Arxiu d'etiquetes: Barcelonès

Joventut de Badalona, Club

3 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 30 març 1930 – )

(CJB)  Club de basquetbol. Fundat sota el nom de Penya Spirit of Badalona (d’aquí la denominació popular de la Penya), el 1933 s’anomenà Centre Esportiu Badaloní i el 1939 adoptà el nom actual.

És una de les principals formacions de l’estat espanyol, que s’ha distingit per la promoció de nous valors (Francesc Buscató, Margall, Villacampa, Jofresa, Montero, etc).

Ascendí a primera categoria el 1941. Ha estat campió d’Espanya i de lliga diversos anys i el 1994; ha guanyat també la copa Korac (1981) i el 1994 va guanyar la Lliga Europea.

Enllaç web: Club Joventut de Badalona

Hostafrancs -Barcelona-

8 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, situat al sud-oest, entre la muntanya de Montjuïc, l’Eixample i l’antic municipi de Sants. La població activa és dedica bàsicament als serveis, especialment, al comerç, que ocupa tota la carretera de la Creu Coberta, mentre que minva la població industrial.

Des del 1970 el barri és sotmès a una renovació total, arran de l’establiment a Sants de l’estació ferroviària terminal de Barcelona. El paper de les comunicacions, sobretot amb el Baix Llobregat, ha estat sempre important, puix que fou la seva situació, vora la bifurcació de camins de la Creu Coberta, el que originà el barri. La primera construcció fou un hostal per als traginers, d’un veí d’Hostafrancs (Segarra), que donà nom al barri.

En aquest terreny era prohibit d’edificar per a defensar les muralles, i el 1839 fou cedit pel municipi de Sants a Barcelona, en canvi d’un tros de marina. Així la Creu Coberta deixà d’ésser termenal, i des del 1840 s’iniciaren les construccions, quan l’expansió industrial feia créixer la perifèria barcelonina.

Les fàbriques de vapor de Sants -sobretot L’Espanya Industrial– i les rajoleries (el 1851 n’hi havia 13) atragueren un fort nucli de població obrera, alhora que a la carretera de Madrid, i en funció del trànsit, es desenvolupà un important centre comercial. Aquesta dualitat econòmica i social caracteritzà sempre més el barri, amb conflictes polítics, que culminaren amb l’atemptat a Cambó del 1908.

El 1857 fou entronitzat l’àngel que presidí l’antic portal de l’Àngel, destruït el 1936, en una capelleta, la qual fins el 1877 no fou erigida en parròquia, i fins el 1891 no fou aixecada l’església actual.

Entre els edificis es destaca l’estructura metàl·lica del mercat (1889) i la tinença d’alcaldia, de Jaume Gustà (1915). Totalment construït al començament de segle, les obres de l’Exposició Internacional del 1929 ocasionaren l’agençament de la plaça d’Espanya, la desaparició de l’hostal i de la riera de Magòria i el seu pont i l’arribada del metro. Després de la guerra civil fou assolida la població màxima, però s’inicià la minva i l’envelliment.

Hospitalet de Llobregat, l’ (Barcelonès)

78 Respostes

Municipi del Barcelonès (Catalunya): 12,40 km2, 8 m alt, 254.804 hab (2016)

0barcelones

Estès a l’esquerra del Llobregat, formant un continu urbà amb la ciutat de Barcelona.

De municipi agrícola, proveïdor del mercat de Barcelona, ha esdevingut al llarg del segle XX un nucli industrial i residencial subsidiari de la capital catalana. Del 1900 ençà, el creixement demogràfic del municipi, bàsicament a causa de la immigració, ha estat espectacular, sobretot en els períodes 1920-35 i 1950-80. L’Hospitalet és avui el tercer municipi dels Països Catalans, després de Barcelona i València, en nombre d’habitants i per bé que prop de la meitat de la població treballa a Barcelona, el quart nucli industrial del Principat.

pobl_hospitalet

La ciutat forma un conglomerat urbà de populoses barriades dominat pel caos urbanístic. La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 permeté la reordenació urbanística d’alguns espais de la ciutat.

A partir del nucli primitiu i dels barris més antics de Sant Josep i Santa Eulàlia, s’ha estès en direcció nord formant els barris de la Torrassa, Collblanc (limítrofs amb els barris barcelonins de Sants i les Corts), la Florida i Pubilla Cases. Al sud s’aixequen els grans blocs de la urbanització de Bellvitge, al costat de l’antic santuari romànic de la Mare de Déu de Bellvitge, i s’estén el sector industrial, on els grans polígons alternen encara amb alguns camps de conreu.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Mitjans comunicació

Gràcia, Passeig de

28 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.

Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).

El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.

A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.

Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.

Collserola, torre de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.

L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.

Club de Polo de Barcelona

5 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1897 – )

Entitat poliesportiva. Fundada amb el nom de Polo Club Barcelona arran d’una iniciativa d’un grup de jugadors de polo que practicaven aquest esport al terreny central de l’Hipòdrom de Cantunis. L’any 1912 es traslladà a la carretera de Sarrià, prenent el nom de Real Polo Jockey Club, i esdevingué la seu dels concursos hípics que se celebraven a Barcelona.

El 1914 el Club ja disposava de quatre seccions que foren, i són encara, els pilars de la seva infraestructura esportiva: el polo, l’hípica, l’hoquei i el tennis. L’any 1932 el Club s’instal·là a l’avinguda de la Diagonal, on té la seu encara avui, i el 1939 prengué com a nom oficial l’actual.

A partir d’aleshores s’inicià un període de consolidació de la seva participació en competicions, així com l’organització de torneigs emblemàtics, com el Concurs Internacional de Salts, el Torneig Internacional de Polo i el Torneig Internacional de Reis d’Hoquei.

Els seus jugadors, formant part de la selecció espanyola, han aconseguit diversos trofeus. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), es remodelaren totes les seves instal·lacions per tal d’acollir-hi les proves d’hípica de salts d’obstacles.

Enllaç web:  Club de Polo de Barcelona

Ciutadella, parc de la

38 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Conjunt de jardins públics, edificats damunt els terrenys de l’antiga Ciutadella de Barcelona. Fou planejat per Josep Fontserè i Mestre el 1872; els jardins i els passeigs, ornamentats amb escultures i monuments, foren centrats a la plaça d’armes, amb una extensió de 60 ha. Fou habilitat per a recinte d’exposicions i certàmens, especialment per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Conserva la capella de la Ciutadella (des del 1968, capella castrense de Barcelona), el palau del governador (convertit el 1932 en Institut-Escola de la Generalitat i el 1939 en institut femení per al batxillerat) i l’arsenal (habilitat el 1894 com a residència de Maria Cristina, el 1915 com a Museu d’Art i Arqueologia, transformat el 1932 en seu del Parlament de Catalunya, el 1939 en Museu d’Art Modern) i a partir del 1978 altra cop com a seu del Parlament català).

Dins el recinte hi ha el Zoo de Barcelona, el Museu de Zoologia (a l’antic restaurant del Parc, obra de Domènech i Montaner, del 1888), el Museu de Geologia o Museu Martorell, l’umbracle botànic i diversos monuments: el del general Prim (obra de Lluís Puiggener, el 1884, refet per Frederic Marès el 1940), els dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial (Josep Clarà, el 1932), el Desconsol (Josep Llimona, el 1906), la Senyoreta del paraigua (Joan Roig i Solé, el 1884) i la cascada monumental, projectada per Josep Fontserè, amb escultures de Venanci Vallmitjana, coronada per l’Aurora de Rossend Nobas (1882).

El Palau de Belles Arts, d’interessant estructura metàl·lica, d’August Font i Carreras (1888), fora del recinte del parc, fou enderrocat el 1940.

Catalunya, plaça de -Barcelona-

22 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Plaça de la ciutat, de grans proporcions. Constitueix el punt d’unió entre el nucli vell (per la Rambla i l’avinguda del Portal de l’Àngel) i el nou (pel carrer de Fontanella, les rondes, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, els carrers de Vergara i de Pelai). Té el caràcter alhora de zona d’esplai, de comunicació (punt de confluència de línies d’autobús, de metros i de ferrocarrils) i de serveis (bancs, grans magatzems).

Té l’origen en el pla Rovira (1859), malgrat l’aprovació del pla Cerdà per a l’eixample de la ciutat, que no preveia la plaça, el 1862 l’ajuntament en demanà la formació. El permís oficial fou concedit el 1889 (amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 havia estat convocat un concurs, que guanyà Pere Falqués).

El 1892 foren expropiats els terrenys, les cases, els cafès, els teatres i les barraques de firaires que s’havien anat construint al mig de l’espai format en aquest indret per l’enderrocament de les muralles (1858), el qual espai ja era conegut com a plaça de Catalunya. La primera etapa d’urbanització (dues grans vies en forma d’aspa i una plaça circular al punt d’intersecció) s’inicià el 1902. La segona etapa s’inicià amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929: el projecte inicial de Puig i Cadafalch fou substituït pel de Francesc de P. Nebot i, ja iniciades les obres, pel de Joaquim Llansó.

Entre les escultures que la decoren, es destaquen la Deessa de Josep Clarà i el Pastor de Pau Gargallo, amb unes altres de Josep Llimona, Enric Casanovas, etc. Les obres del subsòl, considerades de gran valor urbanístic, comprenen les galeries comercials de l’Avinguda de la Llum.

Fins a la guerra civil, els seus cafès i restaurants (Maison Dorée, el Colón, la Lluna, el Suís) foren centre de moltes tertúlies literàries i polítiques ciutadanes. Fou també un centre de teatres, com el del Bon Retir (1876-85), el Circ Eqüestre Alegria (1879-95), Eldorado Concert (1887) o el Teatre Barcelona (1923).

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casa de l’Ardiaca

11 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.