(Barcelona, 13 gener 1907 – Taurinyà, Conflent, 1998)
Ceramista i pintor. Al començament conreà l’aquarel·la, i després, a partir del 1954, preferí la ceràmica.
En aquesta especialitat guanyà una medalla d’argent de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Canes (1954) i una altra d’or a l’Exposició de Brussel·les del 1958.
(Barcelona, 1821 – 1892)
Pedagog. Impulsà nombroses activitats escolars i paraescolars.
Cofundador, amb Carles Carreras i d’altres, de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció, secretari de la Junta Provincial de Instrucción Pública (1860), impulsor de l’Escuela Normal Femenina (1860).
Fundador i director de la revista “La Antorcha Manresana” (1857-60), director del “Monitor de Primera Enseñanza” i de la “Biblioteca económica de primera enseñanza”.
El 1869 fundà a Barcelona un col·legi de primer i segon ensenyament que dirigí fins a la mort. El Col·legi Carreras, fundat el 1835, i el Col·legi Miró foren els més prestigiosos de la Barcelona vuitcentista.
De la seva extensa obra escrita cal destacar La enseñanza de la historia en las escuelas (1883) i Necrología del Dr. Carlos Carreras de Urrutia (1874).
(Barcelona, 1888 – 1960)
Locutor de ràdio i escriptor.
El 1926 abandonà la carrera teatral per ingressar, com un dels primers locutors dels Països Catalans, a Ràdio Barcelona, on foren cèlebres les seves interpretacions teatrals radiofòniques (Terra baixa, El místic, etc).
Autor d’obres teatrals, com L’Agència comercial (estrenada al CADCI de Barcelona, el 1934), Les sabates de Lídia (1934), El vell flautista (1950) i altres.
(Barcelona, 1916 – 1978)
Pintor. Deixeble d’Ernest Santasusagna i de l’Escola de Llotja de Barcelona. Un dels més típics representants de la pintura acadèmica catalana del segle XX. Exposà a Barcelona des del 1942.
Conreà el paisatge, les flors, la natura morta i la figura, però sobresurt en el retrat. Cal assenyalar, per la seva significació, el retrat de Pere Bosch i Gimpera (1970; Rectorat de la Universitat de Barcelona).
Fou catedràtic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
(Barcelona, 28 febrer 1892 – 14 maig 1983)
Dibuixant. Fou deixeble de Francesc d’Assís Galí. Destacà com a il·lustrador.
Posteriorment s’especialitzà en projectes de jardins.
(Barcelona, 1822 – 7 gener 1888)
(Caterina Casals i Mirambell) Actriu. Debutà el 1845 al Teatre Nou.
Treballà a l’Odeon, al Circ Barcelonès, al Novetats, al Romea, etc.
Entre les seves interpretacions cal destacar Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer, i El ferrer de tall, de Frederic Soler.
S’especialitzà en papers de característica.
(Barcelona, 25 maig 1944 – 29 gener 2015)
Hel·lenista, poeta i crític literari. Catedràtic de filologia grega a la Universitat de Barcelona.
Ha traduït, per a la Fundació Bernat Metge, Herodes, Xenofont d’Efes i d’altres. Ha publicat estudis sobre l’origen de la novel·la antiga i un gran nombre de treballs, entre els quals destaquen Clàssics i no entre Modernisme i Noucentisme (1972), Atenas (1989), Eulàlia. Estudis i notes de literatura catalana (1986), etc.
Com a poeta (premi Salvat-Papasseit 1967), la seva obra -apareguda en diverses antologies- revela la seva formació humanística i manifesta una constant preocupació per la seva terra. El 1998 publicà la seva primera obra narrativa, Escrit a la finestra.
Fundador i primer president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’IEC, entitat de la qual fou secretari general (1998), també fou director de la revista “Ítaca”.
(Barcelona, 19 agost 1859 – 1 maig 1931)
Enquadernador i litògraf. Creà i dirigí la revista artística “Hispania” (1899-1900). Publicà els àlbums Montserrat i A los toros, així com Panorama nacional i un Atlas litográfico.
Amb el daurador alsacià Schütz, que féu venir de París el 1891, i sota la direcció de Joaquim Montaner, féu notables relligadures per a l’editorial Montaner i Simon.
A l’Exposició de Barcelona del 1892 presentà com a novetat unes rajoles hispano-aràbigues fetes sobre cartró, que tingueren molt d’èxit comercial.
(Barcelona, 9 gener 1904 – 19 novembre 1998)
Escriptor i filòleg. Deixeble de Pompeu Fabra.
Ha escrit novel·la (Seixanta minuts, 1948), poesia, teatre i nombroses biografies, a més d’una Gramàtica catalana (1938) i, entre altres, La restauració dels Jocs Florals (1960) i el Diccionari nacional de la llengua catalana (1993).
(Barcelona, 21 novembre 1888 – 5 maig 1952)
Filòsof. De família obrera, treballà d’empleat de banca fins que creà un negoci propi.
De formació autodidàctica, començà a conrear la novel·la i el periodisme. Estudià amb Serra i Húnter, en 1920-32 en fou auxiliar, i es doctorà el 1927.
Professor d’estètica a la Universitat de Barcelona (1943) i n’obtingué la càtedra el 1950. Intentà de convertir l’estètica en una ciència independent, contrària a l’irracionalisme i al fisiologisme.
Col·laborador de la “Revista de Catalunya”, entre d’altres.
Entre els seus treballs excel·leixen L’Escola escocesa i la seva influència en els filòsofs catalans del segle XIX (1922), Els estudis filosòfics a Catalunya (1927), La estética inglesa en el siglo XVIII (1927), De la bellesa (1936), Dos poetas: Valéry y Claudel y la estética (1946) i Estudios estéticos y otros ensayos filosóficos (1958).
Dades dels Països Catalans 