Jaume de Copons i de Tamarit (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Lleida, 1680) Prelat. Fou ardiaca d’Urgell. Nomenat President de la Generalitat (1662). El 1665 rebé el nomenament de bisbe de Vic. El 1674 passà a regir la diòcesi de Lleida.
Salvador de Copons i de Tamarit (Catalunya, segle XVII – 1757) Frare benedictí. Es distingí per la seva cultura. Fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Secretari seu fou el monjo i escriptor Melcior de Bru i Descatllar.
Andreu Copons (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).
Berenguer de Copons (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Elisenda de Copons (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348) Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.
Emerenciana de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650) Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.
Jaume de Copons (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.
Joan de Copons (Catalunya, segle XV) Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.
Pere Romeu de Copons (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV) Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.
Ramon de Copons (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).
Pere Ramon de Copons (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós a la guerra contra Castella. El 1363 fou destinat a Aragó, amb els grans reforços catalans que hi anaren després de la caiguda de Carinyena.
Pere Ramon de Copons (Catalunya, segle XV) Cavaller. A la guerra contra Joan II es posà al costat de la Generalitat. En caure Barcelona (1472) fou un dels que s’hagueren de sotmetre, a la capital, a l’obediència del rei.
Hug de Copons (Catalunya, segle XV) Noble. El 1462 prengué les armes a favor de la Generalitat i contra Joan II. Participà al setge de la força de Girona. Caigué presoner a l’intent de trobar una entrada al recinte per l’església de Sant Feliu. Fou alliberat mesos desprès, en un bescanvi.
Hug de Copons (Catalunya, segle XV – segle XVI) Noble. Ingressà a l’orde de l’Hospital. El 1522 era a l’illa de Rodes. Havent desembarcat a l’illa grans forces turques a les ordres d’Acmat Baixà, Copons dirigí l’heroica defensa del sector més atacat de les muralles, fins que la fortalesa sucumbí.
Guillem de Copons (Catalunya, segle XII) Noble. Es féu remarcar en temps de Ramon Berenguer IV de Barcelona, sobretot a les actuacions polítiques al sud del Principat. Figurà en algunes ocasions al consell i seguici del comte. El 1149 fou un dels signants de la carta de població de Tortosa. El 1153 li fou atorgat el lloc de Godall perquè el poblés.
Guillem de Copons (Catalunya, segle XIV – segle XV) Escriptor i diplomàtic. És conegut per la seva versió de les Ètiques d’Aristòtil que féu a través de la versió francesa inclosa en el Livres dou trésor de Brunetto Latini.
(Catalunya, vers 1239 – vers 1275)
Filla de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Es casà amb l’infant Manuel de Castella, germà d’Alfons X.
El 1253 havia estat promesa a Teobald el Jove de Navarra, però el compromís no es complí.
(Catalunya, segle XIV)
Diplomàtic. El 1370 fou enviat a Atenes, amb Bernat del Rei, per la reina Elionor de Sicília, muller de Pere III el Cerimoniós, per a prendre possessió nominal dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
Encara que aquesta missió tingué efectes bastant efímers, resultà important per a la sobirania efectiva de la corona catalano-aragonesa sobre aquells territoris.
(Catalunya, segle XV)
Militar. Capità de les forces de la Generalitat durant la guerra contra Joan II.
El 1464 fou assetjat a Alforja per les tropes reialistes de Pero d’Urrea, arquebisbe de Tarragona, molt superiors en nombre a les seves. Hagué de capitular davant d’ells, però després de fer prometre a l’enemic el respecte als privilegis de la població.
Pere Antoni Comte (Vic, Osona, segle XVIII – 1818) Compositor. Exercí com a mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona i de la catedral de Segòvia. És autor d’un cèlebre Te Deum (1814) per a quatre veus reals, dos orgues i gran orquestra, el Fernandino, anomenat així perquè fou escrit per celebrar el retorn de Ferran VII de Borbó.
Rafael Comte (Catalunya, segle XVIII) Compositor. Després d’haver actuat en diferents ciutats hispàniques fou sots-mestre de la catedral de Barcelona i mestre de capella de la catedral de Girona a partir del 1794. La seva producció comprèn 80 obres: misses a quatre, a cinc i a vuit veus amb orquestra, magnificats i nadales.
(Catalunya, segle XIV)
Arquitecte. El 1331 s’encarregà de començar les obres del temple parroquial de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).
Dades dels Països Catalans 