Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Malla, Felip de

(Barcelona, 1380 – 12 juliol 1431)

Teòleg, polític i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Lleida i de París, on explicà lletres sagrades; des del 1403 fou canonge de la seu de Barcelona, i des del 1407, rector de Santa Maria del Pi.

Intervingué decisivament en el problema de la successió de la corona a favor de Ferran d’Antequera i en la liquidació del Cisma d’Occident, i dugué a terme eficaces gestions per a la sostracció a l’obediència de Benet XIII. El 1417 intervingué en el concili de Constança, on, digueren, obtingué tres vots per a la tiara pontifícia.

Fou diputat de la generalitat (1425). Residia a l’edifici anomenat actualment Casa de l’Ardiaca, on tenia la seva magnífica biblioteca.

Fou primordialment un brillant predicador, culte i retòric, d’estil pompós i solemne, amb citacions llatines sagrades i profanes, molt escaient a la cort, on tot sovint predicà, i en ambients intel·lectualitzats.

Se’n conserven una vintena de sermons, datats entre el 1408 i el 1414, i els dos parlaments que pronuncià a la festa de la gaia ciència de Barcelona, el 1413, davant el rei Ferran.

La seva obra de més volada fou el tractat ascètic Lo pecador remut.

Malet, Antoni

(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 28 agost 1909)

Destacat element revolucionari.

El 1909, arran de l’anomenada Setmana Tràgica de Barcelona, fou considerat el cap de la subversió al terme de Sant Adrià de Besòs, al costat de la capital.

Sota aquesta acusació seria detingut, jutjat i condemnat a mort. Morí afusellat.

Malats i Miarons, Joaquim

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 4 març 1872 – Barcelona, 7 octubre 1912)

Pianista i compositor. Deixeble de Joan Baptista Pujol, amplià els seus coneixements al conservatori de París, on guanyà el primer premi de piano.

Inicià la carrera internacional l’any 1905, amb una gira per l’Amèrica del Nord.

Compongué la suite simfònica Impresiones de España, un trio de cambra i nombroses obres pianístiques.

Malagarriga i Esteve, Joan

(Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1890 – Barcelona, 1943)

Poeta. Col·laborà a diverses publicacions.

La seva poesia s’inscriví en la transició del modernisme al noucentisme.

Cal destacar les obres Passions i somnis (1911), Aurora (1912), Al vent de la ciutat (1921) i El cant de la llunyania (1931).

Incapaç d’assimilar la desfeta del 1939, se suïcidà.

Malagarriga i Codina, Sebastià

(Barcelona, octubre 1815 – 24 abril 1880)

Escultor. Destacà per les seves idees liberals. Combaté com a voluntari contra els carlins.

Participà a l’alçament de Barcelona el 1843. Vençut aquest moviment, hagué d’exiliar-se.

Acabà per dedicar-se a la confecció de figures de cera, amb les quals muntà un museu que aconseguiria bon èxit.

Malagarriga i Armart, Elvira

(Barcelona, 1886 – 1938)

(o Ormart)  Pintora. Estudià amb Cristòfol Montserrat.

De primer s’especialitzà en el retrat, per bé que després conreà d’altres gèneres.

Obtingué els primers èxits amb diverses exposicions a la sala Parés barcelonina. Exposà també a França, Itàlia i els Estats Units.

Una de les seves millors obres és un retrat d’Apel·les Mestres.

Mayol, Salvador

(Barcelona, 1775 – 1834)

(o Maiol)  Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.

Deixeble de Josep Flaugier, no seguí el rígid neoclassicisme del seu mestre, s’inclinà cap a un estil molt més popular i se’l pot considerar com un precursor del romanticisme.

Va fer molts retrats, entre els quals un autoretrat, i també obres històriques i de gènere, en aquestes darreres féu palès un instint irònic i caricaturesc que ha motivat que se’l compari amb Goya, bé que en el traç plàstic n’està molt allunyat.

Són obres seves A cal capeller, A cal sastre i Un cafè per Carnaval.

També decorà un dels sostres del nou edifici de Llotja, d’on va ésser professor.

Mainar i Pons, Josep

(Barcelona, 18 març 1899 – 1 maig 1996)

Ebenista, historiador de l’art i folklorista. Decorà les instal·lacions d’alguns departaments de la Generalitat de Catalunya. Assumí la direcció tècnica del Saló de la Llar Moderna, que després es transformà en l’Hogarotel.

Conferenciant i publicista sobre temes de mobiliari i decoració d’interiors, col·laborà a l’obra L’art català.

Com a folklorista, fundà i dirigí la revista “La Sardana” (1921-23), iniciadora dels estudis teòrics dels sardanisme. Fou membre fundador de l’Obra del Ballet Popular (1950), entitat que presidí en el període 1958-64, i dirigí la redacció de l’obra La sardana (3 vols, 1970).

Fou el pare de Montserrat Mainar i Benedicto.

Mainar i Benedicto, Montserrat

(Barcelona, 1928 – 22 febrer 2015)

Pintora i esmaltadora. Filla de Josep Mainar i Pons. Es formà a l’Escola Massana i aviat es convertí en figura important de l’art de l’esmalt.

És autora de l’antependi de l’altar major de Montserrat (1959).

Fou distingida amb el primer premi de l’Esmalt a la III Biennal Hispanoamericana (1955).

Magarola i Fernández, Miquel Joan de

(Barcelona, 1589 – 1653)

Polític. Ciutadà honrat (1613) i noble (1643).

Regent del Consell d’Aragó a Madrid, en ésser consultat per Olivares sobre el millor sistema de sotmetre els catalans als seus projectes, li desaconsellà l’aplicació de la violència.

Romangué en el seu càrrec durant la guerra dels Segadors.