(Barcelona, 1872 – 1911)
Arquitecte. Fou professor de geometria descriptiva i de composició a l’Escola Superior d’Arquitectura.
Treballà amb Gaudí a la casa-palau del Comte de Güell i amb Lluís Domènech i Montaner en la direcció de les obres del Gran Hotel, de Palma de Mallorca. Autor, encara, de diversos edificis industrials i particulars.
El 1906, l’ajuntament de Barcelona li premià la casa Pince, al carrer de Ferran.
(Barcelona, 1825 – 23 agost 1880)
Pintor. Professor de perspectiva a l’Escola de Belles Arts.
Conreà la pintura d’interiors (els de la catedral de Barcelona (1866) i els de l’església de Santa Maria del Mar (1868), que presentà a l’exposició de Madrid). Conreà també la pintura a l’aire lliure (Vista panorámica de Barcelona).
Autor de Viaje óptico por España i Tratado elemental de perspectivas.
(Barcelona, 1941 – 18 agost 2015)
Violinista. Estudià al Conservatori Municipal de Barcelona amb Enric Ribó, Eduard Toldrà i Joan Massià, i hi obtingué el Premi d’Honor de virtuosisme (1964).
Fou concertino de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967) i de la del Teatre del Liceu (1981).
Ha actuat amb èxit per tot Europa.
(Barcelona, 13 juny 1885 – 9 febrer 1939)
Bibliotecari i erudit. Va estudiar Ramon Llull, sobre el qual escriví treballs de bibliografia, com els Catàlegs (1918), i edità una selecció de poesies (1925) i una antologia de textos (1932).
Són importants les seves edicions de cronistes catalans (1932 i 1936), les publicacions sobre Arnau de Vilanova, i els estudis sobre Turmeda, els bestiaris i l’humanisme català. Mereix relleu el seu estudi sobre la influència de Dante en l’antiga literatura catalana.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i secretari de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, 1689 – Madrid, 18 setembre 1757)
Magistrat i polític. Fill de Josep d’Alòs i de Ferrer, i germà d’Antoni. Marquès de Puerto Nuevo i vescomte de Bellver.
Partidari de Felip V de Borbó, seguí el seu pare i el seu germà a Castella i, després de l’ocupació de Barcelona (1714), ocupà diversos càrrecs com a administrador i regidor, i posteriorment el de president de l’Audiència barcelonina.
Fou un dels principals membres fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Barcelona, 1653 – 1720)
Jurista. Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a l’antiga Universitat de Barcelona.
Partidari de Felip V de Borbó, l’arxiduc Carles III de Catalunya li confiscà els béns (1707), però pogué fugir a Castella i fou nomenat magistrat de la Cancelleria de Valladolid.
Tornà a Barcelona, amb les tropes filipistes, fou membre de la Real Junta de Justicia y Gobierno (1714), que governà Catalunya després de l’ocupació borbònica, i posteriorment s’incorporà a la nova Reial Audiència.
Va fer un estudi sistemàtic dels oficis municipals i dels sistemes de provisió i remuneració d’aquests, per tal d’adaptar-los a les noves estructures administratives que havia d’imposar el decret de Nova Planta.
Fou el pare de Josep Francesc i d’Antoni d’Alòs i de Rius.
(Barcelona, 1730 – Calella, Maresme, 13 març 1800)
Marquès d’Alòs i militar. Fill d’Antoni d’Alòs i de Rius i germà de Joaquim.
Es distinguí en la presa de Menorca, el setge de Gibraltar i la defensa d’Orà. Fou governador de Jaca i Alacant i capità general interí d’Aragó.
(Barcelona, 27 gener 1746 – Lima, Perú, 1827)
Militar. Fill d’Antoni d’Alòs i de Rius i germà de Josep.
Corregidor de Chaianta (1775), governador i intendent del Paraguai i governador militar de Valparaíso (1795).
Deposat pels patriotes xilens, es retirà a Lima.
(Barcelona, segle XII – Catalunya, 1164)
Filla de Ramon Berenguer III de Barcelona.
Devers el 1131, any de la mort del seu pare, fou raptada del palau reial de Barcelona, per Ponç de Bas, fill segon de Ponç Hug de Cervera i de Beatriu de Bas. La parella es casà, sense el consentiment del nou comte Ramon Berenguer IV, germà de la núvia. Ponç es feu fort, de seguida, a la fortalesa de Castellfollit de la Roca.
Després d’algunes vicissituds, el comte acabà perdonant Almodis i tolerant la seva unió. En van néixer sis fills: Hug, Ramon, Ponç, Berenguer, Agalbursa i Gaia.
En 1140, el seu marit Ponç de Cervera es convertí en Ponç de Bas per haver heretat del seu germà Pere el vescomtat d’aquest nom. Des d’aleshores, els fills també es digueren Bas.
(Barcelona, 1 juliol 1855 – 28 setembre 1927)
Periodista i editor. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Llumanera de Nova York”.
Les seves afeccions teatrals el portaren a reunir una important col·lecció de peces escèniques en llengua catalana, avui a la Biblioteca de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 