Arxiu d'etiquetes: dames

Foix, Cecília de

17 Respostes

(Foix, Occitània, segle XIII – 1267)

Comtessa d’Urgell. Filla de Roger Bernat II de Foix i d’Ermengarda de Narbona, germana, per tant, de Roger IV de Foix, que era també vescomte de Castellbó.

En 1256, es casà amb el comte Àlvar d’Urgell, el qual havia considerat invàlid el seu matrimoni anterior i no consumat amb Constança de Montcada. El fet desencadenà una llarga guerra civil, ja que tant els Montcada com el rei Jaume I volgueren forçar Àlvar a desfer-se de Cecília i acceptar el matrimoni amb Constança.

Àlvar arribà a viure un any amb aquesta darrera, però va tornar amb Cecília i fins es refugià amb aquesta a la cort de Foix quan perdé quasi tots els seus territoris a mans dels seus irreductibles adversaris.

Àlvar morí en 1267, deixant Cecília de Foix amb dos fills, Ermengol X i Àlvar d’Ager i una filla, Cecília d’Urgell.

Foix, Blanca de

2 Respostes

(Occitània, segle XIV – Catalunya, segle XV)

Dama. Filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbó del llinatge de Foix, i de Constança de Luna.

Es casà amb el comte Hug Roger II de Pallars. El seu marit lluità contra el seu nebot Mateu de Foix quan aquest envaí Catalunya el 1396. Fills seus foren Roger Bernat I, comte, Arnau Roger, bisbe d’Urgell i patriarca d’Alexandria, i Artau (II).

A la mort del seu marit (1416), en rebé les valls de Cardós, Espot i Berrós, entre Llavorsí i Escaló.

El 1432, el seu nét Arnau Roger IV li ocupà aquells territoris, però li foren tornats pels bons oficis de la reina Maria de Castella.

Fernández de Lara, Teresa

Deixa un comentari

(Aragó, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Comtessa d’Empúries. Sembla que era filla del comte Fernando Núñez de Lara, senyor de Lara i Castrogeriz i alferes major de Castella, i de la seva muller, Major.

Fou la segona muller del comte Ponç IV d’Empúries, vidu de la seva germana Beneta Fernández de Lara (Aragó, segle XII – Catalunya, segle XIII)  Dama del casal del poderosos senyors d’Albarrasí. Fou la primera muller del comte Ponç IV d’Empúries.

Fernández de Castro, Eilo

Deixa un comentari

(Lleó, Castella, segle XII – Catalunya, segle XIII)

Dama. Casada (vers 1205) amb el vescomte Guerau IV de Cabrera. Pertanyia a la família lleonesa dels Cabrera.

Era vídua en primeres núpcies de Martí Sánchez, comte de Trastàmara i fill bastard del rei Sanç II de Portugal.

El seu germà Àlvar es casà amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell. Aquesta, un cop vídua, recuperà, gràcies a Jaume I, el comtat que li retenia injustament Guerau IV (1228).

Espés, Guerau d’

5 Respostes

(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)

Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.

Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.

També fou el pare de Joana d’Espés  (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.

Ermessenda de Castellbó

9 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1230)

Vescomtessa de Castellbó (Ermessenda I) i de Cerdanya. Comtessa de Foix. Filla única i hereva d’Arnau I de Castellbó.

Muller de Roger Bernat II de Foix, amb qui es maridà el 1208 malgrat l’oposició del bisbe d’Urgell i de Ermengol VIII d’Urgell.

Fou suspecta, com el seu pare, de catarisme. En morir, el vescomtat de Castellbó i els seus annexos de les valls d’Andorra, Sant Joan Fumat i Cabó, passà als Foix.

Ermessenda de Carcassona

25 Respostes

(Carcassona ?, França, vers 972 – Sant Quirze de Besora, Osona, 1 març 1058)

Comtessa de Barcelona. Muller de Ramon Borrell I, a qui ajudà a reconstruir el país després de les incursions d’al-Mugdir. Influí perquè el seu germà Pere fos nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba de Vic.

Pel testament del seu marit (mort el 1018), exercí el condomini dels comtats de Barcelona, Girona i Osona durant la minoritat del seu fill Berenguer Ramon I, fins al 1023.

Dona enèrgica, sabé envoltar-se de bons col·laboradors, com el seu germà Pere, el famós abat Oliba, el jurista Ponç Bonfill i Gombau de Besora.

Mort el seu fill (1035), fou succeït pel seu nét Ramon Berenguer I, i, durant la seva minoritat, Ermessenda inicià una segona regència damunt els comtats, fins al 1039, any en què, amb motiu de les dissensions sorgides amb el seu nét per l’exercici del govern, es retirà a Girona i hi exercí un domini quasi exclusiu.

Amb el matrimoni de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052) es reproduïren les dissensions, fomentades ara per les ambicions d’Almodis. Ermessenda els féu excomunicar pel papa Víctor II (1056).

L’any següent, però, s’establí un pacte pel qual Ermessenda vengué al seu nét els drets que tenia sobre els comtats, es comprometé a fer aixecar l’excomunió i es retirà a Sant Quirze de Besora.

Ermessenda (de Besalú)

3 Respostes

(Catalunya, vers 1050 – vers 1120)

Senyora dels castells de Beuda i de Montagut (Garrotxa), i després vescomtessa de Besalú pel seu matrimoni (vers el 1075) amb el vescomte Udalard I, que li féu donació nupcial del castell de Mont-ros.

Testà el 1119 i féu hereu el seu nét, el vescomte Udalard II.

Ermessenda (de Cardona)

3 Respostes

(Catalunya, segle XI)

Muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. En restà vídua el 1086.

N’havia tingut dos fills: Bremond II, que morí sense successió essent captiu dels sarraïns, i Ermessenda, que es casaria amb Deudonat Bernat de Claramunt i faria beneficiari aquest casal del vescomtat de Cardona.

Ermengarda de Cerdanya

6 Respostes

(Catalunya, segle X – Vallespir, després 1013)

Comtessa de Cerdanya. Muller (abans del 967) del comte Oliba Cabreta.

Consta assíduament al costat del seu marit fins que aquest es retirà (988) a Montecassino. Governà aleshores juntament amb els fills Bernat, Guifré i Oliba, àdhuc després d’enviudar, el 990.

A partir de la segona meitat del 993 aquest govern indivís fou fraccionat i llavors actuà solament al Vallespir, sobre el qual tenia potser alguns drets especials com a esponsalici fins a la seva mort.