(València, vers 1630 – Barcelona ?, segle XVII)
Noble i militar. Baró de San Petrillo. Fill de Roderic de Borja-Llançol de Romaní i Olivera.
Passà a Milà (1653) com a capità de cavallers cuirassers i participà (1655) en el setge de París. Fou governador de Menorca.
El 1666 fou nomenat, a Barcelona, majordom de Joan Josep d’Àustria. El 1677 lluità contra els francesos a Catalunya i fou ferit a Espolla. Fou governador interí de Lleida i governador militar de Barcelona.
(Gandia, Safor, 1528 – Barcelona, 1592)
Lloctinent de Catalunya (1590-92). Darrer mestre de Montesa (1540-87), primer marquès de Navarrés. Era fill del tercer duc borgià de Gandia Joan de Borja i Enríquez.
A la mort del seu pare (1543) regí el ducat de Gandia per encàrrec del seu germanastre Francesc de Borja i d’Aragó, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1545 fou confirmat com a mestre de Montesa per la intervenció del rei.
Fou capità general de Tilimsen i Tunis (1567) i alcaid d’Orà i de Massalquivir, ciutats que fortificà. El 1571 retornà a la península ibèrica i renuncià (1587) al maestrat de Montesa a favor de la corona, tot i que es reservà el títol fins a la mort.
La seva preocupació principal durant la lloctinència de Catalunya fou la persecució de bandolers, contra els quals mobilitzà sometents.
Poeta, fou elogiat per Cervantes i per Gil i Polo; Jaume Joan Falcó li dedicà unes poesies llatines, i Francesc Garrido, la seva traducció castellana de l’Orlando innamorato de Boiardo (1577).
(Barcelona, 1715 – 1796)
Dominicà (1734) i professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona.
S’enfrontà polèmicament amb Jaume Caresmar sobre la vida de santa Eulàlia amb Nuestra paisana, patrona y titular Eulalia vindicada… (1779), i novament sota el pseudònim de S. Padrós y Riera (1787).
Fou de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1737).
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
(Estrasburg, França, segle XV – Barcelona, 1526)
Pintor. Identificat abans amb el pintor gironí Porta i anomenat posteriorment Mestre de Sant Feliu.
Possiblement visqué en terres valencianes fins al 1510; d’aquest període daten probablement les taules de Sant Andreu (capella del Miracle, València).
Establert a Barcelona a partir del 1510, on pintà el retaule, desaparegut, de l’església del Pi i els escuts del cadirat del cor de la catedral (1519) amb motiu de la reunió del Toisó d’Or presidida per Carles V. A Girona pintà el retaule de l’església de Sant Feliu i el de Santa Úrsula per a la catedral.
És autor també de les taules de la Magdalena (Museu Provincial de Tarragona), el Calvari (Museu Provincial de Girona), dues taules de la Vida de sant Bartolomeu (Barcelona, col·lecció particular) i el Retrat de dona (Esztergom, Hongria), signat, gràcies al qual fou confirmada la identitat del pintor el 1965.
La influència de Leonardo i de Dürer, la subversió de l’harmonia i la bellesa clàssiques i el seu gust per pintar argenteries, així com l’expressionisme provinent del seu origen germànic, en fan un manierista anterior a la gran època d’aquest corrent internacional.
Segurament fou el pare de Joan de Borgonya (Barcelona, segle XVI) Pintor. És documentat a Barcelona de 1556 a 1573.
(Barcelona, 3 maig 1798 – 1875)
Professor d’idiomes.
És autor de Gramática italiana (1824), Gramática latina según el método de aprender las lenguas modernas (1833), Arte de hablar bien el francés (1848), El inglés sin maestro (1848) i Colección de temas para ejercitarse en la traducción del catalán al castellano (1857).
Participà en la redacció del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i escriví Hechos históricos memorables acaecidos en España desde la última enfermedad de Fernando VII (1846).
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 10 novembre 1837 – Barcelona, 14 gener 1906)
Dramaturg. Fou catedràtic de llatí i de retòrica a l’Institut de la Vila d’Eivissa.
De la seva abundant producció dramàtica cal destacar Les dues nobleses (1867), Un agregat de boigs (1868), Coses del dia (1868), La flor de la muntanya (1871), La mà de Déu (1872) i La pagesa d’Eivissa (1877).
(Barcelona, 13 setembre 1862 – 6 juny 1910)
Soprano cantant d’òpera. Debutà a Gènova (1887) amb Don Carlo de Verdi.
Actuà a Europa i a Amèrica. Excel·lí en Lohengrin, de Wagner, i Mefistofele, d’Arrigo Boito.
(Barcelona, 13 novembre 1935 – 25 setembre 2020)
Director escènic i professor d’art dramàtic. Del 1968 al 1970 dirigí la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid, i entre el 1971 i el 1980, l’Institut del Teatre de Barcelona.
Entre els muntatges que ha dirigit sobresurten La gavina de Txekhov, El guant negre de Strindberg, i L’ombra d’un copalta damunt de l’asfalt, en homenatge a l’art escènic d’avantguarda, amb textos de Josep V. Foix.
Director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1982-88). Des del 1998, fou president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.
(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, segle XV – Barcelona, 1526)
Lul·lista. El seu nom veritable era Joan Malbec. Format a València a l’escola d’Alfons de Proaza -el qual li dedicà l’edició de la Nova logica de Ramon Llull-, ell mateix hi professà retòrica i poètica.
Com posa en evidència la seva notable biblioteca, era posseïdor d’una extensa formació filosòfica, especialment remarcable en la lògica nominalista.
Documentat a Barcelona des del 1521, hi ensenyà lògica, probablement als Estudis Generals, i doctrina lul·liana.
És autor d’una primera obra de Ramon Llull en català Blanquerna, precedida d’un pròleg, única obra original seva coneguda.
Llegà a l’escola lul·liana de Barcelona els seus manuscrits lul·lians.
Dades dels Països Catalans 