Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Iglésias i Pujades, Ignasi

26 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)

Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.

Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.

De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.

Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).

Ibáñez i Escofet, Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 2 agost 1917 – 15 desembre 1990)

Periodista. Es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil espanyola. L’any 1952 ingressà a “El Correo Catalán”, del qual fou sots-director i el principal renovador ideològic i tècnic. A partir del desembre de 1968 va dirigir “Tele/eXprés”, on va formar una generació de periodistes, i el 1976 es va incorporar a l’equip de direcció de “La Vanguardia”, de la qual fou director adjunt fins al 1988.

Entre altres càrrecs de responsabilitat, fou assessor dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

Va publicar alguns reculls d’articles (La corda fluixa, 1971 i Les arrels i les fulles, 1985) i el volum de memòries La memòria és un gran cementiri (1990). Dirigí, entre d’altres, els programes de televisió Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent per a RTVE a Catalunya.

Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).

Homar i Toboso, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 20 abril 1957 – )

Actor. Formà part de la companyia fundacional del Teatre Lliure (1976), on s’ha format i ha desplegat gran part de la seva trajectòria professional amb obres de Büchner, Shakespeare, Marlowe, Txèkhov, Moliére, Strindberg, Guimerà, Goldoni, etc.

Ha dirigit les obres teatrals Història del soldat (1993-94), El barret de cascavells (1994), Hamlet (1999), etc. En cinema cal destacar la seva intervenció en La plaça del Diamant (1981), de Francesc Betriu, basada en l’obra homònima de Mercè Rodoreda; La ciudad de los prodigios (1999), de M. Camus, etc. Del 1992 al 1998 fou director artístic del Teatre Lliure. Premi Nacional d’Interpretació el 1986.

Guinovart i Bertran, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 20 març 1927 – 12 desembre 2007)

Pintor i escultor. Un dels grans exponents de l’art contemporani en els dos vessants figuratiu i abstracte. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, exposà per primera vegada a Barcelona (1948) i col·laborà en la revista “Dau al Set”. Participà en les biennals de Säo Paulo (1952 i 1957), Alexandria (1955) i Venècia (1958 i 1962).

Després d’una primera etapa figurativa i popular, la seva obra derivà vers un informalisme que explora les capacitats expressives de la matèria, carregats d’una significació màgica o poètica. Artista polifacètic, a més d’obres de cavallet, és autor de murals, cartells, tapissos, escultures i decorats teatrals i vestuaris d’obres de García Lorca, Albertí i Lope de Vega.

Ha col·laborat amb arquitectes adaptant a les estructures funcionals elements pictòrics o escultòrics (edifici de Coderch a la Barceloneta). Premi Ciutat de Barcelona (1981), Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 1982. El 1994 inaugurà a Agramunt l’Espai Guinovart, centre d’exposició i ajut per a artistes contemporanis.

Guilleumas i Brosa, Rosalia

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 maig 1924 – 29 agost 2007)

Historiadora de la literatura. Bibliotecària i directora de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona i de la de Catalunya. El 1959 es casà amb Jordi Rubió i Balaguer.

Ha publicat un gran nombre de treballs d’història literària de Catalunya: Ramon Llull en l’obra de Jacint Verdaguer (1953), Deu anys de publicacions verdaguerianes 1945-1954 (1957), La llengua catalana segons A. Rubió i Lluch (1957), Notes sobre les edicions gramaticals erasmianes de Barcelona al segle XVI (1967), Notes sobre la tradició manuscrita i impresa del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull (1962-67), Qué es y qué puede ser la Biblioteca Provincial y Universitaria de Barcelona (1972) i Troballa de les tres últimes obres de Mossèn Cinto Verdaguer (1977), entre altres.

Guillén, Fernando

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 novembre 1932 – Madrid, 17 gener 2013)

(Fernando Gallego i Guillén)  Actor teatral i de cinema. S’inicià com a actor al teatre, primer com a integrant del Teatro Universitario de Derecho i, posteriorment, a diverses companyies (entre elles les d’Elvira Noriega, Fernando Fernán Gómez, Núria Espert o la Lope de Vega) i als teatres Español i María Guerrero. Va consolidar la seva fama a la televisió, especialment a La saga de los Rius.

Debutà al cinema amb Un día perdido (1953) i treballà per a directors com Pere Lazaga, J.L. Sáenz de Heredia o Josep Maria Font, entre d’altres. La seva carrera canvià d’orientació a partir de Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), de P. Almodóvar.

El 1992 va rebre el premi Goya al millor actor per Don Juan de los infiernos, de G. Suárez. Entre la resta de la seva filmografia destaquen: La nave de los locos (1995), Más allá del jardín (1996), Airbag (1997), La herida luminosa (1997) i El abuelo (1998).

Güell i Bacigalupi, Eusebi

16 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1846 – 8 juliol 1918)

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Cursà a Barcelona i a França estudis de dret, economia, política i ciències aplicades. El seu matrimoni amb la filla del marquès de Comillas uní dues de les famílies més representatives de la gran burgesia catalana del nou-cents. Fabricant de panes a Santa Coloma de Cervelló, en la Colònia Güell, fundà la companyia de ciments Asland.

Intervingué en política com a regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, i va presidir el Centre Català, fins que es va formar la Lliga Regionalista (1887).

Va patrocinar els Jocs Florals, i és sobretot recordat com a mecenes d’Antoni Gaudí, que li construí entre altres obres la capella de la Colònia Güell, el palau Güell, el parc Güell i El Capricho a Comilles (Cantàbria).

L’any 1918 rebé el títol de comte de Güell.

Fou el pare d’Isabel, Joan Antoni, Eusebi, Maria Lluïsa, Maria Cristina, Claudi, Santiago i Francesc Güell i López.

Granyer i Giralt, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 4 desembre 1899 – 21 gener 1983)

Escultor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i aviat la seva personalitat artística assolí un estil plenament propi. S’acostà esporàdicament al cubisme (Autoretrats, 1920). La seva escultura, estilitzada i arcaïtzant, acusa la influència de Joan Rebull (L’home del gat, Guitarrista, Home llegint, Noia asseguda). S’especialitzà en escultures d’animals, tractats d’una manera humorística i concebuts sovint en actituds humanes.

Conreà amb encert el dibuix, el gravat i la il·lustració de llibres, entre els quals Bestiari, de Josep Carner (1963), Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, El col·loqui dels gossos, de Cervantes, Poemes de Nadal, de Joan Alavedra, etc.

Granados i Duran, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 maig 1934 – )

Polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, treballà com a assessor comercial i visqué dos anys a Estocolm com a delegat de diverses indústries tèxtils.

Fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya. Del 1976 al 1978, i sota la presidència d’Agustí Montal, fou secretari general del Futbol Club Barcelona, càrrec des del qual impulsà el començament de les transmissions radiofòniques en català dels partits de futbol.

Fou director general de Patrimoni Escrit i Documental de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1981 i 1984. El 1983 fou nomenat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), ens públic del qual fou nomenat director general el 1984. Romangué en el càrrec fins al gener de 1995. Posteriorment, creà la Fundació per a la Ràdio i la Televisió Locals de Catalunya.

Goytisolo i Gay, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 17 març 1935 – )

Novel·lista en castellà. Germà de Joan i de Josep Agustí. Emprengué el realisme social en les seves primeres obres. Las afueras (1961), Las mismas palabras (1963), per a anar derivant cap a un anàlisi profunda sobre el concepte de la creació literària.

Destaca la seva tetralogia Antagonia, formada per Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979) i Teoría del conocimiento (1981). En la mateixa línia se situen novel·les com Estela de fuego que se aleja (1984, premi de la Crítica 1985) o La paradoja del ave migratoria (1987).

Les obres posteriors suposen una altra ruptura: Estatua con palomas (1992, premi Nacional de Narrativa 1993), la novel·la d’aventures Mzungo (1996), Placer licuante (1997) i Escalera hacia el cielo (1999). Membre de la Real Academia Española des del 1994.