(Barcelona, 1 agost 1859 – 4 octubre 1934)
Compositor i organista. Exercí la crítica a “Las Noticias” i publicà el mètode El órgano moderno.
Mestre de capella de la Concepció, a Barcelona, és autor d’una àmplia producció, especialment de caràcter religiós.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1828 – Barcelona, 1897)
Religiós jesuïta. Impulsà la fundació del col·legi del Sagrat Cor de Barcelona en 1897.
Excel·lí per les seves múltiples activitats en altres establiments de la Companyia de Jesús.
(Barcelona, 1691 – 1762)
Fabricant d’indianes. Comerciant matriculat i ciutadà honrat (1748), fou introductor del cotó americà (1752). A la fàbrica, el 1745 treballaven 452 obrers.
El 1755 gestionà amb èxit, amb el seu sogre Ramon Picó i amb Bernat Marín, l’establiment d’una companyia de comerç amb Amèrica, de la qual fou un dels primers directors.
El seu fill fou Josep Glòria i Picó (Barcelona, 1723 – 1772) Ciutadà honrat. Fou també comerciant i un dels fundadors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona.
(Barcelona, 30 novembre 1867 – 19 desembre 1946)
Erudit. Començà diverses carreres i féu d’escultor.
Sota la tutela del professor Clemente Cortejón, s’especialitzà en bibliografia cervantina i féu el catàleg de les obres de Cervantes de la Biblioteca de Catalunya.
Publicà l’extraordinària i extensa Bibliografia Catalana-Premsa (1931-37).
President de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, publicà treballs erudits sobre Tirant lo Blanc, l’argot de Barcelona, els pseudònims catalans, etc.
(Barcelona, 22 maig 1926 – 10 maig 2019)
Escriptor. Ha obtingut bon nombre de distincions literàries, la més important de les quals és el premi Joan Santamaria de Narració el 1965, per la seva obra El sistema Ferrater (publicat el 1967).
(Barcelona, 1857 – 1923)
Enginyer. Fill de Ignasi Girona i Agrafel. Estudià a l’Escola Industrial de Barcelona i s’especialitzà en agronomia a París. Fou membre destacat de diverses societats agrícoles. President de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1902-07 i 1915-17).
Publicà diversos articles d’economia, sobretot al “Calendari del Pagès”.
Milità a la Lliga Regionalista i fou diputat a corts l’any 1905. Representà el districte de Granollers per la Solidaritat Catalana, i el 1909 fou senador per la província de Lleida.
Enllestí un projecte de banc agrari català i un pla general de ferrocarrils secundaris a Catalunya.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 gener 1877 – Barcelona, 13 setembre 1952)
Publicista. Perit agrícola, doctorat en dret (1897) i llicenciat en ciències i en farmàcia (1911).
Director (des del 1918) de la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” i de la biblioteca d’aquesta institució. El 1928 fou president i vicepresident de la Federació Agrícola Catalano-Balear.
Col·laborà a la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i creà, al Masnou, la col·lecció ampelogràfica per al millorament de les diverses varietats de ceps.
Fou desposseït per la Dictadura de Primo de Rivera de la càtedra de comptabilitat agrícola de la Universitat Nova de la Mancomunitat (1924).
Publicà dues novel·les: La plaça de Sacanell (1899) i El meu amic Modest (1933). La seva bibliografia de temes agrícoles comprèn els títols Compendio de agricultura moderna, Vocabulari català d’Agricultura i Indústries, La “rabassa morta”, su historia, conflictos y soluciones i Lecciones de viticultura y enología.
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
(Lleida, 14 gener 1869 – Barcelona, 28 març 1940)
Historiador, metge i polític. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, però es dedicà després als estudis històrics.
El 1919 va ésser elegit membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari (1922-24), i dirigent de la Unió Catalanista.
Publicà Mullerament de l’infant en Pere de Catalunya amb madona Constança de Sicilia (1909), L’extinció del casal de Barcelona (1910), En Jaume d’Aragó, darrer comte d’Urgell i el conclau de Casp (1913), Epistolari del rei Martí, Martí rei de Sicília i primogènit d’Aragó (1919), Retorn de l’illa de Sicília a la corona d’Aragó (1920) i Itinerari del rei en Pere II (1924), així com els itineraris dels reis Joan I el Caçador i de Martí I l’Humà.
(Barcelona, 23 maig 1921 – 2007)
Escriptor. Llicenciat en dret. Element directiu del Centre Excursionista de Catalunya. Ha col·laborat a l’Enciclopèdia de l’Excursionisme.
És autor de manuals d’excursionisme i càmping i del llibre L’alta Garrotxa, premi Maspons i Camarasa 1960, amb edicions de 1961 i 1969.
Dades dels Països Catalans 