Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Ferrer, Jaume -polític, s. XV-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Polític i jurista. Seguint les inspiracions de Joana Enríquez, anà per les comarques gironines per insurreccionar els remences i incitar-los a organitzar-se contra els nobles rebels a Joan II el Sense Fe.

Posteriorment, dirigí les forces remences de diversos llocs, secundant puntualment Verntallat. Joan II li tingué sempre una especial estima.

Potser fou pare d’un altre Jaume Ferrer, escrivà reial, que tingué un paper molt important en els preparatius de la sentència arbitral de Guadalupe (1486).

Ferrer, Francesc -militar-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Militar. A la batalla de Montjuïc (26 gener 1641) era un dels defensors del castell. Fou el primer a assenyalar els reforços catalans que arribaven a la fortalesa, circumstància que havia de decidir la gran topada d’aquella jornada.

Combaté durant tota la guerra dels Segadors, en què anà ascendint. Decidida la guerra el 1652, amb la caiguda de Barcelona, lluità contra els francesos. Fou mestre de camp del terç de València. El 1654 era cap de la guarnició de Barcelona.

Combaté posteriorment les infiltracions franceses a l’Empordà i al Ripollès.

Ferrer, Concepció

2 Respostes

(Catalunya, segle XIX – segle XX)

Actriu. Era casada amb l’actor V. Daroqui.

Al costat d’Enric Borràs estrenà el 1894, al teatre Novetats de Barcelona, l’obra d’Àngel Guimerà Maria Rosa.

Es dedicà de preferència al teatre català, per bé que en féu també en castellà, amb Calvo.

Ferrer, Blai

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)

Militar. Coronel de les forces que lluitaren contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió.

Tingué un paper important en la defensa de Barcelona (1713-14), i prengué part en l’expedició del general Rafael Nebot a les comarques.

En caure la ciutat, fugí a Àustria, on, servint en l’exèrcit imperial, participà en la lluita contra els turcs.

Ferrer, Bernat -mariner-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Mariner. Serví a l’estol de la Companyia catalana a Orient. Després del consell de guerra de Gal·lípoli, a primers de juny de 1305, en què hom decidí enfonsar les naus, passà a les forces de terra.

A la batalla de l’istme d’Hexamílion aconseguí un bon cavall i les armes d’un cavaller grec. Amb aquest equip, encara que sense escut perquè no havia après de sostenir-lo a cavall, fou una de les figures de la batalla d’Apros.

Confós per les seves armes amb un gran cavaller, fou escomès pel basileus Miquel, el fill de l’emperador, que el ferí a la mà amb l’espasa. Ferrer, armat amb un coltell cilíndrics dels anomenats brotxes, s’imposà al seu adversari.

Després de molts cops a les parts cobertes, n’encertà un a la cara del fill de l’emperador, que caigué del cavall, però fou retirat pels seus abans de rebre un cop mortal.

Ferrer, Benet -heretge ?-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Madrid, 1624)

Pretès heretge. D’origen jueu, fou cremat a Madrid perquè arrabassà l’hòstia de les mans d’un oficiant i la féu trossos. Sembla que era dement.

Quevedo el cità en el seu pamflet La revolución de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero per argumentar la creença de que Catalunya era terra d’heretges i congraciar-se, així, el favor reial.

Ferrer, Arnau

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Arquitecte. El 1381, per ordre de Pere III el Cerimoniós, realitzà la versió existent de les Drassanes de Barcelona, obra d’excepcional interès en l’arquitectura gòtica de tipus democràtic.

Transformava per complert la concepció de les velles drassanes, anteriors de cent anys. Féu un gran conjunt de vuit naus paral·leles, aptes per a la construcció simultània de trenta galeres.

Anys després, aquestes naus foren prolongades i se n’afegiren tres de noves, però seguint la mateixa norma d’arcs en diafragma, altures iguals i cobriment de fusta.

Ferrer, Antoni Pere

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)

Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.

Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.

Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).

Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.

En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.

Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.

Ferran (I) d’Aragó i de Castella -a 1194/1248-

7 Respostes

(Catalunya ?, abans 1194 – Aragó ?, 1 juliol 1248)

Infant d’Aragó i eclesiàstic. Fill d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella; oncle de Jaume I.

Ingressà a l’orde del Císter, del qual arribà a ésser abat de Montaragó. Fou cap d’un dels bàndols de l’aristocràcia aragonesa durant la minoritat del rei Jaume, en contra del regent comte Sanç I de Rosselló.

El 1218, a les Corts, es mostrà favorable als procediments de concòrdia, encara que després els dificultà i els ajornà fins a la pau d’Alcalá (1227), en què es decidí a sotmetre’s a l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Lleida i del mestre del Temple.

Participà en la conquesta de València. El 1245 ostentava el càrrec de procurador dels regnes.

Ferran, Jaume -eclesiàstic, s. XVII-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Eclesiàstic i polític.

Fou canonge de la diòcesi d’Urgell i secundà el seu company Pau Claris en els desordres ocorreguts a Vic contra els bisbes centralistes (1634), en la lluita contra el seu bisbe Pau Duran i, finalment, en l’àmbit general de la política catalana.

Fou elegit oïdor eclesiàstic de la Generalitat l’any 1640 i tingué una actuació directiva, àdhuc en el camp militar, durant la guerra dels Segadors.