Arxiu d'etiquetes: Castella (nascuts a)

Àlvar I d’Urgell

36 Respostes

(Burgos, Castella, 1239 – Foix, França, 1268)

(o Àlvar de Cabrera)  Comte d’Urgell (1243-67). Fill de Ponç I de Cabrera i de Maria Girón. En morir el seu pare (1243) i, poc després, el seu germà Ermengol IX, heretà el comtat d’Urgell, encara que no en prengué possessió fins al 1253.

Poc abans, i a instàncies de Jaume I de Catalunya, s’havia casat amb Constança de Montcada, però renuncià a aquesta unió per casar-se amb Cecília, filla de Roger Bernat II de Foix (1256).

Pere (I) de Montcada, ajudat per Jaume I i altres nobles, obtingué una sentència favorable del bisbe d’Osca, nomenat pel papa Alexandre IV, i envaí el comtat per obligar Àlvar a avenir-se al primer matrimoni (1259).

En 1260 se signà una treva i el 1263 Àlvar acceptà la sentència eclesiàstica i tornà amb Constança, però un nou tribunal eclesiàstic, reunit a instàncies dels Foix, sentència a favor de Cecília (1264), i Àlvar tornà amb ella.

El plet es prolongà encara dos anys, fins que Àlvar es negà obertament a acceptar una nova sentència desfavorable (1266). Llavors Jaume I ocupà el comtat i Àlvar es refugià al comtat de Foix, on morí.

Alfons VI de Ribagorça

10 Respostes

(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)

(o Alfons d’Aragó i d’Escobar)  Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.

Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.

El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.

En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.

En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.

El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.

A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.

Aguilar i Diana, Màrius

6 Respostes

(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)

Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.

Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.

Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.

El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.

L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.

Abad i Silvestre, Josep Miquel

1 Resposta

(Valladolid, Castella, 30 març 1946 – )

Arquitecte i polític. La seva família es traslladà a Barcelona quan ell tenia un any, ciutat on cursà estudis d’aparellador.

Tingué diversos càrrecs polítics a l’ajuntament, com el de tinent d’alcalde (1979-83). Fou elegit president del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (1979-83), director general de la Fira de Barcelona (1983-87) i el 1987 fou nomenat conseller delegat del Comité Organitzador Olímpic Barcelona’92. L’any 1996 s’incorporà com a directiu del Grup Planeta, president de Vueling (2003-07) i director general d’El Corte Inglés.

Rubió i Lluch, Antoni

18 Respostes

(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)

Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.

La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.

Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.

Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).

Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.

Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).

Lorenzo Asperilla, Anselmo

7 Respostes

(Toledo, Castella, 21 abril 1841 – Barcelona, 30 novembre 1914)

Anarquista i tipògraf. S’adherí al camp internacionalista per influència de Fanelli i col·laborà en la constitució de la secció espanyola de la I Internacional (1870), de la qual fou primer secretari i un dels més actius impulsors. Intervingué en el I Congrés Obrer Espanyol (Barcelona 1870), on fou elegit membre del Consell Federal de la Regió Espanyola, i assistí al Congrés de Londres (1871), on conegué Marx i Engels.

Després d’un exili a França, s’establí a Barcelona, on es mantingué fidel a l’anarquisme i en difongué els principis a través de diversos òrgans de premsa (“La Solidaridad”, “El Productor”, “Acracia”, “Ciencia Social”, “Solidaridad Obrera”).

El 1897, en ocasió del procés de Montjuïc, fou deportat; el 1900 fou empresonat, i el 1902 novament detingut pel fet d’haver contribuït a fomentar la vaga general. Col·laborà amb Ferrer i Guàrdia a l’Escola Moderna i, encarregat de les seves publicacions, li traduí La Grande Révolution, de Kropotkin, i L’homme et la terre, d’Elisée Reclus, entre d’altres.

Residia a Barcelona quan esclatà la I Guerra Mundial; es va oposar a la participació del proletariat en aquest conflicte en nom de la solidaritat obrera internacional. Morí poc després.

Publicà diverses obres, entre les quals destaquen El proletariado militante. Memorias de un internacional (1901) i Hacia la emancipación (1913), exposició dels ideals anarquistes.

Joana Enríquez

36 Respostes

(Torrelobatón, Castella, 1425 – Tarragona, 13 febrer 1468)

Reina de Navarra (1447-68) i de Catalunya-Aragó (1458-68). Filla de l’almirall de Castella Fadrique Enríquez i mare de Ferran II el Catòlic. Per raons polítiques es casà (1447) amb l’infant de Catalunya-Aragó Joan, futur Joan II el Sense Fe, que aleshores, juntament amb l’almirall, menava una política d’oposició al conestable Alvaro de Luna. El 1451 fou nomenada governadora general de Navarra, càrrec que compartí amb el seu fillastre Carles de Viana.

Prengué part molt activa en la guerra civil navarresa entre el seu marit i Carles; l’enemistat entre aquest darrer i Joana no trigà a manifestar-se obertament, cosa que agreujà l’enemistat de Joan II amb el seu fill. Menà personalment les negociacions de Vilafranca del Penedès (1461), acord de curta durada entre la reialesa i els organismes catalans.

El 1461 fou jurada a Catalunya com a tutora del seu fill Ferran, la qual cosa volia dir que assumia la lloctinència general de Catalunya, i des d’aquest càrrec s’enemistà progressivament amb els diputats i consellers de Barcelona; se n’anà de la ciutat el març de 1462, quan l’esclat de la guerra civil catalana ja era un fet ineludible.

Els anys següents prengué part molt activa en un seguit d’esdeveniments de la contesa: defensa de Girona (1462), missió diplomàtica prop de Lluís XI de França i d’Enric IV de Castella, i campanyes militars de l’Empordà (1462-66). El 1465 fou nomenada pel seu marit lloctinent general de tots els regnes de la corona catalano-aragonesa. La seva mort, en plena guerra civil, significà per a Joan II la pèrdua d’un dels col·laboradors més eficaços en els difícils moments en què es trobava a causa de la guerra.

Joan II de Catalunya

316 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)

“el Sense Fe” o “el Gran“  Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.

El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.

Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.

L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.

Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.

La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).

La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.

Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.

Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.

García Sánchez, Cipriano

Deixa un comentari

(Manzanares de la Mancha, Castella, 26 setembre 1927 – Castelldefels, Baix Llobregat, 22 maig 1995)

Sindicalista i polític. Conegut com el Cipri. El 1951 emigrà a Catalunya, i s’instal·là a Terrassa. Els seus primers contactes amb el PSUC, en la clandestinitat, tingueren lloc el 1954, i aviat passà a formar part de la direcció local. El 1957 fou detingut per preparar el Primer de Maig, per conservar propaganda clandestina del PSUC i intentar reestructurar aquesta formació; fou empresonat i sortí en llibertat el 1959. El 1960 fou condemnat a 8 anys de presó -dels quals n’hi estigué quatre- per haver organitzat accions de protesta per la detenció de Jordi Pujol arran de les reivindicacions al Palau de la Música.

Quan sortí de la presó, al juliol de 1964, es tornà a reincorporar al PSUC com a responsable de Terrassa i participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya i al Vallès Occidental. Des del 1965 formà part del comitè central i de l’executiu del PSUC i impulsà la seva reorganització en la clandestinitat.

Diputat a les corts pel PSUC en els períodes 1977-79 i 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’alcaldia de Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.

García Fernández, Sinesio

5 Respostes

(Reyero, Castella, 20 maig 1897 – Barcelona, 18 octubre 1983)

“Diego Abad de Santillán”  Anarquista i dirigent obrer. Visqué molts anys a l’Argentina. De retorn a Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes, dirigí “Tierra y Libertad” i, el 21 de juliol de 1936, representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i l’11 d’agost, del Consell d’Economia de Catalunya.

Del desembre de 1936 a l’abril de 1937 ocupà la cartera d’Economia en el govern de la Generalitat, defensant la política de participació en el govern republicà. Membre del comitè peninsular de la FAI, dirigí la revista “Timón” durant la guerra civil. L’abril de 1938 s’incorporà al comitè nacional del recentment creat Front Popular Antifeixista. S’exilià a l’Argentina l’any 1939.

Publicà Psicología del pueblo español (1917), La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), Por qué perdimos la guerra (1940) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (2 volums, 1962-65).