II el Franc. El 1288, acompanyant Gilabert de Cruïlles, aconseguí a Provença la confirmació d’una treva.
Durant el regnat de Jaume II el Just actuà també com a ambaixador. Ho fou, a Narbona, el 1303.
(Manlleu, Osona, 17 abril 1586 – Girona, 1644)
Religiós caputxí, de nom Jaume Valls. Fou custodi dels convents del Rosselló (1630 i 1641).
Pel maig de 1640 fou ambaixador de la generalitat de Catalunya a Madrid, per a protestar contra els abusos dels allotjaments dels terços reials al Principat.
Després del Corpus de Sang, el comte d’Olivares li prometé un arranjament pacífic. Decidida a Madrid la invasió armada del Principat, Bernadí de Manlleu fou rellevat de les seves funcions.
Exposà les gestions fetes en un opuscle d’autodefensa, i és interessant la seva correspondència amb els diputats de la generalitat durant les negociacions a Madrid.
(Perpinyà, segle XIV – Barcelona, 1408)
Jurista, conseller auditor, promovedor i després regent de la cancelleria de Joan I el Caçador; el seu veritable nom era Pere Olzina de Berga.
Portà a terme nombroses ambaixades a Avinyó (el 13687, el 1388 i el 1389 -aquest darrer any per negociar el matrimoni de la infanta Violant d’Aragó amb Lluís II d’Anjou-, i el 1393 a fi de demanar subsidis per a l’expedició a Sardenya) i formà part d’altres a la cort de França (1389 i 1393).
En el procés del 1396 contra els antics consellers de Joan I, fou encartat i acusat de suborn, corrupció i rapte, però fou absolt el 1398. Tornà a entrar al servei del rei Martí I l’Humà.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 13 desembre 1714)
Militar, polític i diplomàtic. Marquès de Montnegre. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697.
Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del Païs Valencià i per aragonesos.
Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712), però no aconseguí d’ésser-hi rebut, ni tampoc a Utrecht, a la Haia ni a Londres.
Fou pare d’Antoni, Maria, Ramon i Serafina de Berardo i de Morera.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Col·laborador de Ramon Berenguer III de Barcelona, fou un dels principals consellers i diplomàtics de Ramon Berenguer IV (1131-62), i també del seu fill Alfons I el Cast (als primers temps del seu mandat), i per aixó fou un dels signants de les cartes de població de Tortosa (1149), Lleida (1150) i Cambrils.
Dades dels Països Catalans 