(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 11 novembre 1924 – Barcelona, 18 febrer 1994)
Pianista. Estudià piano amb Pere Vallribera i composició amb Cristòfor Taltabull.
Compongué cançons de música lleugera i arrenjaments, especialment als inicis de la Nova Cançó catalana (Se’n va anar, Si un dia sóc terra, Com el vent, L’arbre, A cara o creu, etc).
Musicà les Tombes flamejants i El president no és mort de Bonaventura Gassol i escriví uns preludis per a piano.
(Barcelona, 1828 – 1896)
Pintor i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Fou professor del Conservatorio de Artes de Sevilla. Excel·lí com a dibuixant.
Dirigí la publicació d’un Tratado de dibujo topográfico (1856). També és autor del llibre Tratado de dibujo industrial (1867) i de la Memoria acerca del dibujo industrial en Bélgica, Francia y Alemania, fruit d’un viatge d’estudis pels països esmentats.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)
Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.
Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.
Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.
Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.
(Mataró, Maresme, 1 desembre 1843 – Barcelona, 17 juliol 1906)
Contrabaixista, pianista i compositor. Féu concerts a Cuba (1865-74), a l’Argentina, al Paraguai (1886-91) i a les Filipines (1893-95).
Compongué danses i música d’església. És autor de Teoría musical (1875).
(Girona, vers 1350 – Barcelona, 1424/26)
Pintor. Fill de Guillem (I) Borrassà, actiu a Girona a la segona meitat del segle XIV i membre de l’extensa família de pintors.
La seva obra s’inscriu dins el gòtic internacional, i destaca per la novetat cromàtica i l’interès per representar la tercera dimensió.
Actuava com a pintor a la seu de Girona l’any 1380, però el 1383 contractà un retaule a Barcelona, on s’havia establert i on la seva activitat fou molt intensa entre els anys 1383 i 1424, fins al punt que només l’any 1392 tenia contractats cinc retaules.
És autor del retaule dels Set Goigs de la Mare de Déu de Copons (1402), del de Sant Salvador de Guardiola (1404), de la capella de Sant Antoni de la seu de Manresa (1410), del retaule de Sant Pere d’Ègara a Terrassa (1411), de Santa Clara a Vic (1415), del de Sant Miquel de Cruïlles (1416), de Sant Andreu de Gurb (1417), de la pradel·la del de Seva (1417), etc.
L’any 1419 cobrà l’acabament del retaule major del monestir de Santes Creus.
Al Museu Episcopal de Vic és conserva el conjunt més complert de les seves obres.
Fou el pare de Narcís Borrassà (Girona, segle XV) Pintor. Les seves obres no són conegudes.
(Badalona, Barcelonès, vers 1873 – Barcelona, 1949)
Actor i director teatral. Germà d’Enric Borràs.
Sobresortí en obres de repertori català, com La bona gent, de Rusiñol, Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas, etc.
Actuà a l’Amèrica Llatina i el 1925 féu representacions de teatre català a París, i el 1946 participà en la represa del teatre català al Romea.
(Barcelona, 1924 – 21 novembre 2006)
Historiador. Jesuïta. Llicenciat en història, filosofia, teologia i història eclesiàstica.
Professor d’aquesta darrera matèria i d’art sagrat a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès, director de la Biblioteca Borja i de l’Arxiu Palau-Recasens.
Ha escrit, entre d’altres obres, Contribución a los orígenes del bandolerismo en Cataluña (1953), El bandeig dels moriscs i el col·legi de Sant Sebastià de Gandia (1967), El Col·legi de Cordelles i la Companyia de Jesús (1965), La història de l’art religiós (1967), Luis de Requesens. Cataluña y Lepanto. Nuevos documentos (1971), Escriptors i jesuïtes de Catalunya (1979, en col·laboració), Ús i abús d’autoritat al Concili Vaticà I (1981), El Col·legi de Nobles de Barcelona durant el segle XVIII (1983).
(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.
El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.
Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella (València, 1875 – Madrid, 1943) Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.
(Barcelona, 28 desembre 1880 – 3 desembre 1946)
Promotor d’activitats literàries i artístiques. Fou animador de l’Associació Wagneriana, del premi Crexells i de la penya de l’Ateneu, que formà amb Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, Alexandre Plana i d’altres.
Fou secretari de la Junta de Museus de Barcelona en 1931-39 i en 1945-46, i col·laborà en l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1933 i en el salvament d’obres d’art durant la guerra civil de 1936-39.
(Pont de Rouen, França, segle XVI – Barcelona, 21 març 1581)
Impressor, llibreter i editor. Documentat a Barcelona des del 1548. Fou un dels impressors més actius i de més qualitat de la seva època, tant en llatí com en català i castellà (hom en coneix més de 150 entre llibres i opuscles, com el Lexicon latino-catalanum de Nebrija).
Estigué en relació amb els mestres de l’estudi general de Barcelona, dels quals publicà algunes obres, i amb els cercles religiosos de la ciutat; contribuí així mateix a les edicions lul·lianes.
Cal remarcar la seva tendència erasmista, manifestada en els dues edicions que publicà, i molt especialment en les notes i els prefacis del mateix Bornat que les acompanyen. També imprimí obres històriques i literàries.
S’associà temporalment amb altres impressors i amb la companyia de llibreters.
Dades dels Països Catalans 