(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1413)
Mestre d’obres i enginyer. El seu estil es pot caracteritzar com de flamíger català.
Les seves obres més importants són: el Palauet reial de Poblet (1397) per encàrrec del rei Martí I l’Humà; la construcció de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1398-1402); l’antiga sala capitular de la catedral de Barcelona (1405-07), avui capella de Sant Oleguer i del Crist de Lepant.
(Barcelona, 3 maig 1918 – 29 març 2001)
Enginyer tèxtil. Llicenciat a l’Escola d’Enginyers de Terrassa el 1943, esdevingué cap del departament téxtil del Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1955, i el 1974 acadèmic numerari.
El 1972 rebé la medalla del Textile Institute i fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Membre de l’editorial board del “Journal of the Textile Institute” (1979), ha rebut les medalles de l’Institut Textile de France (1978) i la Warner Memorial 79 (1979).
Ha publicat centenars de treballs dedicats a la recerca tèxtil.
(Barcelona, 3 març 1918 – 15 abril 2008)
Actriu. Inicià la seva carrera professional després de la guerra civil, principalment a Madrid.
Ha participat en diverses pel·lícules entre les quals es destaquen: Las largas vacaciones del 36 (1976) de Jaume Camino i Bearn (1983) de J. Chavarri.
També ha format part de la companyia de Josep M. Flotats en diversos muntatges, com Per un sí o per un nou o Les tres germanes, el 1985 interpretà La pregunta perduda o el corral del lleó de Joan Brossa i ha actuat a la Televisió de Catalunya en sèries dramàtiques.
(Barcelona, 16 agost 1915 – 2 setembre 2003)
Tenor. Ha interpretat òpera i concerts. S’ha dedicat amb preferència als darrers.
Han estat notables les seves intervencions a les Passions de Bach, la Missa de la Coronació i el Rèquiem de Mozart, la Novena Simfonia de Beethoven, que ha cantat divuit vegades, Joana d’Arc, d’Honegger i El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, amb el qual s’ha presentat diverses vegades en festivals i a l’estranger.
Interpreta sovint òperes al Liceu. Té gravats alguns discs. El 1966 estrenà al Teatre Fortuny de Reus l’Oratori de la Misericòrdia, del canonge Francesc Tàpies.
També fou corrector de català.
(Barcelona, 1624 – 1662)
Frare caputxí. Destacà pel seu saber. Introduí a la província catalana de l’orde l’estudi de les doctrines de sant Bonaventura.
És autor d’una Instrucció de predicadors que seria publicada bastants anys després, el 1679, i traduïda al castellà.
El seu cognom era Sembesart, i pertanyia a una família barcelonina força coneguda al seu temps.
(Barcelona, 1910 – 10 gener 1997)
Fotògraf. S’inicià fent reportatges, tasca que després de la guerra civil ha compaginat amb una entusiasta dedicació a la fotografia d’espectacles, sobretot de teatre.
Ha publicat assíduament els seus treballs a “Serra d’Or”, entre altres revistes, i ha col·laborat en la il·lustració de diversos llibres, la majoria editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
El 1986 li va ser concedit el premi de l’antiga Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat amb la qual va estar molt relacionat, el 1991 el premi Jaume I d’Actuació cívica Catalana, i el 1992 la Creu de Sant Jordi.
(Mataró, Maresme, 1824 – Barcelona, 6 juny 1855)
Dirigent obrer. Havia estat capità de la Milícia Nacional i figurà com a president de la Societat de Teixidors quan es produïren les accions contra les selfactines, màquines automàtiques de filar, en les quals tingué una actuació directiva, com també en la vaga general (1854-55).
Va ser el líder més popular i influent del moviment obrer a Catalunya. Probablement per això fou executat, sota el pretext d’una suposada participació en un crim vulgar.
(Barcelona, 1894 – 1945)
Polític i economista. Es doctorà en lleis i fou passant de Jaume Bofill i Mates.
Regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista (1920), formà part de la comissió de cultura que inicià la construcció de grups escolars, i com a president de la junta municipal d’exposicions d’art organitzà les exposicions de pintura catalana a Lisboa, amb la col·laboració de Joan Estelrich (1920), i a Amsterdam, en col·laboració amb Feliu Elias (1922).
Participà en la constitució d’Acció Catalana (1922), contribuí econòmicament a la fundació de “La Publicitat”, fou sots-secretari d’economia del primer govern de la República Espanyola i col·laborà en revistes especialitzades d’economia i finances.
En morir deixà una excel·lent col·lecció de pintura catalana moderna.
(Itàlia, segle XVI – Barcelona, 1616)
Bandoler. Cap de la banda que féu el robatori més gran de moneda del rei, a la Segarra.
Fugí als Estats pontificis, on va ser capturat i tornat a Barcelona, on fou executat.
(Barcelona, 27 gener 1874 – 19 febrer 1947)
Compositor, professor i musicòleg. Deixeble de Felip Pedrell al Conservatori del Liceu de Barcelona, del qual fou professor de composició i, més endavant, director (1931-38).
Escriví nombroses col·laboracions de premsa i obres pedagògiques. Harmonitzà cançons populars.
Entre les seves composicions destaquen Simfonia en la menor, el poema simfònic Alfeu i Aretusa, Fulls d’àlbum, i diverses peces per a orquestra o piano sol, a més de composicions corals.
Dades dels Països Catalans 