(Riudecanyes, Baix Camp, 16 novembre 1824 – Barcelona, 12 abril 1877)
Pianista, compositor i mestre de cant. Professor de la Societat Filharmònica de Barcelona fins al 1844.
Després es traslladà a Nova York. Es casà amb la cantant d’òpera italiana Elena d’Angri.
Formà alguns cantants de fama, com la soprano anglesa Zaré Thalberg i la cantant italiana Carmelina Poch.
(Lunel, Llenguadoc, segle XIII – Barcelona ?, segle XIV)
Rabí. Conegut també per N’Astruc de Lunel.
De 1303 a 1306 visqué a Montpeller i prengué activa part en la controvèrsia promoguda pel grup de rabins antiracionalistes -entre ells Selomó ben Adret de Barcelona i Cresques Vidal de Perpinyà– que refusaren els nous corrents filosòfics de Maimònides, a qui consideraren heretge i, àdhuc, excomunicaren. En la seva obra Ofrena del cel recull la documentació d’aquesta polèmica.
L’expulsió dels jueus del regne de França apaivagà les baralles, encara que la tendència filosòfica s’imposà en el judaisme. Abba Mari es refugià a Perpinyà (1306). Més tard visqué a Barcelona on escriví una elegia a Selomó ben Adret (1320).
(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Teòleg i filòsof. Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.
En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.
(Mataró, Maresme, 1787 – Igualada, Anoia, 1858)
Impressor. Treballà també amb taller propi a Puigcerdà i, el 1832, a Igualada, on fundà la primera impremta local.
Fou el pare de Joan Abadal i Casalius (Mataró, Maresme, segle XIX – Barcelona, segle XIX) Gravador al boix i litògraf. Documentat a Barcelona entre el 1850 i el 1873.
(Barcelona, 16 juny 1903 – 21 desembre 1986)
Arquitecte, titulat el 1927. Introduí el funcionalisme a Catalunya l’any 1928, en construir la casa Vilaró a la barriada de Vallcarca, a Barcelona.
Fundador, amb Josep Lluís Sert, del GATCPAC (1930), dirigí la revista “AC” i col·laborà, més tard (1933), en la formació de l’ADLAN, moviments, tots dos, renovadors de la plàstica a Catalunya.
És autor d’un edifici al carrer de Pàdua que se situa plenament dins la línia racionalista.
(Llessui, Pallars Sobirà, 6 desembre 1905 – Barcelona, 25 gener 1987)
Advocat, escriptor i productor cinematogràfic. Vinculat des del 1929 a productores nord-americanes, especialment a Warner Bross, de la qual fou assessor.
Publicà la novel·la Verd madur (1957; traducció castellana –Siega verde– 1962), diversos mots de la qual, genuïns del Pallars, foren recollits al Diccionari català-valencià-balear.
Fundà, amb Amadeu Bagués, Pirene Films SA, per a promoure el cinema català (1960), i portà al cinema Siega verde (1960), que aconseguí d’estrenar en versió original catalana el 1968, després de tres anys de gestions personals amb la Dirección General de Cinematografía.
Contribuí al finançament dels primers films d’Antoni Ribas.
Ha escrit també la novel·la Una altra mena de fosca (1976).
(Barcelona, 1913 – 4 juliol 2003)
Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals a Barcelona (1934) i doctorat a Madrid (1950), fou professor de recerca del CSIC.
Ha treballat especialment sobre els vertebrats fòssils del Terciari, dels quals ha publicat més d’una vuitena de treballs en col·laboració amb Miquel Crusafont.
Una segona etapa de la seva activitat com a paleontòleg, del 1956 ençà, ha versat sobre la paleontologia d’invertebrats de moltes contrades catalanes i terres veïnes; del Neogen i Quaternari.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
(Piera, Anoia, 3 març 1896 – Barcelona, 10 març 1958)
Veterinari. Va cursar estudis de veterinària i s’especialitzà en bacteriologia al Laboratori Municipal de Barcelona. Dirigí l’Instituto de Biología Animal de Madrid, on fou catedràtic de la Facultat de Veterinària (1930-33).
Les seves descobertes sobre nous vaccins per a les malalties contagioses del bestiar van obtenir un ressò notable. Tornà a Barcelona, on fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, i fundà i dirigí “La Veterinària Catalana” (1934-36).
Publicà treballs sobre immunologia i microbiologia en català i en castellà. També és autor, entre d’altres, dels llibres Divagaciones inmunológicas (1941) i La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas (1951), que és un dels seus treballs més interessants.
(Barcelona, 22 novembre 1918 – 25 gener 1979)
Escenògraf. Deixeble de Salvador Alarma i de J. Mestres i Cabanes, fou encarregat del seu taller al Liceu. Obrí tallers propis i féu decoracions per a diversos teatres i companyies.
Inaugurà a Barcelona els teatres Windsor i Candilejas i féu muntatges, com l’acte sacramental El pleito matrimonial del alma y el cuerpo, a la Sagrada Família, i Alejandro Magno, Ondina i El hospital de los locos, al Teatre Grec.
Des del 1952 treballà molt per al cinema (Plàcido, Cabezas cortadas, Ditirambo, Dante no es únicamente severo, etc). Exposà pintures a Barcelona.
Fou professor de perspectiva i d’història de l’escenografia (1952) i secretari general de l’Institut del Teatre de Barcelona.
Estrenà algunes peces teatrals, obtingué el premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil i publicà contes, com Els set fills del tintorer, En Xeu se’n va a l’oest, etc.
Dades dels Països Catalans 