(Catalunya, 1626 – Trinitat, Amèrica, 1699)
Missioner caputxí. Ingressà a l’orde el 1653.
El 1680 es traslladà a les missions de Cumanà i Veneçuela. Enviat a Santa Fe de Bogotà per resoldre greus diferències entre les autoritats civils i les eclesiàstiques, les seves gestions reeixiren plenament.
Féu un gran viatge d’anada i tornada seguint el curs de l’Orinoco. Tingué un gran prestigi.
Fou assassinat en una revolta dels indis, a l’illa de Trinitat, amb altres dos companys.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Serví a l’artilleria catalana durant la guerra de Successió.
Tenia el grau de capità al setge de Barcelona del 1713-14. S’hi distingí molt.
Pel maig de 1714 sobresortí entre els defensors del convent de Caputxins.
(Catalunya, segle XVIII)
Abat de Poblet (1772-76). Fou elegit com a successor de Joan Beltrú.
Era XCI abat de la sèrie general pobletana i XXXVII de la sèrie quadriennal. S’ocupà molt de qüestions litúrgiques.
Fou succeït per l’abat Josep Güell.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic i erudit. Beneficiat de Santa Maria del Mar de Barcelona. Corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Estava en relació amb Jaume Caresmar, i durant molts anys treballà a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Fou corresponsal d’Antoni de Capmany en la redacció de les seves Memorias históricas (1779-92).
El 1803 pronuncià, amb motiu de la distribució de premis a la Llotja de Barcelona, una important oració, paradigma del pensament estètic neoclàssic i, al mateix temps, notícia i elogi de la pintura catalana siscentista i setcentista.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. El 1707 era coronel i servia a l’exèrcit borbònic.
Destinat a comandar la guarnició del castell d’Os, el lliurà de bon grat al paisanatge armat que lluitava per la causa austriacista. Carles III li conservà el grau i li confià un regiment de fusellers. Restà al mateix front occidental.
Pel març de 1708 obtingué un bon èxit prenent un comboi enemic amb 800 caps de bestiar, prop de Balaguer.
Pel juny de 1708 es trobava a Falset, reforçant un nucli de tropes angleses, quan 6.000 francesos encerclaren la vila. Davant la gran desproporció numèrica els anglesos es rendiren, però Ferriol es negà a adherir-s’hi i amb 100 dels seus, dels quals moriren 32, trencà molt coratjosament el cercle i se salvà amb els supervivents.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Membre del Consell de Cent de Barcelona, es destacà en l’oposició a Felip V de Borbó i en la defensa a ultrança de la ciutat durant la guerra de Successió.
Pronuncià un notable discurs a la junta del braç militar prèvia a la junta de braços del 1713. President de la junta de tresoreria del nou govern provisional.
Després de l’11 de setembre de 1714 els borbònics li confiscaren tots els seus béns.
“Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits. No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada, en la negra obscuritat d’una perpètua esclavitud…” (part del discurs fet per Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços del 5 de juliol de 1713).
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Cavaller. Com a membre del Braç Militar assistí a la junta de braços de Barcelona que decidí la resistència a ultrança contra Felip V de Borbó (1713). Es manifestà partidari de la defensa.
Durant el subsegüent setge manà una companyia de la Coronela. Destacà molt a la primera defensa del baluard de Santa Clara (12 agost 1714). Sobrevisqué al setge.
Caiguda la ciutat, obtingué dels borbònics passaport d’emigració. Li foren confiscats els béns.
(Catalunya, vers 1230 – després 1275)
Dominic. Conegut també per Ferrer el Català o Ferrer de Catalunya. Deixeble de Tomàs d’Aquino.
Estudià a París el 1259, i, en tornar a Barcelona, hi portà les obres primerenques del mestre, que estengué des de l’escola del convent de Santa Caterina. El succeí en la càtedra de teologia dels dominics de la Universitat de París, després que aquell l’hagué de deixar perseguit per les seves idees.
Escriví: Quodlibet: De pertinentibus ad creatorem et de pertinentibus ad creaturam, Quaestio disputata: Utrum primi motus vel cogitatio de re illicita sit peccarum, un altre quodlibet i alguns sermons.
Ferrer de Maians sembla que ha de ser considerat l’iniciador i el propugnador principal del tomisme primitiu a Catalunya.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Doctor en lleis. Fou delegat del comte Jaume II d’Urgell davant les Corts de Catalunya durant l’interregne 1410-12, on hi tingué algunes actuacions remarcables, com la feta a Tortosa el 28 d’octubre i el 29 de novembre de 1411.
Defensà també la candidatura del comte, tramès per la mare d’aquest, Margarida de Montferrat, davant els nous compromissaris ja reunits a Casp.
(Catalunya, abans 1448 – després 1464)
Jurista. Estudià dret civil a Bolonya, on es doctorà el 1448, i fou professor a la Facultat de Dret de l’Estudi General de Lleida.
Se n’han conservat les tesis del doctorat i el judici del tribunal, format per cinc professors bolonyesos; d’aquestes obres es dedueix que s’interessà per estudis crítics de la història del dret: Oratio ad probandum iura digestorum pene innumerabilia post Christi adventum fuisse constituta.
Comptà també una col·lecció de Concilia, en dues parts (1462 i 1464), i una Matricula jurisconsultorum de Barcelona, que aplicava al país el seu interès per la història del dret.
Les seves opinions foren preses en consideració per juristes posteriors. Pere Miquel Carbonell el recorda en De viris illustribus catalanis.
Dades dels Països Catalans 