(Barcelona, 1925 – 22 novembre 2003)
Arqueòleg. Dedicat a l’arqueologia preromana de Catalunya, ha dirigit diverses excavacions de poblats ibèrics i s’ha especialitzat en l’estudi de la ceràmica campaniana.
Ha publicat: La cerámica barnizada de negro del poblado ilergete, del Tossal de les Tenalles de Sidamunt (1965), La necrópolis ibérica de Cabrera de Mar (1970), La Penya del Moro a Sant Just Desvern (1975), aquesta en col·laboració, i Arte griego en España (1987).
(Reus, Baix Camp, 1833 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1900)
Eclesiàstic i literat. Ensenyà al seminari de Tarragona. Traduí textos sagrats al castellà i al català, com les Odes d’Anacreont.
Deixà inèdits diversos poemes com Lo prodigi del sigle (1863) i altres escrits de caràcter religiós, lingüístic i històric. Entre els darrers figura la monografia Los restos de Roger de Lauria, ¿dónde están? (1892).
(Reus, Baix Camp, segle XIII – Barcelona, 1255)
Bisbe de Lleida (1248-55). Religiós dominicà; fou prior del convent de Santa Caterina de Barcelona i inquisidor de la província eclesiàstica de Tarragona (1235), nomenat per Gregori IX.
Fou designat bisbe de Lleida pels dominicans Ramon de Penyafort i Miquel de Fabra i l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat -compromissaris delegats per Innocenci IV-, puix que els caputxins de Lleida i de Roda de Ribagorça, als quals pertocava l’elecció, no havien arribat a un acord.
Fou un dels jutges encarregats de dirimir el plet entre Jaume I i el seu primogènit Alfons al concili provincial d’Alcanyís (1250). Donà constitucions al capítol catedralici de Lleida i celebrà un sínode diocesà per a la reforma del clericat.
(Barcelona, 1927 – 7 desembre 2013)
Gravador i pintor. Format a Barcelona, l’any 1957 anà a París becat pel Cercle Maillol. Hi establí contacte amb el gravador català Lluís Bracons i treballà en diversos tallers calcogràfics.
Novament a Barcelona, treballà als obradors de l’editor Gustau Gili i obrí taller propi.
Ha intervingut en l’estampació d’obres dels més importants artistes contemporanis. Col·laborà sovint amb les edicions d’A. Maeght. És també autor d’il·lustracions per a llibres de bibliòfil.
(Guissona, Segarra, 1865 – Barcelona, 1938)
Escriptor humorístic. Conegut pel pseudònim de Pepet del Carril.
Telegrafista de ferrocarril a Barcelona i a Granollers, col·laborà en tots els períodics humorístics catalans de l’època i a “La Renaixença”, fou director de “La Tomasa” i de “L’Avi”.
Escriví comèdies: Sota terrat, Los papers de l’ama, i nombrosos sainets i monòlegs.
(Barcelona, 18 abril 1848 – 26 març 1883)
Compositor. Fou organista de la catedral de Barcelona i de la col·legiata de Santa Anna, on després ocupà el lloc de mestre de capella.
Autor d’obres religioses (Missa de Rèquiem) i d’algunes sonates per a piano; difusor de Wagner a Catalunya i mestre d’Isaac Albéniz, de Francesc Alió i d’Antoni Noguera.
(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)
Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.
Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.
Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).
(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Matadepera, Vallès Occidental, 21 febrer 1772 – Barcelona, 4 febrer 1850)
Advocat i polític. Es distingí durant la guerra del Francès prenent part activa en la Junta Superior del Principat de Catalunya reunida a Lleida (1808).
Aquest organisme el nomenà intendent de la província, membre de la comissió de finances i d’una comissió judicial que havia de substituir en les seves funcions l’audiència de Barcelona, aleshores sota domini francès.
Més tard, durant el trienni constitucional, fou ministre de la junta nacional del crèdit públic i ministre de finances en el segon govern d’aquell període, presidit per Eusebio Bardaxí (1821-22).
El 1834, com a sots-delegat de foment, exposà a l’ajuntament de Barcelona un informe sobre la creació de la Societat Econòmica d’Amics del País, la qual fou constituïda poc després.
(Barcelona, 31 gener 1918 – 12 gener 1996)
Poeta i narrador. Cofundador del grup Estudi i col·laborador a les revistes “Poesia” i “Ariel”.
Autor dels llibres de poesies: Poemes (1947), Testimoni del silenci (1952) i Seguit del temps (1956), i de les novel·les: La columna trencada (1958) i Diari del captaire (1955), d’ambient parisenc.
Posteriorment, es va especialitzar en llibres infantils: Aixó va passar a Gualba (1980) i Història de la terra de tots temps (1983).
Dades dels Països Catalans 