(Barcelona, segle XIII – 1240)
Escriptor hebreu. Visqué la major part de la seva vida a Barcelona.
És autor de diverses traduccions de l’àrab a l’hebreu, però la seva fama prové de la refosa que féu, en prosa rimada, de la llegenda aràbiga de Buda, coneguda per Barlaam i Josafat, que intitulà Ben ha-mélek we ha-nazir (El fill del rei i el monjo).
(Barcelona, segle XII – després 1145)
Matemàtic, astrònom i filòsof hebreu. Documentat a Barcelona de 1133 a 1145.
Realitzà una tasca de compendiador i traductor, i escriví diverses obres amb la finalitat de difondre la ciència aràbiga al món occidental.
Sobre aritmètica, geometria, òptica i astronomia escriví: Fonaments de la intel·ligència i torre de la creença, Tractat de geometria i medició, Llibre del càlcul dels moviments dels astres, Taules astronòmiques i Llibre del còmput del calendari.
Les seves idees sobre filosofia i teologia estan exposades en les obres Meditació de l’ànima i Llibre revelador.
(Barcelona, segle XIV – Palerm, Sicília, 1420)
Mestre d’obres. Anomenat també Guillemins.
Treballa en nombrosos edificis barcelonins: claustre de l’Hospital de la Santa Creu, esglésies de Santa Maria del Pi, de Sant Jaume, del Carme i de Montsió.
Formà part de la junta d’arquitectes del 1416 que dictaminà sobre el projecte de nau única de la catedral de Girona.
(Barcelona, 25 juliol 1946 – )
Dramaturg. Guanyà dues vegades el premi Ignasi Iglésias amb Despertar glaçat de primavera (1982) i La ruta del salmó (1984). Ha escrit La representació teatral (1983), assaig de semiologia dramàtica.
El 1989 guanyà el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la La dona sense atributs, escrita en col·laboració amb Jaume Melendres i Inglés. Posteriorment publicà assaigs com El trasllat de miralls (1990), La poesia escènica de Joan Brossa i el sentir de l’aventura contemporània (1994) o Drama (dins Teoria literària, 1997).
Responsable del departament d’escenificació i dramatúrgia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona entre el 1995 i el 2003, ha continuat la tasca divulgativa i d’investigació a l’entorn del fet teatral.
Ha publicat estudis destacats, com Boal contra Boal (2001) o Els Joglars/Espais (2002), coincidint amb la celebració dels quaranta anys d’aquesta companyia.
(Barcelona, 2 febrer 1925 – 1 febrer 2007)
Metge. Cap de servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Fou autor de treballs sobre la seva especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), d’assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i de nombrosos articles de divulgació.
Ingressà a Els Setze Jutges el 1962, poc després de la seva fundació, i entre aquest any i el 1965 enregistrà tres discs. Algunes de les seves cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, obtingueren una certa popularitat.
El 1998 publicà 30 cançons una recopilació dels versos de les seves composicions.
(Barcelona, 14 maig 1848 – 13 desembre 1924)
Actriu, coneguda com a Mercè Abella.
Treballà assíduament al Teatre Romea de Barcelona i estrenà i interpretà les peces més notables de Frederic Soler, Feliu i Codina, Àngel Guimerà, etc.
(Barcelona, segle XIII – Montpeller, França, vers 1300)
(o Aaró na Clara) Rabí. Visqué a Toledo (Castella) alguns anys, d’on tornà el 1286 a Barcelona i després anà a Montpeller, on va morir.
Va escriure diverses obres talmúdiques, com el Llibre de la iniciació, on hi ha 613 preceptes amb les seves normes per a complir-los.
(Barcelona, 6 agost 1932 – Ogassa, Ripollès, 11 agost 2007)
Polític. Fou ordenat sacerdot escolapi el 1955.
Des del 1972 es mostrà partidari de la lluita antifranquista no violenta (sol·licitud d’amnistia, vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona) i a favor dels drets humans i les llibertats, que li valgueren la seva detenció (1972 i 1974-75) i la presentació de la seva candidatura al premi Nobel de la Pau (1975).
“Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)
Després de promoure la Marxa de la Llibertat l’estiu del 1976, fou elegit, com a independent, senador per la província de Barcelona (15 de juny de 1977).
Després de votar en contra de la Constitució espanyola i d’abstenir-se a l’Estatut de Catalunya, radicalitzà la seva postura independentista i participà en l’organització del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) (1979). El 1982 es retirà de la política activa.
Ha publicat diversos llibres on narra les seves experiències o idees, com entre d’altres, Secularització i cristianisme (1969), Diari de presó: l’espectacle obsessiu (1976) i Vaga de fam per Catalunya (1977).
(Barcelona, 19 juny 1927 – 21 novembre 2014)
Geòloga i estratígrafa. Llicenciada en ciències naturals (1948) es doctorà a la Universitat de Barcelona (1956).
Professora a la facultat de ciències (1649-63) ha estat investigadora del CSIC. L’any 1963 obtingué la càtedra d’estratigrafia de la universitat d’Oviedo i posteriorment la de la universitat de Madrid.
Deixebla de Solé i Sabaris, aviat s’especialitzà en sedimentologia i estratigrafia, concretament del Triàsic i del Permià.
Cal destacar l’estudi El Triásico de los Catalánides (1958). I, entre les publicacions, cal destacar els articles de síntesi referents especialment al Triàsic ibèric.
Ha estat degana de la facultat madrilenya i membre fundadora del Grupo Español de Sedimentología i del Grup del Mesozoic. Féu una estada com a professora associada a la universitat d’Estrasburg (1973-74).
Ha estat vicepresidenta de la Societé Géologique de France (1974) i corresponent de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 