(Barcelona, 1 juliol 1855 – 28 setembre 1927)
Periodista i editor. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Llumanera de Nova York”.
Les seves afeccions teatrals el portaren a reunir una important col·lecció de peces escèniques en llengua catalana, avui a la Biblioteca de Catalunya.
(Barcelona, 12 febrer 1882 – 7 novembre 1952)
Periodista, novel·lista i autor dramàtic. Conegut amb el pseudònim de Clovis Eimeric.
Es dedicà al periodisme, sobretot a Barcelona i a Lleida, i, amb el pseudònim esmentat, amb el de Macià Floris, o amb el seu nom conreà amb gran èxit i difusió la literatura infantil i rosa.
(Barcelona, 5 gener 1946 – )
Arqueòleg i prehistoriador. Fill de Martín Almagro Bosch. Fou director del Museu Arqueològic d’Eivissa (1969-70) i catedràtic de prehistòria a la Universitat de València (1976-80), a més de treballar en altres universitats de l’estat espanyol.
El seu treball de recerca s’ha centrat principalment en la protohistòria de l’Europa occidental, amb diferents treballs d’excavació a França, Irlanda, Itàlia i a la Península Ibèrica.
Ha publicat molts llibres sobre els seus treballs.
(Barcelona, 27 març 1862 – 31 març 1908)
Compositor. Estudià piano amb Carles G. Vidiella i composició amb Anselm Barba, Antoni Nicolau i Felip Pedrell.
Escriví Sis melodies per a cant i piano (1887) amb versos de Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Francesc Matheu i Apel·les Mestres. Publicà un recull de Cançons populars catalanes (1891) harmonitzades, amb un pròleg de Felip Pedrell, i algunes peces de piano.
Exercí la crítica musical a “El Poble Català” (1905-06).
Fou un dels principals iniciadors del renaixement musical català; gràcies a ell, la cançó popular catalana s’introduí en els ambients de la burgesia barcelonina.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Barcelona, 23 febrer 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 gener 2011)
Compositor. Fill d’August Algueró i Algueró. Estudià al Conservatori de Barcelona.
Com el seu pare, va compondre gran nombre d’obres de música lleugera, moltes d’elles de gran èxit, cantades per artistes molt coneguts dels anys 1960 i 1970.
A partir del 1951 va començar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules (més d’un centenar).
El 1961 es va casar amb l’artista Carmen Sevilla.
(Barcelona, 1906 – Madrid, 9 abril 1992)
Compositor. Fou conseller de la Societat General d’Autors d’Espanya.
Treballà també en edicions musicals. Ha compost un gran nombre d’obres de música lleugera.
Fou el pare del també compositor August Algueró i Dasca.
(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)
Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.
Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.
Escriví algunes obres de teatre.
(Barcelona, 16 juny 1916 – 11 abril 1995)
Violinista. Germà de Frederic. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
És autor d’obres originals.
Dades dels Països Catalans 