(Barcelona, 12 desembre 1745 – Roma, Itàlia, 19 novembre 1814)
Metge. Catedràtic d’anatomia, dirigí el col·legi mèdic de Madrid, treballà especialment sobre la verola i les formes de prevenir-la per la inoculació. Fou metge de cambra de Carles IV de Borbó.
La seva obra més coneguda fou un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (cinc volums), redactat en col·laboració amb Jaume Bonells, que exercí molta influència durant mig segle.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1 juny 1946 – )
Arqueòleg i prehistoriador. Format a la Universitat de Barcelona sota el mestratge del professor Joan Maluquer de Motes.
Ha centrat la seva investigació en la cultura ibèrica, especialment en terres de Lleida, on ha dirigit, entre d’altres, el projecte dels Vilars d’Arbeca. Catedràtic de la Universitat de Lleida des del 1999.
Entre les seves publicacions cal destacar La filiación cultural del horizonte ibérico antiguo en tierras catalanas (1980) i la direcció del volum I de la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1996).
(Reus, Baix Camp, 29 abril 1930 – )
Geòleg. Estudià ciències naturals a Barcelona (1947-52) i a Oviedo, on es doctorà (1960).
Contractat per la universitat de Bogotà (1957-63), publicà el seu estudi Cover and Bassement Tectonics in the Cordillera Oriental of Colombia, South America, and comparison with some other folded Chains (1970).
Fou catedràtic de geologia a la universitat d’Oviedo (1963) i de l’Autònoma de Barcelona (1976).
De la seva època asturiana té molts treballs sobre tectònica de la serralada cantàbrica, bàsics per a la seva interpretació: Decollement tectonic in the Hercynian Cordillera of Northwest Spain (1974) i Sur la tectonique hercynienne à nappes de la chaîne cantabrique (1965); també en publicà alguns treballs sobre hidrogeologia càrstica.
Dels seus treballs a Catalunya cal fer esment sobretot de: Geologia de la Serra de Miramar (1955) i Algunas precisiones de los plegamientos hercinianos en Cataluña (1954), entre altres.
També és autor de diversos mapes geològics de la regió cantàbrica.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 1657 – Girona, 1705)
Poeta. Beneficiat de la catedral, doctor en teologia i catedràtic de retòrica i poètica de l’Estudi General de Girona.
Escriví una Oración fúnebre a Catalina Antonia de Cardona (1698).
Se’n conserven, copiats per un deixeble, un tractat de retòrica en llatí i una altre de mètrica catalana, Parnàs català, primer exemple de l’ensenyament de literatura catalana a la universitat.
(Barcelona ?, segle XVI)
Filòsof. Catedràtic de la universitat de Barcelona. Deixeble de Joan Lluís Vileta.
Dedicà a Gastó de Montcada, deixeble seu, la nova versió llatina de la Retòrica, d’Aristòtil, que Francesc Escobar deixà inacabada i que ell escolià i il·lustrà amb nombrosos exemples (1570).
(Barcelona, segle XVI)
Humanista. Estudià a Barcelona, a València i a Osca, i es graduà en teologia i en dret. Des de jove regentà les càtedres d’humanitats i de lleis de l’Estudi General de Barcelona.
Tots els fets biogràfics consten a l’obra Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona (1589), posada en llatí per ell mateix i traduïda i publicada per Miquel Rosers en castellà.
Compta també com a autor de tractats jurídics i filosòfics, com Institutionum oratoriarum sive rhetoricarum libri (1582), Commentaria in easdem institutiones (1588) i Epitome omnium capitum operum Aristotelis (1584).
(Granollers, Vallès Oriental, 1798 – Barcelona, 1868)
Metge. Fou catedràtic de patologia interna a Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina.
Tingué una actuació destacada a les epidèmies de febre groga de 1821 i de còlera de 1834 i 1854.
Escriví un Tratado elemental de materia médica externa (1836) i un Resumen de clínica médica (1848).
(Barcelona, gener 1774 – 30 agost 1840)
Economista i religiós agustí. Fou liberal en política i economia, però no en afers de comerç exterior.
L’any 1814 li fou encarregada la càtedra d’economia política creada per la Junta de Comerç, i la regentà quan fou agregada a la Universitat de Barcelona, un cop restaurada (1822), fins al 1823, privat de continuar per les seves idees liberals.
L’any 1820 s’havia fet càrrec de la càtedra de dret constitucional, i el 1833 de la d’economia aplicada als obrers industrials, fundada per l’Acadèmia de Ciències i Arts. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i assessor del grup de pressió patronal Junta de Fàbriques.
Assentà els principis teòrics del proteccionisme català a Rudimentos de economía política (1836), on polemitzava amb el gran lliurecanvista asturià Flores Estrada. La seva principal obra política, Curso elemental de Derecho Público (1836), és radicalment constitucional.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 13 novembre 1881 – Barcelona, 5 juny 1972)
Físic i matemàtic. Fou professor de l’Escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat de Barcelona (1930-51). Col·laborà amb Eduard Fontserè en el Servei Meteorològic de Catalunya i a la secció sísmica de l’Observatori Fabra.
Inventà el pluviòmetre d’intensitats del seu nom, usat arreu del món, i un anemòmetre d’aspiració (1913). És autor d’unes 30 publicacions.
Fou membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1926-31).
(Barcelona, 12 maig 1831 – El Escorial, Madrid, 19 juliol 1877)
Historiador. Llicenciat en dret, ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris.
Membre de la Real Academia de la Historia i de l’Academia de San Fernando. Catedràtic a l’institut de segon ensenyament d’El Escorial. Director de “Seminario Popular” i de la Biblioteca de Autores Españoles.
És autor d’Examen de los sucesos… que motivaron el Compromiso de Caspe (1855), Condición social de los moriscos de España (1857), Descripció de la muntanya i santuari de Montserrat (1859, en vers), Tratados de España… desde 1842 a 1868 (1869) i Colección de noticias históricas para ayudar a escribir la historia militar del Principado de Cataluña durante la guerra de sucesión.
Dades dels Països Catalans 